Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El judici i la societat espectacle

Assistim en directe a un exemple del que ha estat matèria primera d’infinitat de pel·lícules

Josep Lluís Trapero, durant la seva declaració al Suprem.
Josep Lluís Trapero, durant la seva declaració al Suprem. EFE

“L’espectacle no és un conjunt d’imatges, sinó una relació social entre les persones, mediatitzada per les imatges”, escrivia Guy Debord. A la societat espectacle correspon el judici contra el procés convertit en sèrie televisiva de durada indeterminada. Les imatges que es projecten des de la sala van a buscar les mirades dels ciutadans en un exercici de doble tall: interpel·la i impressiona, però també normalitza l’esdeveniment, un espectacle més. La forma determina el missatge. I el material que subministren les càmeres del Tribunal Suprem és fruit d’una realització de mínims, per ordre superior, que desatén l’entorn, però distribueix amb precisió els papers: els jutges en posició elevada en un pla general recurrent que en realça l’autoritat, els acusats i testimonis centrant la narració amb plans aparentment neutres i amb el contrapunt de les visites puntuals als qui els interroguen, i amb algun recurs d’imatge recordatori de la presència de la banqueta. Una realització rígida però que per repetició aporta intensitat dramàtica.

Assistim en directe a un exemple del que ha estat matèria primera d’infinitat de pel·lícules. La visió en temps real no desmereix. Dona corporalitat a la ficció i la tensió, l’emoció, els nervis, les inquietuds i fins i tot el desconcert tenen impacte, aguanten molt més enllà del final de la transmissió, però fins a quin punt corre el risc d’aparèixer com un espectacle més en una societat que tendeix a convertir-ho tot en ficció per al consum? No hi ha delegació en actors, els acusats representen el seu propi paper per la qual cosa l’empatia o el rebuig són de carn i ossos. I la trama és política, és a dir, el seu relat es prolonga en l’esfera pública. Com tot espectacle, és ple de vicissituds que generen canvis d’ànim constants en els protagonistes i en els observadors. Però el mitjà és el missatge i la conversió en sèrie televisiva no és irrellevant.

En un judici per un episodi polític, la decisió judicial no significa el final del conflicte. Com marcarà el futur la incursió en els tribunals?

Els últims dies semblava que les acusacions centraven l’atenció en dos personatges externs a la causa: l’“acusat rebel” Puigdemont i el mateix Trapero. Davant les dificultats per fixar un relat de violència, es retratava el cap dels Mossos com el pèrfid responsable d’un exercici de violència per omissió. Pel camí hi ha hagut també moments estel·lars d’alguns figurants: el relat pesat del coronel Pérez de los Cobos, mil·limètricament ajustat a la versió de la fiscalia; l’exercici subjectiu de descripció de les pors sofertes per part de la invisible secretària judicial barcelonina, i la tremolosa declaració del comissari Castellví del servei d’informació de la policia catalana. Però en l’univers de la imatge és determinant la capacitat del personatge de ser actor de si mateix, tot i amb el risc que oblidem la seva condició real. I, de sobte, va irrompre el major Trapero, port impecable de policia bo de pel·lícula –ferm, però exquisit en la formes-, precís en l’exposició dels seus arguments, transmetent la sensació de no amagar res i immutable en la confrontació dialèctica amb els qui l’interrogaven. La seva frase, “Estàvem preparats per detenir el president Puigdemont i els consellers”, quedarà per als titulars de la versió de síntesi d’aquesta llarga sèrie televisiva.

Al final del camí, hi haurà una veritat judicial, que res té a veure amb el concepte epistemològic de veritat. En realitat el que té eficàcia en la societat de l’espectacle queda molt lluny, en general, de la veritat. La veritat judicial és un judici que estableix la correspondència d’uns fets provats amb els tipus delictius inscrits en el Codi Penal. Si sempre és difícil encaixar-los amb precisió, més encara quan es jutja la complexitat d’un conflicte polític, carregada de significacions ideològiques i amb una gamma de drets trobats en joc. El problema de la veritat judicial és que té conseqüències molt rellevants per als acusats: absolució o condemna. I el que pot haver anat adquirint una dimensió de relat fictici pot tenir un aterratge cruel.

En un judici per un episodi polític, la decisió judicial no significa el final del conflicte. Com marcarà el futur la incursió en els tribunals? El procés judicial televisat haurà tenyit el procés català de producte de ficció? O simplement la ficció és el nostre estat natural, i, sobretot, en política? Deixo la moral en mans de Debord: “En el món realment revertit, el que és real és un moment del que és fals”. És l’essència de la societat espectacle.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >