“La comercialitat és fictícia; un llibre t’ha de tocar la fibra”

Eugènia Broggi (Barcelona, 1974), avui respectadíssima editora al capdavant del seu propi segell, L’Altra Editorial, va descobrir que un llibre era molt més que un grapat de pàgines i una història durant unes colònies. No recorda l’edat que tenia però sí que se sentia sola i que allò que estava passant —les colònies— no acabava d’agradar-li perquè no trobava el seu lloc. Un llibre, Els marginats, de Susan E. Hinton, va fer que el trobés. No només li va explicar una història al·lucinant sinó que, com el millor amic que es podria desitjar, li va fer companyia i la va ajudar a entendre’s. Des d’aquell moment, es diria que ha fet tot el possible per: 1) no allunyar-se mai dels llibres, i 2) fer que els altres descobreixin fins a quin punt és vital tenir-los a la vora. I ho ha aconseguit. Ha estat llibretera —a la mítica Foyles londinenca, i a la primera Casa del Llibre—, va ser col·laboradora d’editorials i mitjans —va fer de lectora a Anagrama i participava al mític Saló de Lectura de BTV— i editora (i impulsora) de segells d’un gran grup —va dirigir Empúries gairebé deu anys, de 2004 a 2014, i des de 2011 també El Aleph Editores—, on a més va fundar el segell de butxaca més important encara del mercat català: Labutxaca (el 2007). Fa cinc anys que ho va deixar tot per muntar L’Altra Editorial, segell personal i potentíssim, que combina talent nacional —descobert ad hoc: Alicia Kopf, Jordi Nopca, Marina Espasa— amb un best of dels últims temps internacional —Lucia Berlin, Lionel Shriver, Karl Ove Knausgard—. Que com celebra el cinquè aniversari? Creant un segell juvenil: L’Altra Tribu.

Pregunta. L’Altra Tribu es dirigeix a nois i noies d’entre 12 i 16 anys, aquells que, segons les enquestes, llegeixen menys. Una aposta arriscada? O creu que no llegeixen perquè no troben què llegir?

Resposta. Més que una aposta arriscada, és un experiment. Es diu que els adolescents no llegeixen gaire, però també que els adults no llegeixen gaire. El que passa és que a partir dels 11 anys comencen a decidir el que volen, com els adults, i és aquí on potser no troben el que haurien de trobar. Perquè es dona el cas que molts es passen al castellà, i això clarament té a veure amb l’oferta. És a dir, nens que fins als 11 han llegit bàsicament llibres en català, quan poden decidir el que volen llegir es passen al castellà, i és perquè tenen més oferta en castellà. L’oferta en català per a aquestes edats encara està molt lligada al món acadèmic. És molt moralista. I els nois i noies no volen rebre lliçons. Si els agrada llegir, aquests llibres, a aquestes edats, els cauen de les mans.

P. Per això L’Altra Tribu és un experiment? Perquè la idea és oferir llibres que voldrien triar llegir i veure si és veritat que els adolescents no llegeixen perquè no troben res que els interessi?

R. Exacte. Hem de fer l’experiment de comprovar si és veritat o no. El món editorial és ple de mantres i no tots són certs. Es diu, per exemple, que els llibres amb les tapes verdes no funcionen, i als companys de Males Herbes no els va malament; o que els llibres d’autors brasilers no venen, i arriba Paulo Coelho i ven milions, i el mateix amb els portuguesos, i què va passar amb Saramago? D’aquí tres anys comprovarem si el mantra dels adolescents era també només això, un mantra.

P. Els llibres per començar, Quin dia tan bèstia!, de Mary Rodgers, i Quan un toca el dos, d’Anna Greta Winberg, són tota una declaració d’intencions: una nena de 13 anys enfrontant-se al seu pitjor malson (s’ha transformat en la seva mare) i dos germans rebel·lant-se davant el divorci dels pares.

R. Tots dos són llibres de capçalera per a mi. Els he llegit unes 50 vegades, i no exagero. Com podia ser que en 40 anys ningú els hagués reeditat? Soc conscient que no em dirigeixo a la massa, però sí als nens als quals els agrada llegir. L’Altra, de fet, com a editorial, es dirigeix als adults als quals els agrada llegir, o sigui que la línia és la mateixa. El més fascinant d’editar per a adolescents és que pots trobar el llibre que faci lector a algú que potser no ho seria, i això és brutal. Estic convençuda que els bons llibres aconsegueixen crear lectors, no importa el temps que passi.

No crec que el castellà sigui l’enemic... Som el país d’Europa que publica més i llegeix menys”

P. La tria és personalíssima: confessa que ha escollit llibres que ha llegit 50 vegades i que, en algun sentit, li van canviar la vida. És aquest el secret d’un bon editor? Que, com l’escriptor, espera trobar els seus iguals en els seus lectors?

R. Sí. Em costa especular amb els gustos de la gent. La comercialitat és una construcció fictícia. Un llibre t’ha de tocar la fibra. Amb els anys he après que això és el més important. Has de publicar els llibres amb els quals flipes, i ser fidel a tu mateixa sempre, perquè la reputació costa molt de guanyar i molt poc perdre-la. Quan estava al segell Empúries patia molt, perquè havia de pensar en un lector que no coneixia, que potser ni existia, i envejava Jorge Herralde, l’editor d’Anagrama, perquè sempre estava segur del que publicava, sabia per a qui publicava. Ara em sento així. Acabem de contractar The Argonauts, de Maggie Nelson, i estic contentíssima.

P. Tot i així, en el cas de L’Altra Tribu, els llibres són molt setanters i vuitanters. Què creu que tenen en comú els adolescents de llavors amb els adolescents d’avui? Què ha de tenir tot bon llibre juvenil per fer lectors?

R. Estic convençuda que les coses bones no envelleixen, no passen de moda. Els meus fills són nens totalment del segle XXI, enganxats a pantalles i a pel·lícules de superherois trepidants i amb efectes especials sofisticadíssims, però un dia els vam posar Siete novias para siete hermanos i El hombre que mató a Liberty Valance i també van flipar. Hi ha llibres i històries que són del tot atemporals, per molt que el món hagi canviat molt, i hi ha temes que són eterns: la relació amb els amics, amb la família, el sentit de l’humor, quan et sents deixat de banda, la vulnerabilitat, quan et sents diferent, desencaixat del món, o incomprès... Tota aquesta mena de coses han passat i passaran sempre, hi hagi mòbils, internet i Netflix o no n’hi hagi. Crec que per atraure el públic juvenil una novel·la ha de presentar conflictes i situacions que els siguin familiars i sobretot mai, mai, mai, alliçonar-los.

P. Com ha canviat el panorama de l’edició en català en aquests cinc anys?

R. Tinc la sensació que en els últims anys s’ha anat consolidant molt el petit format, han sortit moltes editorials petites, com la meva, Periscopi, Raig Verd, Males Herbes, i també moltes llibreries petites, i això fa que s’hagi creat una mena de xarxa solidària en què tots col·laborem amb tothom i la visibilitat dels editors petits, que abans potser era més difícil d’assolir, gràcies a aquest entramat està molt garantida a tot arreu, no només a les llibreries sinó també a la premsa. Crec que és un moment molt ric d’oferta en el sector editorial català; falta veure si aquestes estructures petites aguantaran el pas del temps. Antigament, el pes cultural requeia sobre les editorials consolidades: Proa, Edicions 62... i en aquests últims anys molta feina molt davantera l’estan fent les petites, més vulnerables; haurem de veure com avança això.

P. Crear una editorial ha estat més o menys complicat del que li semblava?

R. L’Altra va néixer en plena crisi, em deien que estava boja, però crec que va néixer en un bon moment, precisament perquè s’estava creant aquest entramat. Entre que el clima era favorable i que jo portava molts anys al sector i coneixia molta gent, em va resultar bastant fàcil situar-me al mercat. En realitat, és fàcil per a gairebé tothom; el complicat és aguantar.

P. Hi ha competència entre els editors en català o més aviat solidaritat?

R. Quan estava a Edicions 62 una de les coses que em posava més negra era que ens passàvem la vida mirant el que feien els altres en lloc de mirar què fèiem nosaltres i on fallàvem. Els discursos eren sempre: “Com pot ser que tal autor hagi estat el més venut a Sant Jordi?”, en lloc de dir: “Com pot ser que nosaltres no haguem estat els més venuts, amb tots els recursos que tenim?”. I per tant, tinc una tírria enorme a pensar en termes de competència. Ens passa a molts, sobretot els petits editors, que realment som bastant solidaris. Ens llegim, ens recomanem llibres dels altres, i si algú necessita un cable, ens ajudem. Compartim neguits. Òbviament competim, però a la pràctica ens donem molt suport. La lectura porta a la lectura. Si algú compra un llibre de Periscopi, quan torni a la llibreria pot comprar un de L’Altra.

P. Llavors, és el castellà l’enemic principal?

R. No. Tinc la sensació que les dificultats amb què ens trobem són que tenim pocs lectors. Òbviament haver-los de compartir amb el castellà no ens ajuda, però el problema és l’educació: l’hàbit de llegir no està ben instaurat, i quan els nois arriben a adults la lectura no està ben integrada. Catalunya és un país petit, hi ha molta sobreproducció i molts llibres que es publiquen i no es venen, i malgrat que tothom s’omple la boca dient que s’ha de publicar menys i millor, no ho fem: som el país d’Europa que publica més i llegeix menys. El castellà no és l’enemic, l’enemic som nosaltres mateixos.