Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Dencasisme

Part de l’independentisme viu en el dencasisme: no sap no contesta, no s’ha de criticar res ni preguntar per no esquerdar el moviment i cal viure en el somni que persisteix una cosa que no ha existit mai

Josep Dencàs.
Josep Dencàs.

“Però és que vosaltres no sabeu què va passar?”. Irene Polo, als seus 20 anys, no se’n sabia avenir. El govern Companys es trobava pres des de la seva fallida proclamació de l’Estat català. Josep Dencàs, un dels principals inductors dels fets d’octubre de 1934, havia fugit a París. Ella, una de les nostres periodistes més extraordinàries, provava d’esbrinar per al diari L’Instant, a través d’un capitost de les Joventuts d’Estat Català, els motius del fracàs. A mitjans de gener de 1935 el cap anònim li responia, naïf, que recopilaven informació. “No en sabem res. I tot és tan sospitós!”.

A finals de mes el Tribunal de Garanties Constitucionals que jutjaria Companys va demanar l’extradició de Dencàs per malversació de fons públics. Aquest va ser detingut i traslladat a la Santé, on va passar 27 dies. El seu olfacte periodístic va dur Polo a París per cobrir el procés el 19 de febrer al Palau de Justícia. L’exconseller de Governació no va ser lliurat perquè es va considerar que l’ús no justificat de 117 mil pessetes que al·legava el TGC no constituïa cap delicte en el codi penal francès.

Malgrat que “hi ha qui opina que ja no s’ha de parlar més amb aquest home”, la combativa periodista creia que ningú més posseïa “el secret del desastre”. El va entrevistar en un hotel prop del bulevard Pasteur. Dencàs, satisfet, entenia que després de la vista la seva honorabilitat havia quedat “salvada”. Va donar a entendre, fins i tot, que podia haver fugit a Amèrica, però que havia preferit dirimir, davant de la justícia gala, la seva “honestedat”. Era una mentida evident. En l’entrevista, publicada el 2 de març, va sostenir que “ara les lluites entre els partits nacionalistes de Catalunya són suïcides. Més que mai, els catalans hem de mantenir-nos units si volem que el moviment del dia 6 doni els fruits que volem”.

Ella, sense sortir del seu estupor arran del que havia esdevingut, volia saber quins eren aquests fruits. Quan es votava l’Estatut de 1932, li va explicar ell, a Madrid preguntaven: “com voleu comparar el vostre moviment amb el d’Irlanda, un país de màrtirs?”. Ara que ja els tenien —més de mig centenar de morts, 200 ferits i milers de detinguts— expressava que “cal no desnaturalitzar aquest moviment. Hem de procurar no empetitir una revolució que a mi em mereix tots els respectes, i no desprestigiar-nos els uns als altres”.

Polo incideix que la seva facció ha provocat nombroses lluites en el si del seu partit, ERC. Dencàs somriu. “No vull respondre, no vull, ara per ara. No seria oportú”. Com era el seu pensament en esclatar el moviment, què es proposava, insisteix ella. “No ho puc dir tampoc”. A la reportera li sembla que per a ell no és tan important l’èxit material del moviment com el seu significat polític. Dencàs es nega a parlar. “Per què creieu que va fracassar el moviment? O creieu que no va fracassar?”. El metge separatista es tanca en banda. “Hem de callar. Hem de mantenir una actitud digna perquè, si no, el poble es desencisarà de nosaltres”.

“Vist així —resumeix Polo—, sembla bon minyó”. Però afegeix, “no té més que fanatisme, un fanatisme violent, desenfrenat, aquest fanatisme delirant dels catalans, atacats de megalomania nacional, que ho explica tot”. I conclou el retrat de l’entrevistat amb la reflexió d’una exiliada anònima coneixedora de Dencàs: “el fanatisme, si no fos un defecte, de tota manera no seria suficient per fer d’un metge un conseller de Governació d’un país”.

Avui, a Catalunya, malgrat que el que es va esdevenir el 2017 guarda amb el 1934 només algun paral·lel com vam explicar a Quadern (“Dos fets d’octubre, dos judicis”, 31 de gener de 2019 i “La bufonada del 6 d’octubre”, 4 d’octubre de 2018), una part de l’independentisme viu en el dencasisme: no sap no contesta, no s’ha de criticar res ni preguntar per no esquerdar el moviment i cal viure en el somni que persisteix una cosa que mai no ha existit.

Anys després, al gener de 1945, perduda la Guerra Civil, des d’Aquitània Dencàs, del que ens falta una biografia en profunditat, donava el seu suport a Josep Tarradellas perquè redrecés ERC i l’exili. Abans havia cregut que el catalanisme podia desentendre’s de l’estructura futura d’Espanya. Aleshores, en canvi, en una crisi d’hiperrealisme, veia necessari intervenir per “un fort to dramàtic en l’ordre de la realitat que subordina tots els altres aspectes”. Ja era tard.

Van ser Tarradellas i altres, que no posaven límits a l’autogovern de Catalunya però que tenien una idea pràctica de quin era el camí transitable, els qui es van arremangar per recompondre el que proclames dencasistes havien contribuït a fer malbé. Si es van equivocar o ho podien haver fet millor, si van renunciar a aspectes i no ho havien d’haver fet, tot això és discutible, però mentre van estar al timó mai van emetre per la ràdio discos de sardanes per animar la població com va fer Dencàs la nit del 6 d’octubre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >