El fill de la dama de la hipopòtama s’instal·la al Museu Egipci

És un home assegut amb perruca i faldellí. Però sota la mirada de l’expert –l’egiptòleg Luis Manuel Gonzálvez, conservador del Museu Egipci– revela coses que el fan fascinant. L’estil de l’escultura (la seva indumentària, la musculatura i el gruix de les seves cames) el remet al Regne Antic; tanmateix, les inscripcions al seient es refereixen a un període més modern, les dinasties XXV-XXVI, 500 anys abans de Crist, així que probablement és una obra arcaïtzant. Es deia Gemefsetkap, que significa “ell es troba en un lloc amagat” –sens dubte ja no–, era sacerdot i la seva mare va ser la dama Ankhtinetreret, un nom “bastant raret” segons Gonzálvez, que es tradueix com “ella és viva amb la hipopòtama”, que ja és títol, la qual cosa mostra una vinculació curiosa amb l’hipopòtam femella en el seu aspecte de representant de la divinitat. Així com el mascle solia tenir una connotació hostil (era perillós i destruïa els sembrats), la femella s’associava a la protecció del difunt i com Taweret la Gran (!) símbol de la fertilitat i protectora dels embarassos.

Aquesta és només una de les formidables històries que han implicat els 18 objectes acabats d’adquirir en subhasta que arriben al Museu Egipci de Barcelona ara mateix per incorporar-se a la col·lecció, en feliç coincidència amb la celebració del 25è aniversari d’inauguració del centre. El mecenes, col·leccionista i empresari hoteler Jordi Clos, president de la fundació arqueològica amb el seu nom de què depèn el museu, ha presentat aquest matí les noves peces al costat de Gonzálvez i la directora del Museu Egipci, Maixaxa Taulé, un trio que riu tu de la Tríada de Menkaure. Clos i Gonzálvez han destapat teatralment les quatre vitrines on es trobaven els objectes que semblaven, amb els llençols blancs, èmuls excitants d’aquell vell Belphegor, el fantasma del Louvre.

A més de l’escultura esmentada de Gemefsetkap, en figura en el conjunt una altra també d’un sacerdot, aquest innominat (s’ha perdut la inscripció dorsal amb el seu nom, encara que consta que servia al déu Montu) però que, en canvi, porta l’exòtica vestimenta característica dels sacerdots consistent en una pell de lleopard (cap i urpes incloses), amb les taques convertides a petites rosetes, a tall de mantó penjat a l’espatlla i que li cobreix el tors. El museu no tenia cap representació similar. Probablement el més famós portador d’aquesta indumentària és el faraó Ai en la seva imatge com a sacerdot sem a les pintures de la tomba de Tutankamon, en una escena en la qual està executant davant la mòmia del rei difunt la cerimònia d’obertura de la boca (Wep-ra). Precisament una altra de les adquisicions noves del museu és una placa que representa els elements associats a aquest ritual a tall d’encunyaments en relleu i que conserva una de les peces, just la més interessant, el ganivet peseshkef, amb el qual s’activaven simbòlicament els sentits de la mòmia, però que també podia servir –glups– per practicar la incisió abdominal en iniciar l’embalsamament.

Una altra peça interessantíssima és un petit bloc de calcària amb el motllo d’una au que podia servir per fabricar amulets o potser és (presenta una retícula) un assaig d’escultor. A la gent li encantarà, tot i que el museu ja en tenia un, el minúscul taüt de musaranya (un animalet àmpliament momificat a Egipte i al qual es venerava per la seva activitat tant nocturna com diürna i les seves connotacions osiríaques), que presenta una miniescultura de la bestiola i que sembla (cal fer encara un escàner a la peça) que conserva restes orgàniques. Però el més destacable del lot, adquirit a la casa de subhastes Pierre Bergé&Associés, creada pel company sentimental d’Yves Saint Laurent, segurament són els dos objectes que porten el cartutx amb el nom, respectivament, de dos dels faraons més famosos, la reina Hatshepsut i el rei Amenofis III, pare d’Akhenaton. En el primer cas es tracta d’un gotet d’alabastre procedent d’un dipòsit de fundació, possiblement del temple de Montu a Armant, i en el segon d’un tubet de cosmètic alcofoll de fusta que llueix el prenom d’Amenofis III, Nebmaatre, i sembla que conserva una mica de la substància a l’interior.

Les sabatilles, que van ser utilitzades abans de col·locar-les al costat d’un difunt, s’exhibeixen en una bonica caixa vuitcentista on les devia posar el col·leccionista que les va adquirir i que els dona un aire molt romàntic, al Le roman de la momie de Gau(l)tier (no Jean Paul, i perdonin l’atroç joc de paraules, malgrat la procedència, sinó Théophile). Les espardenyes, com les ha denominat Clos, són de fulla de palma i de pura pensa d’un número 45, o sigui d’un egipci que trepitjava fort.

Així mateix, formen part de les noves adquisicions uns “percings” de botó d’alabastre per a orella i una excepcional base de recolzacaps de l’Imperi Nou, de fusta, amb incrustacions en os que representen dues mones i que, segons ha indicat Gonzálvez (els simis eren símbol d’activitat sexual desmesurada), incitarien a tenir somnis humits.

Clos ha destacat que la compra és “extraordinària” i ha dit que és la més important del museu després de la “irrepetible” adquisició el 1992 a Nova York d’objectes de la col·lecció del Toledo Museum d’Ohio. El col·leccionista i mecenes s’ha felicitat de la coincidència amb l’aniversari del Museu Egipci (una festa amb els patrons i amics del museu celebrarà aquesta nit l’efemèride).

Maixaxa Taulé ha recordat que el museu es va inaugurar el 1994 a la rambla de Catalunya amb 400 peces (es va traslladar a l’actual seu el 2000) i avui en posseeix 1.200, la qual cosa, ha dit, dona la mesura de l’esforç de col·leccionista que hi ha darrere. Ha afirmat que el Museu Egipci va cobrir un important buit a Barcelona i que en aquests anys ha rebut 2.700.000 visites i ha presentat 85 exposicions. La directora ha apuntat que cada any es duen a terme 1.500 activitats i ha destacat la importància de l’organització de cursos, tallers i visites escolars.

Preguntat per què els falta encara, Gonzálvez ha sospirat per una espasa de l’Imperi Nou que no han pogut adquirir en aquesta última compra. “Ens falta armament, i coses de la vida quotidiana que jo valoro especialment com a arqueòleg”, ha respost mentre li brillaven els ulls pensant segurament en els tresors del vell Museu Egipci del Caire, al desmantellament progressiu del qual, en favor del nou Gran Museu Egipci al costat de les Piràmides de Giza, ha assistit amb la natural nostàlgia, i molta enveja.