Selecciona Edició
Connecta’t

Richard Sennett, a la (Kosmo)polis

El sociòleg reclama la convivència física urbana al CCCB

Richard Sennett, durant la seva intervenció en el festival literari Kosmopolis del CCCB.
Richard Sennett, durant la seva intervenció en el festival literari Kosmopolis del CCCB. EFE

Aristòtil va assegurar a Política que “una ciutat està formada per diferents tipus d’homes; les persones semblants no poden fer existir una ciutat”. Per Richard Sennett, “les ciutats actuals estan sociològicament traumatitzades per aquesta declaració. La ciutat intel·ligent ha evolucionat de forma humana i ara és o bé un malson o bé un lloc ple de promeses, perquè la tecnologia tant pot tancar com obrir la cité”, paraula que cal entendre per com es viu la ciutat. I planteja altres desafiaments directes: la reducció als mínims imprescindibles en un habitatge físic convida, afirma, a reduir les vides dels que són a dins. I es pregunta, càustic: l’ètica pot i/o ha de determinar el disseny d’una ciutat? Els plans perquè un carrer sigui només per a vianants ajudaran a solucionar la crisi de l’habitatge?... Tot això es qüestiona el sociòleg nord-americà en el seu últim assaig, Construir i habitar. Ètica per a la ciutat (Arcàdia). I sota l’influx d’aquest contundent bagatge es va presentar ahir en l’acte inaugural de Kosmopolis, el festival literari biennal amb què el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) vol analitzar, en la seva ja desena edició, els relats que marcaran el segle XXI.

Potser perquè fa cinc anys un ictus li va fer veure molt de prop la parca, Sennett (Chicago, 1943) sembla com si ja no pogués perdre més temps i, malgrat les seves pausades formes sota una veu lenta i suau i unes petites ulleres rodones de pasta, es va mostrar pragmàtic. A la ciutat amb una trama fruit del primer arquitecte que el 1859 va posar juntes les paraules urbanisme i urbanista en un text (Ildefons Cerdà), Sennett va reconèixer que en l’últim lliurament de la trilogia que ha batejat com a Homo Faber (junt amb L’artesà i Juntos: rituales, placeres y política de cooperación) “l’estranger és la figura central”.

Fixant com a tauler de joc intel·lectual el desafiament del fet que ell busca “la complexitat com a leitmotiv de la conversa” –”M’interessen els obstacles, les dificultats que es donen per connectar amb l’altre”, assegura–, va qüestionar que organismes com l’ONU centrin esforços a obligar a entaular diàlegs per arribar a comprendre l’altre “quan els esforços haurien d’anar a obligar a conviure: el cos és la clau per construir la ciutat; la clau de la comunicació a les urbs és el que es fa, per més incomplet o ambigu o complex que sigui el que es fa”.

Va insistir en aquesta línia de convivència i contacte contestant a les preguntes d’alguns dels més de 450 assistents, en especial quan una veïna de l’Eixample li va dir que mai no havia creuat cap paraula amb cap membre de la nombrosa comunitat xinesa del seu barri. “No es preocupi: a les ciutats no solem parlar gaire amb els desconeguts; les condicions urbanes no ho faciliten: la condició cosmopolita de la ciutat és la condició del silenci; per això hem d’aprendre a contactar amb uns altres sentits amb l’altre: amb els ulls, amb la presència física, la corporeïtat... Aquesta és la veritable manera de tractar amb els estranys”.

Tampoc no va evitar Sennett la carpeta de Kosmopolis (Transicions del capitalisme) en la qual s’emmarcava la seva xerrada amb l’arquitecte Carles Muro, amb qui va compartir classes a Harvard: “El capitalisme global construeix la mateixa ciutat a tot arreu; quan Xangai es va despertar de la seva ressaca de manhattanització dels 90 i va voler, fa vuit anys, començar a abandonar les supertorres, ja no va poder tornar als edificis baixos i als patis... La tecnologia és una altra manera d’estandarditzar”, va alertar.

Pare dels estudis urbans en la London School of Economics i professor d’Urbanisme en el MIT, no creu que l’arquitectura pugui resoldre per si sola problemes com ara la gentrificació i el turisme a Barcelona, de la mateixa manera que la culpa de la urgent redistribució de la riquesa no és de les multinacionals: “Hem de posar més el focus en allò local i no buscar tantes solucions globals; en molts casos, la causa dels lloguers alts radica més en la petita burgesia de les ciutats que en les grans corporacions. La resposta a això no és destruir Bill Gates, això és panfletisme d’esquerres”. Sennett va passar i va trepitjar fort per la polis.

Tavares i Vila-Matas, ‘entre ruïnes’

Ni cinc minuts van necessitar Gonçalo M. Tavares i Enrique Vila-Matas, dos Exploradors entre ruïnes, com els van batejar per a la xerrada del segon acte de Kosmopolis, per trobar un nexe entre les seves obres, especialitzades a narrar el fragmentari món d’avui. El link va ser l’obra del belga Francis Alys, capaç d’una performance que va mobilitzar centenars de persones per fer créixer un centímetre una muntanya. “És el gran gest inútil, estrany”, va dir l’autor lusità (“Doctor Síntesi”, segons el seu col·lega) de la tetralogia El reino, que, a més, denuncia que es considera avui la metàfora “un altre esforç inútil, pèrdua de temps en moments d’immediatesa”. Vila-Matas es va mostrar contrari “als finals en general”. “Godard preferia entrar al cinema amb les pel·lícules començades; això em fa pensar què és el que comprenem avui i si ho comprenem bé”, es pregunta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >