Selecciona Edició
Connecta’t
PATERNITAT

Així viuen sis homes amb jornada reduïda per cuidar els seus fills

A Espanya, només 5 de cada 100 persones que han reduït l’horari laboral per dedicar-se a les cures són homes. Parlem amb alguns d’ells

Un pare amb el seu fill.
Un pare amb el seu fill.

Segons les últimes dades disponibles de l’Institut Nacional d’Estadística, només el 5% dels treballadors que van demanar de reduir la jornada per dedicar-se a les cures eren homes. De les 278.1000 persones que estaven ocupades el 2017 i que, per diferents motius, van decidir ocupar-se a temps parcial per disposar de temps per cuidar una persona –nen, adult, malalt o persona amb discapacitat–, 263.900 van ser dones, davant els 14.100 homes que en gaudeixen.

A l’hora d’enfrontar-se a la cura de nens, la bretxa de gènere és encara més gran amb les mares treballadores quan implica perdre part de salari i, amb això, assumir aquesta norma no escrita de promocionar-se en el lloc de feina. L’etiquetada com a “bretxa de cures” ens allunya d’una coresponsabilitat en la conciliació. Segons un estudi recent de la UNED és precisament en les reduccions —el 26% de les mares davant el 4,1% dels pares— i en les excedències no remunerades —l’11% davant el 0,7%— on la bretxa de gènere és més gran, segons dades recollides entre el 2010 i el 2015.

Si ja és difícil per a una treballadora assumir la rebaixa del sou en el seu entorn laboral, on és aquest 4,1% de pares que ho ha demanat? Per què ho han fet? Per què costa tant trobar homes disposats a assumir aquesta tasca? Parlem amb sis ‘pares unicorn’ sobre les seves motivacions en la conciliació i les realitats personals per esbrinar per què costa tant equilibrar la balança de gènere en aquest àmbit:

Miguel Oriol, 34 anys, controller comercial en una empresa de moda (Barcelona)

“Tinc un fill de dos anys i mig, el Mateo, i he començat amb la jornada reduïda aquest mes. En total l’he disminuït una vuitena part. No m’ho he plantejat com una cosa temporal, la veig més aviat una cosa definitiva. Cada dia surto una hora i quart abans, i això dona per a molt. Ho he fet per passar més temps amb ell. No conec cap home del meu entorn que ho hagi demanat, però portava mesos amb el rum-rum que passava massa temps a la feina i sempre tenia més ganes de compartir més moments amb el meu fill. Ho vaig parlar amb la meva parella, vam veure que econòmicament ens ho podíem permetre i al cap d’una setmana ho vaig plantejar a la meva empresa. Ho he gestionat sense cap tipus d’entrebanc. Encara no puc valorar gaire què m’ha aportat, però, de moment, he apuntat el Mateo a classes de piscina, que les començarà a l’abril. Ara ja sé que sempre hi seré per acompanyar-lo”.

Borja del Valle, 41 anys, informàtic (Madrid)

“Em vaig reduir la jornada poc abans que naixessin els bessons, farà una mica més de cinc anys. A casa, ara, els dos estem amb jornada reduïda. La meva parella és periodista en un gabinet de premsa i al cap d’un any i mig de néixer els bessons va decidir agafar-se-la també perquè arrossegava la sensació de no veure’ls prou. Arribava a les vuit del vespre gairebé cada dia i tenia horaris molt complicats per conciliar, així que va decidir canviar-ho. Vivim de lloguer –teníem un pis en propietat que hem llogat perquè ens va quedar petit– i ja hem assumit que hem renunciat a moltes coses per perdre part del salari. Al principi la vaig agafar jo sol perquè ella tenia millors condicions econòmiques al seu lloc i era més pràctic que fos jo qui perdés massa salarial. La meva feina em dona flexibilitat per treballar a casa un dia o dos a la setmana, i això també ajuda a l’hora d’assumir imprevistos com quan comencen a caure amb els virus en l’escola. Ara podem fer-nos càrrec dels nens a la tarda, sense tenir la necessitat de contractar ningú que assumeixi aquestes cures. Jo arribo a les quatre de la tarda i puc recollir-los, donar-los el berenar, banyar-los, etc. Tot i que hi ha setmanes en què t’ho posen molt difícil, t’hi baralles i voldries que una altra persona et substituís, no tornaria enrere. A l’escola, per exemple, gairebé totes les persones que recullen a les criatures a la tarda són mares. Això em fa pensar. Jo ho recomano moltíssim, crec que són moments que no es repetiran i vull ser allà amb ells. A qui no ho hagi fet, li recomano passar una tarda sencera amb els seus fills perquè s’adonin del que és. És dur, però no ho canviaries per res”.

Davo de Martín, 35 anys, director artístic especialitzat en moda (Amsterdam)

“Vam tenir la nostra filla fa tres anys, va néixer a Amsterdam i s’ha criat fins ara allà. Jo soc d’Àvila i la meva noia, Virgínia, de Lleó. Feia 12 anys que estàvem expatriats –primer a Londres i des de fa cinc anys a Holanda, però tornem a Espanya per instal·lar-nos a Vigo aquest any. Malgrat que són molt permissius en altres àmbits, a Holanda només hi ha dos dies de baixa per paternitat. Són molt rudes amb la masculinitat. Jo vaig poder arribar a cinc perquè la meva empresa, com que era nord-americana, em va donar tres dies més. Com que la nena va néixer en cap de setmana, almenys vaig poder tenir gairebé una setmana completa. Aquí m’he acollit al vaderdag, una cosa semblant al dia del pare, que és la reducció de jornada que es planteja per a pares. Treballo un dia menys a la setmana, els divendres. Com que les guarderies es paguen per hores, molts pares prefereixen acollir-se al vaderdag, perquè els surt més a compte que haver de pagar tota una jornada allà. El primer any ho vaig fer cada setmana i a partir del segon, cada dos divendres. Aquí molts homes no ho demanen, les empreses no ho donen tan fàcilment, però jo vaig tenir sort. Per a mi era primordial poder estar amb la meva filla des del principi, generar aquest vincle. Hem aconseguit tenir una relació equilibrada amb la nena entre la meva parella i jo, una cosa que teníem molt clar quan ens vam plantejar ser pares. Quan veig homes amb els seus fills que es posen a ploren quan ells els agafen, se’m trenca el cor. Em doldria més veure’m en aquesta situació que no pas que em trenquin una cama. Amb la meva nova feina a Espanya no tindré jornada reduïda, però si ho he acceptat és perquè l’horari ajuda a conciliar. Sortiré a dos quarts de sis de la tarda i la nena ja tindrà horari d’escola. Si tingués un altre fill, ho tornaria a fer igual”.

Jordi Puig, 42 anys, treballa a l’Administració pública (Barcelona)

“Fa un mes que estic amb jornada reduïda, en el meu cas, a la meitat. Tinc un horari molt flexible: ara només vaig a treballar tres dies a la setmana. En total treballo 18 hores i 45 minuts. L’he demanat perquè la meva filla, d’un any, té un problema de salut. Fa molts mesos que té bronquitis repetides, acumula quatre ingressos hospitalaris i és molt difícil gestionar això amb un horari com el que tenim la meva dona i jo (ella és professora). Com que per a ella era més complicat treure’s hores de sobre i jo treballo a l’Administració, vaig tenir més facilitats per demanar-ho. Puc dir que en aquestes poques setmanes m’he transformat una mica: ara noto quan la casa està sense recollir, si cal posar més rentadores, fer el menjar, etcètera. A la meva feina soc l’únic home que ho ha demanat, però sí que tinc companyes que ho han fet. Només conec dos homes més que hagin recorregut a això, i ho van fer perquè les seves parelles cobraven més que ells. La meva intenció és desenvolupar-ho de manera temporal. Quan la petita s’estabilitzi –tenim un fill més gran– i ens deixin de marejar els virus, tornaré als meus antics horaris”.

Óscar Riu, 48 anys, tècnic d’expedicions a Seat (Barcelona)

“Tinc jornada reduïda des de fa uns set anys. La vaig demanar quan es va acabar el permís de maternitat de la meva parella amb el nostre primer fill, l’Aleix. Ara tenim un altre nen de tres anys. Crec que seguiré amb aquesta jornada fins que el petit faci 12 o 14 anys. En el meu cas, m’he reduït la jornada mitja hora, però he aconseguit fixar el meu torn de treball –a Seat els torns són rotatius de matí, tarda i nit. Amb el més gran feia l’horari de tardes –la meva sogra ens ajudava i també vam contractar una cuidadora– i ho portava millor, però amb el petit em vaig canviar al de matins. La meva dona treballa en una botiga, té horari comercial i no arriba a casa fins passades les vuit del vespre. M’aixeco cada dia a dos quarts de cinc del matí, i tot i que encara em costa i ho faig per obligació, això m’assegura ser a casa cap a les dues del migdia. Aquest horari em permet poder fer el menjar, anar a recollir-los a la guarderia i a l’escola, portar-los a les extraescolars i ser-hi present tota la tarda. Així podem ser autònoms i no demanem ajut i, si ho fem, és comptades vegades. A la meva empresa hi ha dos pares més que s’han fixat el torn per paternitat. M’espanta comprovar que les mares estiguin perseguides a les seves empreses i que no seran promocionades per demanar la jornada reduïda. Moltes hi renuncien perquè saben el que els espera. Les prestacions del govern són ridícules. Necessitem polítiques com les de França, molt més capdavantera en aquest àmbit.”

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >