Selecciona Edició
Connecta’t
FOTOGRAFIA

Volatilitat fotogràfica

La Virreina mostra un seguit d’amazones amb càmera que van cavalcar lliures

Les obres 'Pintor' (esquerra), del 1933, i 'Llenyataire', del 1936.
Les obres 'Pintor' (esquerra), del 1933, i 'Llenyataire', del 1936.

La famosa i sempre oportuna pregunta que es fa Linda Nochlin a Per què no hi ha hagut grans dones artistes? (1972) té matisos per a alguns períodes de l’art del segle passat, en concret a l’Europa avançada dels anys vint i trenta, on, aprofitant l’auge del consum massiu i de les noves maneres de producció i distribució de la fotografia, una generació de dones va abordar la imatge d’una forma revolucionària, molt lluny de la idea de virtuosisme i perfecció dels seus companys homes. A l’Alemanya de Weimar, la pintora Florence Henri (1893-1982), alumna de la Bauhaus-Dessau amb Moholy-Nagy, Kandinsky i Klee, decideix llençar el cavallet: “Estic farta de pintar, no arribaré enlloc. Faig fotografies i em surt una quantitat increïble d’idees”, li escriu a la seva amiga, la dissenyadora Lou Scheper (coneguda com Hermine Louise). Germaine Krull (1897-1985) construeix un imaginari de la dona novaa partir d’imatges fragmentades del cos, i Lotte Jacobi (1896-1990) s’autoretrata alhora com a productora, consumidora i objecte, en un moment d’incipient mercantilització dels desitjos de l’home i la dona moderns.

WOMANKIND / HOMES DEL SEGLE XX

M. M. Acha-Kutscher / August Sander

La Virreina Centre de la Imatge Barcelona

Fins al 23 de juny

D’altres, com Ellen Auerbach, Grete Stern, Gisèle Freund i Irena Blühova, del Gremi Professional de Fotògrafs d’Alemanya, van treballar regularment per a alguna de les 200 revistes dedicades en exclusiva a la dona, la moda, els viatges i el moviment obrer, amb les seves equivalents a França, on van regnar Florent Fels i Lisette Model, i als EUA, amb Margaret Bourke White. Van ser dones plenament emancipades que van contribuir a desenvolupar el mitjà fotogràfic més enllà de la seva funció com a registre indicatiu i exacte: la seva feina va servir per impugnar la fotografia com a simulacrum artificial i registre de subjectivitats construïdes. Al cap de poc va arribar la guerra i la fotografia va resistir com va poder davant l’avenç patriarcal de la pintura. No va ser fins a la postmodernitat quan artistes com Barbara Kruger, Sherrie Levine i Cindy Sherman van analitzar els sistemes narratius de la cultura de masses, on la dona és vista com a objecte passiu que reacciona i torna agressivament la mirada masculina.

En aquesta mateixa línia de pràctiques artístiques, el treball de María María Acha-Kutscher (Lima, 1968) amplia el camp de batalla d’una cultura visual en transformació. La seva sèrie sobre la humanitat femenina (Womankind, 2010-2015) s’enfila en aquella genealogia d’artistes que van treballar amb un palimpsest de representacions a partir de fotografies trobades o apropiades de diverses publicacions, complicant les reivindicacions d’autoria o veritat.

Acha-Kutscher busca imatges a sota d’imatges, esquivant la màxima que la fotografia serveix com una realitat resistent, ja que, contràriament, la imatge és volàtil i transparent, dissoluta com una calcomania. El seu arxiu, ara a la Virreina Centre de la Imatge, es compon de collages fets a partir d’il·lustracions i fotos baixades d’internet o retallades de llibres i revistes de decoració. L’artista selecciona acuradament els seus personatges (totes dones de diferents races que adopten rols atípics), els fons i els elements que compondran la imatge final.

365 dies és un diari visual fet de retrats de dones reals que, després de la seva manipulació, conformen un univers paral·lel ple de fuites. Les Spectaculaires aplega éssers estranys afectats per algun tipus d’anormalitat o defecte (no tenen extremitats, són obeses, nanes, gegantes o tenen el cos cobert de pèl). Tot i no entrar en els cànons de bellesa habituals, podem imaginar que van gaudir de més llibertat que la majoria de les dones benestants de la seva època. Com a estratègia subversiva, Acha-Kutscher posa a circular totes aquestes imatges falses a internet, on acabaran sent acceptades com a documents autèntics.

El millor de Womankind és que coincideix amb Homes del segle XX, l’influent atles visual que el fotògraf alemany August Sander va compondre en els anys en què aquelles amazones amb càmera van cavalcar lliures i desvergonyides. Només des d’aquest divertiment s’entén l’homenatge de Acha-Kutscher a les Stern, Scheper, Freund, Auerbach...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >