FC BARCELONA

Il·limitat Messi

Després de 14 temporades en l’elit, La Pulga no deixa de sorprendre amb el seu repertori infinit en qualsevol sistema, exerceix com a líder del vestidor i és aclamat fins i tot en camps rivals

Messi celebra el quart gol del Barcelona davant el Betis. Ampliar foto
Messi celebra el quart gol del Barcelona davant el Betis. EFE

No va ser en la seva estrena al Barcelona (en un amistós contra el Porto el 15 de novembre del 2003), tampoc en el seu debut oficial (davant de l’Espanyol el 16 d’octubre del 2004) ni tan sols el dia que va celebrar el seu primer gol com a blaugrana (contra l’Albacete l’1 de maig del 2005). La primera ovació de l’afició blaugrana a Messi li va arribar el 25 d’agost del 2005 en el Trofeu Joan Gamper contra la Juve. “D’on ha sortit aquest petit diable?”, es va preguntar Fabio Capello, llavors a la Vecchia Signora. “Messi, Messi, Messi”, va contestar el Camp Nou. Ni havien passat dos anys des de la seva primera aparició a Primera, amb prou feines havia jugat uns quants partits i el Camp Nou es rendia davant de La Pulga. Amb l’Argentina, en canvi, l’espera va ser molt (però molt) més llarga. La relació entre el 10 i l’afició albiceleste ha estat de desacords, ciclotímica i discontínua, mai tan simbiòtica com el setembre del 2016, quan el de Rosario va tornar a la selecció contra l’Uruguai a Mendoza, després del desengany de la Copa Amèrica dels Estats Units.

Rendit el Camp Nou, conquerida l’Argentina, Messi expandeix el seu territori. Aquest diumenge, el Benito Villamarín no va poder evitar reconèixer l’exhibició de l’argentí. “Messi, Messi, Messi“, va ressonar a l’estadi del Betis, per a sorpresa de l’argentí. “No recordo que l’afició d’un rival m’hagués ovacionat abans”, va confessar el capità blaugrana, després de firmar el seu hat-trick número 33 en LaLiga. Va ser un reconeixement catàrtic, sincer, sobretot genuí, per a una nova gesta del de Rosario. Semblen inesgotables els recursos del 10, sempre en la recerca d’una renovació a la gespa, ara també al vestidor.

Al Barcelona parlen d’“un nou Messi”. Tot i que matisen. “Aquesta temporada ha acabat de consolidar un canvi que ha estat desenvolupant durant tots aquests anys”, asseguren a la Ciutat Esportiva Joan Gamper. El 10 està més pragmàtic que mai. No vol embolics ni històries. Si hi ha un jugador de la plantilla que es descarrila, busca la manera (en general, a través d’un interlocutor) de recuperar-lo per a la causa. Va obviar les ximpleries de Dembélé, va abraçar Coutinho en cadascuna de les seves males actuacions i va oblidar les males vibracions amb Arturo Vidal després de les dures batalles en les finals d’Amèrica entre l’Argentina i Xile. Criat sota l’ala de conducció de Valdés, Puyol, Xavi i Iniesta, Messi ha assumit el lideratge aquesta campanya. Fins i tot va trencar el seu silenci autoimposat. “Parlarà quan sigui el primer capità”, asseguraven els que coneixen el 10. I Messi va començar a parlar, per defensar el seu entrenador i, fins i tot, per elogiar el seu històric rival, Cristiano.

Amic Valverde

“El míster ha llegit el partit perfectament”, va dir Messi elogiant el pla tàctic de Valverde al Benito Villamarín. El Barça va perdre la pilota, va guanyar el duel. Prou èxit per al capità. “Quan canvies alguna cosa és per millorar. Però això és perquè Messi ha fet tres golassos. Si fas una modificació tàctica i tens Messi, tot és més fàcil”, va respondre el Txingurri. La sintonia entre entrenador i capità és total. No hi ha més secret –expliquen els que coneixen la seva relació– que la normalitat. “El Leo sempre destaca que Ernesto és un bon paio, que en sap, de futbol, i que gestiona a la perfecció el grup”, expliquen fonts del vestidor. Al Camp Nou fins i tot hi ha qui pensa que la directiva no tenia pensat renovar l’entrenador fins que hi van posar l’orella els pesos pesants del grup. No era qüestió de tenir enfadat el capità.

Les relacions entre Messi i els seus tècnics sempre han estat complexes. Es va deixar cuidar per Rijkaard. Es va entregar a Guardiola. Va respectar Luis Enrique. Va ser contemplatiu amb Vilanova i Martino. Amb cap va ser tan afectuós davant dels micròfons com amb Valverde. El Txingurri va redefinir Messi tàcticament, contra el Betis com a davanter al costat de Luis Suárez en un 4-4-2 (sistema en el qual ja havia jugat amb l’Argentina dirigida per Maradona, a l’atac al costat d’Higuaín). Nou lloc al camp, vella exhibició. Va jugar d’extrem amb Rijkaard, de fals nou amb Guardiola, va tornar com un extrem mentider amb Luis Enrique i ara també es planta com a segon punta amb Valverde. Tan davanter com volant, no ha perdut ni un bri de la seva fam golejadora (en les últimes 10 temporades la seva mitjana no baixa de 0,84 dianes per duel), a la qual li ha sumat una mirada més perifèrica del joc (acumula 0,48 assistències, la xifra més alta de la seva carrera).

Ja pràcticament no té aspiracions a títols individuals (compta amb cinc Pilotes d’Or i cinc Botes d’Or, i va pel camí del seu sisè títol com a màxim golejador europeu). La seva competència amb CR7 fins i tot es va tornar fraternal. “Això de Cristiano ha estat impressionant”, va assegurar llançant floretes al portuguès després de la seva gesta contra l’Atlético. El 10 ja té el que vol. No es parla del Barça de Pep ni del trident. Ja no hi ha dubtes: és el Barça de Messi. Li queden, tanmateix, dues qüestions pendents. La seva cinquena Champions i un títol amb l’Argentina. L’Orelluda la té a l’abast, amb l’albiceleste, com no podia ser de cap altra manera, sembla més complicat. No es resigna i aquesta setmana torna a l’albiceleste després de 260 dies d’absència. Res de nou per a un Messi que sembla infinit.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >