Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Un enorme disbarat

Bostridge, gran intèrpret de Schubert, no està obligat ni a saber escriure ni a tenir la cultura per fer un assaig

El tenor Ian Bostridge en una actuació a Tours (França).
El tenor Ian Bostridge en una actuació a Tours (França).

Ian Bostridge (1964) és un dels grans tenors del panorama líric dels nostres dies, un dels més grans en el camp del lieder alemany, molt solvent en determinats papers operístics, i protagonista d’un DVD extraordinari en què fa el paper del protagonista del Viatge d’hivern (Winterreise), de Franz Schubert, un dels cicles de cançons més notable que va donar l’època romàntica. En l’arxiu dels intèrprets del famós viatge hivernal que hem dit hi tenen un lloc destacat els precursors Hans Hotter o Anton Dermota (el millor de tots), i els més contemporanis nostres, molts encara vius, Dietrich Fischer-Dieskau, Hermann Prey, Peter Schreier (gens cridaner, malgrat el seu cognom), Christophe Prégardien, Thomas Quasthoff o el dramàtic Matthias Goerne, que l’ha interpretat diverses vegades al Festival de Vilabertran.

No hi ha dubte, doncs, que en el cas de Bostridge ens trobem davant un intèrpret d’enorme qualitat, timbre deliciós, fraseig perfecte i dinàmica anglesa (la millor de totes); en fi, davant tot un fenomen de la veu, en especial de l’òpera antiga i del lied, tant el romàntic com el dels nostres dies, o quasi (interpreta Benjamin Britten). Una altra cosa és el llibre seu que s’acaba de publicar sobre aquest cicle que ha cantat tantes vegades i ha donat tantes satisfaccions als oïdors de concerts i d’enregistraments digitals: Viaje de invierno de Schubert. Anatomía de una obsesión (traducció de Luis Gago, Barcelona, Acantilado, 2019).

De la mateixa manera que un musicòleg o un home de lletres no està obligat a cantar amb excel·lència els cicles de cançons de Schubert o a esculpir una pietà com la de Miquel Àngel —perquè la gent no sol néixer amb totes les virtuts i capacitats que hi ha a la terra, llevat d’un Leonardo da Vinci—, així mateix un gran tenor no està obligat ni a saber escriure ni a saber tota la cultura —històrica, estètica, filosòfica, etc.— necessària per abordar amb eminència l’estudi (“anatomía”, diu el subtítol del llibre) d’un cicle de lieder de Franz Schubert. Ho deia molt bé Huarte de San Juan al seu Examen de ingenios, de 1575: “A cada diferencia de ingenio le responde, en eminència, sola una ciencia y no más; de tal condición que, si no aciertas a elegir la que corresponde a tu habilidad natural tendrás de las otras gran remisión aunque trabajes días y noches”. Bostridge, però, que professa verament, sincera i competent un gran amor pel Viatge d’hivern de Schubert, ha entrat en un terreny que li ve gran —molt gran, a jutjar pels resultats—: una anàlisi de totes i cada una de les cançons de l’esmentat cicle, sense que aparegui un mètode homogeni per enlloc.

Per començar, Bostridge no s’ha adonat, potser per manca de lectures d’aquell temps, que els poemes que es troben a la base literal del cicle de Schubert, que són de Wilhelm Müller, tenen molt poca entitat literària, quasi nul·la si es comparen amb els textos de Goethe o de Schiller que també va posar en solfa Schubert, o amb els textos de Hölderlin que, més tard, Brahms i d’altres van portar a la música. Tot i això, ell hi ha vist meravelles, prou virtuts com per prendre-se’ls seriosament. Tanmateix, el que té de bo el cicle esmentat de Schubert és que la música —piano i veu— és la que dona categoria a uns poemes que, per ells mateixos, no han entrat ni entraran mai als annals dels fastos literaris.

Si Bostridge hagués agafat el cicle sencer i hagués fet una anàlisi de conjunt —sempre sense entrar en el terreny de la musicologia, com feia Adorno i ell no fa sinó en casos d’excepció, amb prudència— proveït del coneixement no solament dels quadres més tòpics de Caspar David Friedrich i unes quantes coses més que cita molt per sobre; si hagués enfilat la xarxa tan complexa de la filosofia estètica del romanticisme alemany, llavors potser hauria fet un bon llibre. Però no és el cas, ni ell en té cap culpa: ha estat una entremaliadura. Hi ha qui canta, hi ha qui fa plats i olles, i hi ha qui escriu una metafísica. Però, com ja hem dit, és rara la persona que pot fer les tres coses i fer-ho més bé que ningú.

Bostridge, obsedit com diu el subtítol mateix de l’obra, va i parla de les proteïnes que tenen les llàgrimes causades per l’emoció (!); compara un passatge de l’obra amb la sèrie de la família Simpson (!); porta a escena Thomas Mann i Proust, tan posteriors, en parlar de la cançó Lindenbaum (El tell); quan comenta la cançó Auf dem Flusse parla del canvi climàtic (!); fa una història econòmica del carbó dels segles XVI a XIX tot comentant Rast (Descans); entra en els terrenys de la cristal·lografia, dels “protoorganismes primitius” i de l’ADN quan comenta Somni primaveral; exposa mètodes per evitar la caiguda dels cabells (!) en parlar de Der greise Kopf (El cap blanc), i desplega sabers astronòmics quan relaciona Die Nebensonne amb el fenomen meteorològic dels parhelis.

En suma: un error monumental, un enorme disbarat que —diguem-ho un cop més— no eclipsarà la seva gran categoria com a intèrpret de les cançons de Schubert.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >