Selecciona Edició
Connecta’t

Li deien Roda

Quinze anys després de la mort d’Étienne Roda-Gil, un documental recorda el lletrista més important de la música moderna a França, fill de republicans catalans

Étienne Roda-Gil i Vanessa Paradis en un fotograma del documental.
Étienne Roda-Gil i Vanessa Paradis en un fotograma del documental.

A les taules de La Closerie des Lilas, la llegendària brasserie situada a un extrem del bulevard Montpartnasse de París, hi ha marcats amb una petita placa els noms d’alguns dels clients il·lustres: Lenin, Orwell, Francis Scott Fitzgerald… N’hi falta un: Étienne, o Esteve, Roda-Gil (1941-2004), fill de republicans exiliats, figura de culte de la música pop i client assidu de La Closerie, que va ser el seu quarter general fins als últims dies.

“Aquí conversava, bevia, escrivia, dibuixava i seduïa”, recordava aquest dimecres, mentre hi sopàvem, la seva bona amiga, la cineasta Charlotte Silvera.

Quatre dies abans de morir Roda-Gil, Silvera es va trobar a La Closerie amb ell i una de les seves cantants predilectes, amb qui havia aconseguit aquesta rara simbiosi que només un lletrista com ell —autor d’alguns dels èxits musicals que han marcat la vida francesa dels últims quaranta anys— sabia aconseguir. La cantant era Vanessa Paradis, pràcticament descoberta per Roda-Gil, que li va escriure la lletra del seu primer i gran èxit, Joe le Taxi, l’any 1987, quan Paradis tenia 14 anys. La nòmina d’artistes que van cantar les cançons de Roda-Gil és un resum de la música francesa contemporània. Juliette Gréco, Barbara, France Gall, Françoise Hardy, Claude François, Julien Clerc, Johnny Halliday, Louis Bertignac —alguns més coneguts fora, d’altres menys, però tots essencials en la música francesa moderna— van interpretar els seus versos. També artistes internacionals como Roger Waters, Marianne Faithful… o Julio Iglesias.

“El meu objectiu era destruir la indústria, però resulta que era la indústria la que em pagava”, deia Roda-Gil

Roda-Gil, Paradis i Silvera es van trobar aquell dia a La Closerie des Lilas per rodar escenes del documental On l’appelait Roda (Li deien Roda), dirigit per Silvera i estrenat l’octubre del 2018. La pel·lícula, que malauradament no es pot veure a les sales i mereixeria una difusió més àmplia, presenta un retrat subjectiu, impressionista, del lletrista que es descrivia a si mateix com un “poeta industrial”.

Poeta, perquè la seva vida consistia a escriure versos des que un dia, l’any 1967, un debutant, Julien Clerc —el rocker melòdic que acaba de celebrar els 50 anys de carrera—, va preguntar en un cafè al costat de la Sorbona si algú li podia escriure les lletres de les seves cançons, i Roda-Gil es va oferir a fer la feina. Amb el parèntesi d’una ruptura temporal als anys vuitanta, Clerc i Roda-Gil van formar una marca, un equip ben rodat, creadors de clàssics com Si on chantait o C’est comme ça. Però el poeta Roda-Gil es qualificava d’“industrial” —i així es treia importància—, perquè era conscient que treballava per a una indústria, la de la música popular, i que la seva contribució era part d’un engranatge molt més gran.

Pot sembla estrany, vist des de lluny, que un lletrista adquireixi la importància que tenia Roda-Gil. Per entendre-ho, cal tenir en compte la tradició de la cançó francesa, on la lletra no és un mer complement, sinó que té tant o més pes que la música. I cal tenir en compte, també, que Étienne Roda-Gil no era un ‘parolier’ qualsevol. Les seves lletres, fins i tot les d’aparença més banal, tenen diversos nivells de lectura, estan plenes d’al·lusions i dobles sentits, són petits poemes a la vegada lleugers i amb espurnes de profunditat. “Textos molt abstractes”, els descrivia Claude François, intèrpret, entre d’altres, de la ‘rodagiliana’ Alexandrie, Alexandra, autèntic himne de la música disco francesa.

“La meva mare va viure la guerra, però la de debò. El meu pare va fer la guerra durant tres anys, i després la Resistència”, explica Roda-Gil al documental de Charlotte Silvera.

“Vivia a Antony [ciutat de la perifèria de sud de París] amb la seva mare. El seu pare ja havia desaparegut. Ell havia nascut en un camp de refugiats a Montauban [al sud de França]”, recorda Julien Clerc.

“¿Qui era l’Étienne?”, es pregunta l’escriptor Philippe Sollers, amb qui solia coincidir a La Closerie des Lilas. “L’Étienne era Espanya en allò que Espanya té de més fonamental: l’anarquia”.

Com conjugava el seu anarquisme —sempre va ser fidel als amics de la CNT i no es perdia cap mani de l’1 de Maig— amb el fet de treballar per a la indústria de l’entreteniment de masses és un dels temes que sobrevola la pel·lícula. “L’Étienne no era més que un romàntic, un immens romàntic. Sentia devoció pel romanticisme de la política. La idea de ser un poeta industrial era molt romàntica”, recorda un altre bon amic, Roger Waters, ànima de Pink Floyd, amb qui Roda-Gil va crear l’òpera Ça ira, sobre la Revolució Francesa.

“El meu objectiu era destruir la indústria, però resulta que era la indústria la que em pagava”, deia Roda-Gil. Va ser un personatge, com es diria en anglès, ‘larger than life’, literalment ‘més gran que la vida’: bohemi, contradictori, lapidari. Al documental ocupa la pantalla, la desborda. “Calmem-nos: el que jo faig no és poesia”, reconeix. En un altre moment, el protagonista és a La Closerie des Lilas dibuixant, amb Vanessa Paradis al costat, i diu: “Jo feia polaroides emocionals… Feia dos traços i et juro que ningú podia sospitar que aquests dos traços m’evocaven una situació o una emoció”, diu. Parla dels dibuixos, però podria estar parlant de les seves 747 cançons.

“A diferència de Gainsbourg, Brassens, Barbara o Aznavour, ell no va cantar mai les cançons en escena. Era un home a l’ombra”, recorda, quinze anys després, al mateix lloc, Charlotte Silvera. “Pero com Aznavour, que era armeni, Roda, que era català, va escollir la llengua francesa per expressar-se”.

Trobar la seva tomba al cementeri de Montparnasse, on és enterrat amb Nadine, la dona de la seva vida, és una aventura. La secció 6 de cementeri és una jungla de làpides i panteons de totes les èpoques. El guarda del cementiri ens explica amb un mapa com arribar-hi: cal situar-se a la cantonada sud-oest de la secció, comptar 12 tombes verticals en direcció nord i seguir un camí lleument inclinat. La tomba dels Roda-Gil són uns arbustos. Algú hi ha posat un cartell del documental ‘On l’appelait Roda…’. A prop hi reposen les restes de Cortázar i Baudelaire.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ