Selecciona Edició
Connecta’t

El castellà està discriminat a Espanya?

Més del 40% de la població espanyola viu en territoris amb llengües cooficials. El PP i Ciutadans creuen que hi ha un problema amb la llengua al nostre país

Manifestació contra el decret de l'ús del català en la sanitat balear, al febrer de 2018.
Manifestació contra el decret de l'ús del català en la sanitat balear, al febrer de 2018. EFE

El líder del PP, Pablo Casado, va aprofitar una visita recent a Barcelona per presentar la seva proposta de llei de la llengua, que planteja que conèixer els idiomes cooficials sigui “un mèrit, però no un requisit per a l’accés a places públiques”; que els actes administratius siguin “sempre en castellà, a més de l’altra llengua cooficial”, o que ningú no pugui ser sancionat si no se li comunica en castellà. El projecte estableix, a més: “La llengua vehicular ordinària de l’ensenyament és el castellà i a les comunitats autònomes en les quals hi hagi llengües cooficials, aquestes es podran considerar també com a vehiculars”. El PP també vol que senyals, plafons i plaques estiguin “almenys en castellà”. El que segueix és una descripció del sistema actual.

Accés a places d’ocupació pública. A Catalunya, els funcionaris han d’acreditar un nivell de català que varia segons la categoria. Les infermeres, per exemple, necessiten el C (el nivell més baix és l’A, el més alt el D) per accedir a una plaça pública. L’Escola d’Administració Pública imparteix cursos als empleats que s’incorporin a la Generalitat per trasllat.

A les Balears, saber català és un requisit per ocupar llocs de funcionari de l’Administració general i especial de la comunitat. El nivell de coneixement que s’exigeix va des de l’A-2 (bàsic) al C-1 (domini funcional efectiu). En total hi ha sis certificats de coneixement de català. D’aquestes exigències està exclòs el personal del Servei de Salut i dels hospitals. Per a ells, el títol de català no és necessari per obtenir una plaça pública, encara que els professionals que no acreditin el seu coneixement en dos anys tenen vetat el cobrament de plus de carrera professional i l’accés als concursos de trasllat. Hi ha cursos gratuïts de català per als treballadors.

Al País Basc, hi ha zones de majoria bascoparlant i de majoria castellanoparlant, i en cada una es fixen els requisits d’eusquera per a l’accés a l’Administració amb un nombre de places més alt o més baix en les quals un determinat nivell de coneixement és exigible. El PSE va demanar el 2016 una revisió dels requisits i de les places a què s’havia assignat un determinat nivell d’eusquera obligatori, i aquesta revisió s’està materialitzant en l’actualitat. “Es tracta”, explica el diputat socialista Eneko Andueza “que tots els ciutadans tinguin els mateixos drets i oportunitats”. Aquest any el Parlament basc aprovarà una llei que garantirà l’aprenentatge gratuït de l’eusquera a tots els ciutadans.

ÚS DE LES LLENGÜES COOFICIALS

Font: Organismes oficials de cada comunitat i INE.

A Galícia, la llei autonòmica de funció pública demanda el coneixement del gallec per ocupar un lloc a l’Administració. A la majoria de les places és un requisit, però a les sanitàries dona punts, no és eliminatori.

A la Comunitat Valenciana no hi ha requisit lingüístic per accedir a la funció pública, tot i que saber la llengua cooficial dona més punts, segons estableix la llei de 2010, aprovada pel PP. Ara bé, el 2017, el Govern de PSPV-PSOE i Compromís va desenvolupar la llei vigent amb un decret ara en vigor en el qual es fixa el grau de coneixement del valencià en funció del nivell de l’oposició. Es demana a posteriori i si no es té el nivell, es concedeix un temps per adquirir-lo. Aquest projecte es va quedar sense tramitar al Parlament valencià. En tot cas, el requisit és per al personal de les diferents conselleries, però no per al personal docent d’educació ni per als de sanitat.

La llengua a l’ensenyament. A Catalunya, la llengua vehicular a l’escola és el català. S’imparteixen dues hores de castellà a la setmana a primària, tres a secundària i dues a batxillerat. El model funciona des de fa 30 anys, però l’última dècada hi ha hagut denúncies de famílies que reclamaven més hores en castellà. La disputa perquè els pares poguessin triar la llengua vehicular va acabar amb diverses decisions judicials favorables que reconeixien aquest dret, tot i que la Generalitat les va ignorar. El 2014, el TSJC va establir que calia fer un 25% de classes en castellà i aquesta mesura l’han aplicat alguns centres en els quals hi ha hagut les demandes. Ciutadans i el PP consideren que la immersió és una forma d’adoctrinament nacionalista i asseguren que el nivell de castellà en els nens catalans és inferior. Els exàmens PISA no han detectat aquesta diferència.

Balears es regeix pel Decret de Mínims aprovat pel Govern del PP de Jaume Matas el 1997 que blinda la presència del català en el sistema educatiu i estableix que almenys el 50% de l’ensenyament s’imparteixi en aquesta llengua.

A Euskadi hi ha tres models educatius, l’A, el B i el D. El més estès per matrícula és el D, en el qual l’idioma vehicular és l’eusquera, i amb diverses assignatures en castellà. El B és mixt (50% i 50% més o menys) i l’A és amb el castellà com a idioma vehicular i eusquera com a assignatura. Aquest últim a poc a poc està desapareixent. En aquest model hi ha un consens bàsic des de fa diverses dècades. Les dades de l’informe PISA no són especialment bones per a l’educació basca, i fonts de la comunitat educativa apunten que la qualitat s’ha ressentit a Euskadi no tant pels alumnes, sinó per l’esforç d’euskaldunització del professorat que no parlava la llengua basca.

A Navarra, gairebé el 13% de la població utilitza l’eusquera. Actualment el 25% dels escolars estudia en el model D.

A Galícia, un decret del 2010 estableix que les classes s’han d’impartir en gallec i castellà al 50%, però a l’article 3 fixa quina és la llengua principal: “A l’Administració educativa de Galícia i als centres d’ensenyament sostinguts amb fons públics s’utilitzarà, amb caràcter general, la llengua gallega i se’n fomentarà l’ús oral i escrit”. La llei de normalització lingüística, que fixa el gallec com a llengua vehicular de l’ensenyament, es va signar fa 35 anys per l’expresident de la Xunta, per Aliança Popular, Xerardo Fernández Albor.

A la Comunitat Valenciana, l’alumne pot triar la línia en castellà o valencià (la forma tradicional d’anomenar el català), amb diverses assignatures en les dues llengües oficials en cada una. Segons la Conselleria d’Educació, el 100% dominava el castellà i el 30%, el valencià. La Generalitat va aprovar la Llei del plurilingüisme el 2018, que progressivament pretén “un mínim del 25% en castellà, un mínim del 25% en valencià i entre un 15% i un 25% en anglès”. La resta es regula en la llengua que decideixi el centre tenint en compte el seu context sociolingüístic, ja que hi ha territoris a l’interior que no han estat mai catalanoparlants. Segons Educació, més del 90% de centres han aprovat el seu projecte lingüístic per dos terços. I incideixen que “més del 50% dels centres han optat per tenir més d’un 25% en valencià”.

En quina llengua es comunica l’Administració. A Catalunya, tota la documentació de la Generalitat és en català tret que es reclami en castellà. A les Balears, la llei, aprovada el 1986 pel PP, estableix que el català és la llengua del Govern autònom, del Parlament i de les institucions públiques. Les certificacions s’expedeixen en català, excepte en el cas que la persona interessada demani la seva versió castellana.

A Euskadi, qualsevol ciutadà que es vulgui comunicar amb l’Administració ho pot fer en les dues llengües. Durant el mandat d’EH Bildu a la Diputació de Guipúscoa, es va aprovar un pla de normalització de l’eusquera que va acabar als tribunals. Els jutges van considerar que diversos articles tenien un efecte discriminatori sobre el castellà.

A la Comunitat Valenciana, quan es truca al telèfon de la Generalitat (012), una veu de dona respon en valencià i immediatament ofereix ser atès en valencià o en castellà. Al telèfon d’emergències 112, es contesta en castellà o valencià indistintament. A les finestretes de qualsevol institució autonòmica sol passa el mateix, si bé el castellà és més habitual.

Una posició diferent segons el territori

En general, la visió dels problemes de la llengua no és la mateixa des de Madrid que des del lloc on es parla, encara que es comparteixi el mateix color polític.

A Galícia, el PP d’Alberto Núñez Feijóo va rebre amb fredor les promeses lingüístiques llançades per Pablo Casado. El president gallec no es dona per al·ludit. Els canvis defensats per Casado, afirma, no van dirigits a la comunitat gallega perquè allà “l’idioma no és un problema”.

El líder del PP gallec va guanyar les eleccions autonòmiques del 2009 trencant la pau lingüística instaurada per Manuel Fraga i agitant propostes d’esperit similar a les de Casado per evitar que UPyD li guanyés terreny entre l’electorat més espanyolista. Va prometre, per exemple, que les famílies podrien triar la llengua en la qual estudien els seus fills, però ja al despatx presidencial de la Xunta va topar que el marc legal li ho impedia. El Tribunal Superior de Justícia de Galícia va dictaminar el 2012 que és l’Administració la que ha d’establir l’idioma d’ensenyament.

A Catalunya, el diputat Santi Giménez fa pinya amb Casado. Afirma que el castellà està discriminat tant a l’Administració com a l’escola, i apunta que no es respecten les sentències judicials que defensen que el castellà sigui vehicular. “Aquesta llei deixaria els dos idiomes en igualtat de condicions”. I posa aquest cas com a exemple: un granadí no pot accedir a la funció pública si no sap català, però sí a la inversa. “El català hauria de ser un mèrit, no un requisit. Una altra cosa és que de manera gradual es pugui anar ensenyant”, diu. “No crec que l’ús d’una llengua cooficial minvi els serveis públics, però sí els drets d’uns ciutadans que han d’exigir massa vegades que se’ls atengui en una determinada llengua. S’han d’esforçar massa perquè als efectes pràctics tot es fa en català”.

El president del PP de les Balears, Biel Company, creu que és necessari “equilibrar les dues llengües”, però prefereix no utilitzar termes com “discriminació”. Aposta per derogar el decret del català a la sanitat aprovat pel Govern de Francina Armengol. “En l’àmbit sanitari s’ha utilitzat la llengua com un requisit i cal deixar de posar barreres. A les Balears han deixat de venir metges perquè se’ls exigia que parlessin la llengua de les illes i no es pot minvar un servei bàsic com és la sanitat posant traves per qüestions de llengua”.

Des del País Basc, el candidat popular a l’alcaldia de Sant Sebastià, Borja Sémper, afirma: “L’objectiu d’una llei de llengües no pot ser cap altre que garantir el dret a l’ús de la llengua comuna i el respecte i la promoció de les llengües vernacles allà on n’hi hagi”. Creu que “no es garanteix l’accés a l’Administració pública en igualtat de condicions ni es pren en consideració la diferent realitat sociolingüística” del territori. Sémper planteja una paradoxa: “El que passa és que els més ben preparats en la llengua vernacla aconsegueixen els millors llocs en els llocs on aquesta llengua no es parla i els que tenen menys competència en eusquera cobreixen les destinacions en els llocs on l’eusquera és majoritari”.

La líder del PP a la Comunitat Valenciana, Isabel Bonig, creu que el castellà sí que està discriminat a la seva comunitat. “El 93% dels alumnes a la província de Castelló estudien només en línies en valencià. Hi ha molts municipis on no hi ha oferta escolar en llengua castellana, no es pot triar. Aquí PSPV i Compromís estan seguint amb la imposició lingüística el mateix full ruta que el separatisme a Catalunya fa 20 anys. Hi ha territoris d’Espanya on el castellà és perseguit”, assenyala.

“Aquí, a més d’eliminar l’elecció dels pares a l’hora d’elegir la llengua dels seus fills, s’ha volgut imposar el requisit lingüístic obligatori per accedir a la funció pública, i en alguns llocs ja passa així”, afegeix. Per a Bonig, la política lingüística afecta la qualitat dels serveis. “Limita la capacitat per atreure talent. Si no saps valencià no pots ser metge en un hospital públic, encara que siguis una eminència? Hi ha qui creu que no. De fet, ja passa que per a determinats llocs el valencià compta més, per exemple, que una tesi doctoral”, es queixa.

La líder popular a Navarra, Ana Beltrán, ha tingut nombrosos enfrontaments amb la presidenta del Parlament, Ainhoa Aznárez (de Podemos) perquè li donaven pas a les sessions parlamentàries en eusquera, malgrat que la Cambra té traducció simultània. Considera que les comunicacions bilingües “entorpeixen la feina” i suposen “una falta de respecte”.

El PP: “El català hauria de ser un mèrit i no un requisit”

El diputat Santi Giménez tanca files amb Casado i sosté que a Catalunya el castellà està discriminat tant en l'administració com a l'escola, i apunta que no es respecten les sentències judicials que defensen que el castellà sigui vehicular. “Aquesta llei deixaria els dos idiomes en igualtat de condicions”. I posa aquest cas com a exemple: un granadí no pot accedir a la funció pública si no sap català, però sí viceversa. “El català hauria de ser un mèrit i no un requisit. Una altra cosa és que de forma gradual es pugui anar ensenyant”, diu. “No crec que l'ús d'una llengua cooficial minvi els serveis públics però sí els drets d'uns ciutadans que han d'exigir massa vegades que se'ls atengui en una determinada llengua. Han d'esforçar-se massa perquè a efectes pràctics tot es fa en català”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >