Selecciona Edició
Connecta’t

L’extrema dreta contra Picasso

Un llibre reconstrueix els atacs de 1971 a llibreries i galeries de Madrid i Barcelona que celebraven el 90è aniversari del pintor

Façana de la llibreria Antonio Machado de Madrid, després de l'atemptat del 29 d'octubre de 1971.
Façana de la llibreria Antonio Machado de Madrid, després de l'atemptat del 29 d'octubre de 1971.

A finals de 1971, una dotzena de galeries i llibreries que exposaven obres i retrats de Pablo Picasso com a homenatge al seu 90è aniversari van ser atacades. Madrid i Barcelona van patir una sèrie d’accions planificades per la ultradreta contra la visibilitat del pintor: actes de poca intensitat com ara ruptura de vidres i llançament de pots de pintura vermella a les llibreries Antonio Machado, Visor i Cultart, de Madrid; la destrucció completa dels gravats de la Suite Vollard exposats a la galeria Theo, també d’aquesta ciutat, i el llançament de còctels molotov que van arrasar la galeria Taller de Picasso i la llibreria Cinc d’Oros, totes dues a Barcelona. El llibre Picasso en el punto de mira (Memoria Artium), escrit per la investigadora Nadia Hernández, recupera la memòria d’aquests successos i els analitza en el context de l’onada de violència cultural que es va viure a diverses ciutats espanyoles des d’aleshores. “Els atacs van començar l’octubre i el novembre de 1971 contra la figura de Picasso. Després, van canviar el focus i els objectius, fins a 1975; van ser llibreries i editorials en una onada anticultural que va afectar més d’un centenar d’establiments”, destaca aquesta historiadora de l’art especialitzada en col·leccionisme.

La llibreria Cinc d'Oros de Barcelona, destruïda el 25 de novembre del 1971.
La llibreria Cinc d'Oros de Barcelona, destruïda el 25 de novembre del 1971.

Des que va abraçar el Partit Comunista el 1944, Picasso va ser vist pel règim com un agent de propaganda del comunisme internacional, i la seva obra més cèlebre, el Guernica, la imatge de la lluita contra el franquisme, es va guanyar el rebuig de les autoritats. “A partir dels cinquanta es comença a reivindicar l’artista, amb la idea de projectar una imatge d’obertura a l’exterior, però no a l’home i les seves idees”, afegeix Hernández. Un fet que es va prolongar fins als setanta, moment en què “la qüestió es va radicalitzar a causa d’esdeveniments polítics que van acabar activant la violència contra Picasso”, explica la historiadora, que ha consultat per al seu llibre la premsa oficial i la clandestina, documentació inèdita com ara l’arxiu personal de Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona de 1957 a 1973, dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i ha entrevistat personatges tan dispars com l’ultradretà Blas Piñar i la filla del pintor Maya Picasso.

El llibre repassa la creació del Museu Picasso de Barcelona, inaugurat el 1963, una operació complexa en la qual la ciutat va acabar sent un vincle entre el règim i el pintor. “En la documentació de Porcioles apareix com va fer de mitjancer entre Picasso i el ministeri de Fraga Iribarne, i com va aconseguir inaugurar el museu i es va esforçar per ampliar-lo i aconseguir més donacions de l’artista”. Com la de 1970, de més de 900 obres de joventut, entre les quals la sèrie completa de Las Meninas, fet que va augmentar la seva popularitat i la seva visibilitat.

Vinyeta de Tisner publicada a 'TeleeXpres' el 23 de novembre del 1971.
Vinyeta de Tisner publicada a 'Tele/eXpres' el 23 de novembre del 1971.

”En el seu 90è aniversari es va posar en evidència com d’insòlit era que se l’homenatgés a tot Europa i que a Espanya fos com si no existís. Per això, el Govern espanyol, amb Manuel Fraga Iribarne al capdavant, va elaborar una estratègia de recuperació per donar una imatge positiva a fora”, segons l’experta. Però l’extrema dreta va reaccionar, sobretot per l’acció de Blas Piñar —creador el 1966 de Fuerza Nueva Editorial SA i el 1976, del partit radical Fuerza Nueva—, que no suportava Picasso des que va caure a les seves mans una edició alemanya de Sueño y mentira de Franco, les petites imatges que Picasso va crear el 1937 per acompanyar el seu Guernica al pavelló espanyol de París. En una de les seves 18 vinyetes es pot veure el dictador amb un penis enorme copulant amb una truja. “Els atacs parteixen d’un error. Quan Piñar s’assabenta que s’exposen els gravats de la Suite Vollard a la galeria Theo, creu que són els mateixos dibuixos de Sueño y mentira de Franco. He sentit tots els seus discursos i gairebé sempre ataca Picasso. I cada vegada se succeeix un atac en una llibreria o galeria que l’homenatgen”, assegura Hernández. A Theo van destruir les 24 obres que s’hi exposaven. Van entrar, van emmordassar la secretària i un estudiant que hi havia a la sala, van trencar els vidres i hi van llançar àcid i pintura. Piñar va ser acusat de ser-ne l’instigador.

Tapet creat per Alberti per a l'exposició de 1972.
Tapet creat per Alberti per a l'exposició de 1972.

L’ultradretà va mantenir l’error tota la seva vida. “En les seves memòries, escrites 40 anys després, dedica un capítol a parlar del tema i diu, una altra vegada, que les obres exposades són les de les vinyetes, i justifica les seves accions dient que eren còpies”.

L'obra que va signar Calder per a l'exposició de 1972.
L'obra que va signar Calder per a l'exposició de 1972.

A Barcelona, el 21 de novembre diversos còctels molotov destrueixen la sala Taller de Picasso. Al cap de dos dies, la llibreria Cinc d’Oros és també destruïda. El Museu Picasso i la sala Gaspar es van salvar després que els responsables de Theo els avisessin des de Madrid. “L’Ajuntament va reforçar la vigilància apostant la Guàrdia Civil a la porta”, explica Hernández, que recorda que Joan Ainaud de Lasarte, responsable dels museus de la ciutat, va demanar: “Que cada visitant sigui un vigilant”. Per Hernández no hi ha dubte de la connexió de tots aquests actes violents: “L’octubre de 1971 hi va haver una trobada dels diferents grups que hi van participar en una masia d’Olot (Girona), on van ser entrenats per membres de la ultradreta italiana”.

El tapet signat per Tharrats per a l'exposició de 1972.
El tapet signat per Tharrats per a l'exposició de 1972.

L’origen d’aquesta investigació és una col·lecció de gairebé d’un centenar d’obres creades sobre uns tapets de cotó. “El 1972, els amos de la sala Taller de Picasso van enviar, després de l’atemptat, gairebé un centenar de sobres amb aquestes peces de tela a artistes i creadors perquè fessin una dedicatòria de desgreuge a Picasso per a una exposició a Vallauris, on el pintor va viure”. I tothom va respondre enviant autèntiques obres d’art en aquestes teles de 40 per 60, amb punta de 5 centímetres feta a mà.

“Van tornar per correu els tapets doblegats esquivant la censura del moment. El conjunt és un tall transversal del panorama pictòric de 1971”. Entre els artistes, Alexander Calder, Wilfredo Lam, Benjamín Palencia, Antoni Clavé, Josep Maria Subirachs, Manolo Millares, Joan-Josep Tharrats, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Equipo Crónica, Joan Miró, Arranz-Bravo, Joan Pon, Juan Genovés. Però també Pau Casals, Camilo José Cela, Fernando Fernán Gómez i Rafael Alberti, que en va pintar sis, entre els quals, Una paloma para Picasso, que el seu amic malagueny no va arribar a veure mai perquè va morir el 1973. “Era un moment d’efervescència, menys mercantilista i més solidari. Ara seria diferent”, rebla l’autora.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >