Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Una paracaigudista a l’erm

El partit que va intervenir la Generalitat, va dissoldre el Parlament i va cessar el govern català no ha trobat un candidat propi per a les eleccions generals a Catalunya

Cayetana Álvarez de Toledo.
Cayetana Álvarez de Toledo.

Mai la dreta espanyola no havia fet a Catalunya el que la direcció del PP, encapçalada per Pablo Casado, s’ha atrevit a fer ara en confeccionar les seves candidatures per a unes eleccions generals: catapultar com a cap de llista a la capital catalana una figura totalment aliena a la circumscripció. Una madrilenya resident a la capital espanyola ha estat enviada a competir i guanyar-se l’escó a Barcelona.

Algunes característiques de l’escollida, Cayetana Álvarez de Toledo, sembla que indiquen que la seva designació pretén oferir a l’electorat barceloní una opció equiparable a la de la candidata presentada pel gran competidor del PP en la mateixa circumscripció: Inés Arrimadas, l’estrella de Ciutadans. Una dona jove, de verb fàcil i afilat, polemista, que presumeix del que últimament s’ha convertit en el sant i senya de les dretes a Espanya des que José María Aznar ho va reivindicar: l’actitud desacomplexada. Les dues la practiquen i l’exhibeixen ufanes contra els seus rivals, en particular a l’hora d’atacar el nacionalisme catalanista i de defensar l’espanyolista.

No és que sigui res nou, la veritat, tret potser per als electors més joves que no han viscut aquell període en què les dretes van sentir una certa mala consciència democràtica, després d’haver sostingut durant 40 anys la dictadura franquista. Aquest és el complex del qual Aznar presumeix d’haver-se deslliurat. Per als vells de l’indret això és simplement la dreta de tota la vida.

Això no obsta perquè hi hagi efectivament una gran novetat en l’enviament d’Álvarez de Toledo a Barcelona. El primer que destaca és que ningú no ha protestat. Ni piu. Pel que sembla, la direcció local del PP no disposava de ningú amb potència política i arrelament a Barcelona a qui els afiliats i els electors eventuals poguessin identificar com a propi i idoni. Qualsevol dels Fernández Díaz o afins, posem per cas, o una de les Montserrats, o un altre empresari com Santiago Fisas o un executiu d’alta volada com Josep Piqué. No, no hi havia ja ningú al PP de Catalunya amb possibilitats de competir “amb aquesta noia tan bufona i que parla tan bé”, que és la fórmula amb què moltes senyores de dretes de tota la vida defineixen Arrimadas. Per comprendre la magnitud d’aquest desastre potser val la pena recordar que per a les primeres eleccions, l’Aliança Popular de Manuel Fraga va disposar a Barcelona de la candidatura de Laureano López Rodó, que va ser sens dubte un dels catalans que més poder ha tingut a Madrid al segle XX. Poder del de veritat. Això era en el primer PP.

Com ha arribat a no tenir candidat propi a Barcelona el partit que governava Espanya fa un any i s’atrevia a intervenir la Generalitat, deposar i detenir el seu govern i convocar eleccions en nom seu? Es poden aventurar diverses respostes. Les expectatives electorals del PP a Barcelona estan en mínims i baixant, en direcció a la cota del 3% sota la qual no s’obté cap escó. L’organització pròpiament dita també està en mínims: uns se’n van anar amb Aleix Vidal-Quadras, el fundador de Vox; d’altres estan tan políticament abrasats com els Fernández Díaz; i d’altres se n’han anat amb els Ciutadans d’Albert Rivera i Arrimadas, que són tan de dretes com el que més, però almenys són més joves. El que està passant amb el seu candidat desconegut a alcalde de Barcelona ha d’haver disparat les alarmes.

Van demanar a Casado que, si us plau, enviés algú per encapçalar el cartell amb possibilitats de competir amb Ciutadans? En termes electorals, el problema de fons del PP a Catalunya és el mateix que en altres llocs d’Espanya, però més agut: Ciutadans s’ha menjat bona part del seu electorat i Vox amenaça d’endrapar-se un altre bon tros. Durant dècades, el PP ha estat a Catalunya una força electoral incapaç de superar la CiU de Jordi Pujol, però políticament rellevant en la mesura que podia presentar-se com a opció de govern a Espanya. Ara, a la competència dels successors de CiU s’ha afegit la de Ciutadans i Vox. O sigui, el PP és a Catalunya prop de l’abisme. Per això Casado ha pogut catapultar a Barcelona una aristòcrata madrilenya de dretes tirant a reaccionària amb l’encàrrec d’aconseguir que la votin tant les famílies benestants de Sant Gervasi i els castellanoparlants del cinturó de Barcelona. Tot un repte.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ