Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

Corrupció a la rereguarda

Documentació inèdita del fons de la CNT-FAI localitzada a Amsterdam destapa trames i afers tèrbols ocorreguts durant la Guerra Civil a Catalunya

Muntatge amb les fotos de 'madame' Blanquita per fer-se el passaport.
Muntatge amb les fotos de 'madame' Blanquita per fer-se el passaport.

Una matinada de mitjan novembre de 1936 Jaume Llaneras, agent de policia, i la seva amant, Carmen Serrano, van anar a Ríos Rosas, 3, el prostíbul del barri barceloní del Putxet on treballava ella. Sense gaires explicacions van dir a la madame, Blanca Domaica Renovales, Blanquita, que al matí s’embarcaria amb ells rumb a Marsella. Aprofitant una missió de Llaneras, la durien, amb documentació falsa com Serrano, a reunir-se amb el seu amic Joan Sancho —fugit a França dies enrere, deixant el càrrec de comissari de l’Oficina Estatal d’Expedició de Passaports.

Al vaixell Anfran, el trio es va unir a dos coneguts, els agents Frederic Llopis i Evarist Lorenzo Aguado, amb qui Llaneras suposadament transportava unes joies per fer d’esquer i descobrir una trama d’evasió de capitals i béns de luxe. Així comença un obscur episodi que l’historiador Federico Vázquez Osuna va esbossar a Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944) (L’Avenç, 2015).

A partir de documentació inèdita del fons de la CNT-FAI de l’International Institute of Social History d’Amsterdam, QUADERN estira ara el fil de l’afer Sancho per explorar-ne les ramificacions i visibilitzar que a la rereguarda catalana hi va haver continuïtats —per exemple, amb el famós afer Rebertés—, interrelacions entre personatges de diverses faccions i connexions de primeres espases amb el lumpen, i sobretot per afegir complexitat a un moment que sovint es descriu de manera plana.

I és que, com diu a aquest suplement Josep Lluís Martín Ramos, autor de La rereguarda en guerra. Catalunya 1936-1937 (L’Avenç, 2012), “les imatges que han quedat d’aquesta etapa són la del terror, l’èpica, la resistència i la del patiment, cadascuna vinculada a diferents sectors socials. La criminalitat existent, però, ha quedat oculta, difusa enmig dels fets de sang de l’estiu de 1936 i no diguem ja les trames i relacions de polítics i entorns tèrbols”.

Controls a vehicles de Barcelona, en una data no identificada entre 1936 i 1937.
Controls a vehicles de Barcelona, en una data no identificada entre 1936 i 1937.

Les connexions del comissari

Arribats a Marsella, Llaneras va contactar amb Sancho —un mallorquí rodanxó, calb i amb bigoti—, que era a París, on va acompanyar Blanquita. L’excomissari no va quedar gaire convençut en sentir la història de les joies i va tornar amb l’agent a Marsella. En l’entretant, la policia catalana va denunciar a la francesa la sostracció de les joies. Sancho va convèncer els agents que no anirien gaire lluny i que el millor era lliurar el botí a l’amic d’ell, Joan Lluhí Vallescà, cònsol de la República a Tolosa des de principis de novembre. Així es va fer.

Sancho, però, tenia els seus maldecaps. Un cop resolt l’assumpte, va anar a Perpinyà, on es va trobar amb un parell d’agents de la seva escorta a Barcelona que volien que tornés. Els va dir que ho faria, però dubtava. L’excomissari havia fugit quan els anarcosindicalistes havien descobert que des de l’Oficina de Passaports del carrer Còrsega, 299, facilitava, no necessàriament sense cobrar-s’ho, la sortida del país a gent de dretes, burgesos, eclesiàstics...

El mallorquí havia exercit d’agent fins que l’havien empresonat arran dels Fets d’Octubre de 1934. N’havia sortit alliberat, com el govern Companys, amb l’indult posterior a les eleccions de febrer de 1936. Tanmateix, no s’havia reincorporat al cos. El 17 d’agost, l’aleshores conseller de Governació, Josep Maria Espanya —exiliat després també—, l’havia nomenat per al flamant càrrec de comissari de passaports. “Un ascens directe que —com apunta a QUADERN Vázquez Osuna— en circumstàncies normals li hauria costat tota una trajectòria professional”.

Tampoc ha d’estranyar. Tal com, segons Enric Ucelay-Da Cal, Companys va situar Andreu Rebertés com a comissari general d’Ordre Públic el 20 d’agost pel seu perfil d’aconseguidor de noies i per l’amistat de la seva esposa amb Carme Ballester, Sancho i el seu entorn estaven connectats amb el primer rengle del govern català, amb assumptes de faldilles pel mig.

Segons el testimoni de Blanquita recuperat per aquest suplement, la vigília de l’embarcament, Serrano i Llaneras havien anat al conegut restaurant de passeig de Gràcia amb Rosselló, La Punyalada, per acomiadar-se de Josep Quero Molares, que havia ocupat la conselleria de Justícia en els dos governs amb Joan Casanovas de conseller primer —31 de juliol i 6 d’agost—, i de la seva parella Manuela Gallar, amb qui es casaria el juny de 1937. Aquesta, coneguda com Charito, havia estat pupil·la de Blanquita a Ríos Rosas.

El president Lluís Companys, amb la seva segona esposa, Carme Ballester, una relació que es va voler utilitzar políticament.
El president Lluís Companys, amb la seva segona esposa, Carme Ballester, una relació que es va voler utilitzar políticament.

Contra els anarcosindicalistes

Les amistats de Sancho i els seus no acabaven aquí. Segons Blanquita, mentre Sancho estava malalt, a l’octubre el van visitar Josep Andreu Abelló, president de l’Audiència de Barcelona, i Quero Molares, en presència d’Estapé, Llaneras i Lorenzo. Tots van convenir que “la situación se ponía negra para ellos puesto que los sitios más importantes y cargos de responsabilidad los controlaban la CNT y la FAI”. Parlant de la formació del primer govern Tarradellas del 26 de setembre en substitució del de Casanovas, havien carregat contra Companys perquè hi havia posat consellers “todo FAI y CNT, y todo lo hacía por miedo, porque no había sabido imponerse y lo que hacía falta era un hombre que dijera ‘basta’”.

Quero era crític perquè s’havia quedat sense cartera. I encara que s’havia vantat, en visita a Ríos Rosas, que sabia donar peixet als faistes quan convenia, una vegada cessat ell mateix reconeixia que Tarradellas li havia aconsellat que se n’anés per por que no el matessin. Ell, a diferència de Sancho, no n’havia fet cabal, però l’excomissari havia guillat perquè els anarcosindicalistes, segons Quero, “en menos de ocho días le hubieran matado”.

Dues de les notes dels informants de la CNT-FAI que hi ha a l’arxiu d’Amsterdam: sobre les converses de Quero Molares i Josep Andreu Abelló, i altres contra Lluís Companys (a dalt) i sobre el perfil de Manuela Gallar, Charito, parella i futura esposa de Josep Quero Molares. A baix, informació apareguda a 'La Vanguardia' de l’enterrament de Roldán Cortada. ampliar foto
Dues de les notes dels informants de la CNT-FAI que hi ha a l’arxiu d’Amsterdam: sobre les converses de Quero Molares i Josep Andreu Abelló, i altres contra Lluís Companys (a dalt) i sobre el perfil de Manuela Gallar, Charito, parella i futura esposa de Josep Quero Molares. A baix, informació apareguda a 'La Vanguardia' de l’enterrament de Roldán Cortada.

Sancho va fer com molts altres en una situació similar i la Generalitat li abonà 40.000 pessetes per a una primera subsistència a França. Segons els informadors de la CNT-FAI —entre els quals hi havia un talp, un agent de policia vinculat a l’Oficina de Passaports de qui no sabem el nom—, la vigília de la seva fugida va explicar als amics que, en acomiadar-se de Tarradellas, aquest li havia dit: “Val més que no torneu, amic Sancho”. Amb aquest panorama, doncs, per comprovar si hi havia una mínima possibilitat de tornar, l’excomissari va enviar Blanquita de retorn a Barcelona a mitjan desembre.

La documentació palesa que les trames des del sector més nacionalista del catalanisme per foragitar la FAI del govern català van continuar des de Tolosa i París

Blanquita es va trobar que les patrulles de control de la UGT —i no de la CNT-FAI, com caldria esperar— li havien regirat la casa i pres un parell de pistoles obsequi del capità Josep Guarner, membre del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes i germà del també militar Vicenç. Segons els informants anarcosindicalistes, Josep, que destacaria al front d’Aragó, tenia “intimidad” amb ella. La madame va anunciar el seu retorn a Carles Pellicer, agent de passaports i excambrer. Pocs dies després fou detinguda —no se sap què s’al·legà— i reclosa a l’Hotel Colón, seu de les Joventuts Unificades del PSUC i de la UGT. S’hi estigué quatre dies fins que pogué escapar: un milicià li deixà la porta oberta. Era el germà de la seva amiga Carmen Serrano. Descoberta l’acció, el xicot fou afusellat.

Tolosa, centre de conspiracions

Esporuguida, Blanquita anà a l’Oficina de Passaports. Pellicer i Estapé de seguida li van fer veure que els posava en un compromís. Pellicer, però, li trobà allotjament al carrer Vilamarí, 28, amb el nom de Maria Lluïsa. També ell fou detingut dies després, sense conseqüències. A continuació va viatjar —acompanyat d’un agent, un informador anarcosindicalista— al consolat de Tolosa de Llenguadoc per trobar Sancho i dur-li una carta de Blanquita on es llegia: “Mi hermana está enferma”. Era la clau convinguda per dir-li que la situació no era favorable al seu retorn.

No podent tornar, l’excomissari volia que ella sortís de nou. Calia, però, aconseguir-li un passaport. Sancho va donar a Pellicer 2.500 pessetes per a vestits i tràmits per a la documentació. En els quatre dies que Pellicer i l’agent-informador van passar a Tolosa, van veure com Sancho tenia converses amb Joan Casanovas —fugit a França a finals de novembre després que es destapés l’afer Rebertés, que pretenia substituir el govern Companys per un de contrari a la presència de la CNT-FAI—, Lluhí Vallescà i Ventura Gassol —fugit també davant les amenaces dels faistes.

Sancho va explicar a Pellicer, de resultes de les converses amb aquests, que “pronto la situación de España cambiaría radicalmente, ya que no se podía consentir que los destinos de la nación estuvieran en manos de la FAI y que cuando ellos gobernaran, entonces sería cuestión de pegar fuerte”. Dit d’altra manera, la documentació a la qual ha accedit QUADERN palesa que les trames des del sector més nacionalista del catalanisme per foragitar la FAI del govern català van continuar des de Tolosa i París i que Sancho hi estava implicat.

El cònsol també, segons aquesta informació, encara que no fos de la mateixa corda política dins d’ERC, segurament perquè, com van explicar Ucelay-Da Cal i Arnau González Vilalta a Joan Lluhí Vallescà. L’home que va portà la República (Base, 2017), nuclis cenetistes amb l’anarquista Aurelio Fernández al capdavant —controlant els passos fronterers— a la tardor havien provat sense èxit d’aconseguir a punta de pistola els consolats de Tolosa i Perpinyà, en mans de figures d’Esquerra. Lluhí, doncs, participava del tràfic d’armes per a la República i a la vegada conxorxava contra la política que endegava Tarradellas —decebut que aquest hagués accedit a deixar Catalunya— al Govern.

Els falsificadors de passaports

El 17 de gener de 1937, Lluhí es trobava a Barcelona. L’hi va portar el seu xofer, l’agent Saturnino, íntim de Sancho, que va dur la carta a Blanquita. Dos dies després, el cònsol va tornar en avió a Tolosa. El dia 21, Pellicer va anar a Portbou, on va trobar-se amb Sancho. Li va comentar que pretenia treure Blanquita per mitjà d’un permís —en comptes d’un passaport— i d’un amic seu a Portbou, un tal Garriga, soci de la Casa Castelló i Garriga, Transitaris. Aquest havia fet diversos viatges a París per comprar material bèl·lic.

El talp faista suposava per compte de qui: “Existe un caso que no debe pasar desapercibido: cuando el movimiento del 6 de octubre[DEL 1934], en un registro efectuado en el despacho de la Via Durruti, 13 [seu social a Barcelona de l’empresa] se encontraron armas escondidas y se detuvieron empleados”. Garriga era acèrrim d’ERC, fins al punt que Tarradellas havia intervingut per alliberar-lo per haver estat detingut pels anarcosindicalistes per dedicar-se al pas de “feixistes” per la frontera.

L’informador es va arribar a posar a disposició de Pellicer per ajudar en el cop contra la CNT, per si n’esbrinava res més, però l’excambrer no va donar-hi importància i el talp va concloure que no tallava el bacallà. De fet, el mateix Pellicer es neguitejava pel retard dels seus a efectuar l’operació. En paral·lel, els tràmits per a la documentació de Blanquita van fracassar. Al capdavant de l’Oficina de Passaports, Aurelio Fernández hi havia situat un dels seus homes de confiança, Vicente Gil Portela, el perruquer, molt mirat amb l’atorgament de salconduits. Pellicer va comprovar que no podria fer altra cosa que tramitar un passaport per a Blanquita, a través del contacte que li deia que tenia el seu company agent, que, sense saber-ho ell, era justament un informador faista.

El dia 27 de gener Pellicer va lliurar a Blanquita mil pessetes enviades per Sancho “que la quiere ver bonita”. En començar el febrer ambdós van dinar amb Saturnino, que va assegurar que la volien treure del país per Andorra, però no ho havien fet pel temporal de neu al Pirineu. Durant l’àpat, en què també hi era present el talp, Saturnino va deixar caure que li havien encarregat de treure un passaport per a Blanquita i que per fer-ho requeria 25.000 pessetes, però es negà a dir qui li ho havia encarregat. Pellicer, és clar, es va sorprendre. L’informador anarcosindicalista, també. I va reflexionar: ¿era possible que el xofer de Lluhí estigués conxorxat amb un grup de falsificadors de passaports del carrer Balmes, 109, que pocs dies després serien detinguts per agents de Dionís Eroles, cap superior dels serveis d’Ordre Públic?

La música de l’‘afer Rebertés’

Les informacions que fins ara tenim de Blanquita cessen en començar la primavera, en el preludi dels Fets de Maig de 1937. El talp o algun col·laborador la va interrogar i va obtenir una declaració escrita de la seva versió del que havia passat amb l’excomissari i el seu grup d’agents. A l’expedient Sancho consultat per QUADERN consten les fotografies que s’havia fet per expedir el passaport. El que li passà resta irresolt.

Llopis i Lorenzo, a partir de la primavera, van anar a París per posar-se a l’abric de l’exconseller Espanya. Havia sorgit del substrat anarcosindicalista i des de Barcelona coneguts seus, com Joan Solans, secretari d’Aurelio Fernández, els demanà explicacions per l’afer de les joies. En les cartes que ha recuperat aquest suplement defensaven que tot era un malentès. “El 6 d’Octubre —[DEL 1934]assegurava Llopis— va deixar-me tarat físic i també tarat moral (tu ho recordaràs), per fi es va fer la llum i ara estic tarat moralment”. Excuses.

De la seva banda, Sancho romangué a l’empara de Lluhí a Tolosa i s’involucrà en una xarxa d’espionatge d’elements franquistes i anarcosindicalistes liderada per l’artista de la UGT Luis Quintanilla sota les ordres del ministre d’Hisenda del moment, Juan Negrín, com explica en les seves memòries Pasatiempo. La vida de un pintor (Ediciós do Castro, 2004). Passats els Fets de Maig, el talp informava que l’excomissari era membre del comitè que dirigia el complot que es tramava contra la CNT-FAI “junt amb Lluhí Vallescà, Xicota [membre d’Estat Català], Ventura Gassol i altres, organitzat pel Partit Socialista, Estat Català, Nacionalistes Bascs i alguns prohoms de la Generalitat, com també elements de la comissaria d’Ordre Públic”.

En la documentació del 12 d’octubre de 1937 recuperada del fons d’Amsterdam, les informacions dels qui seguien Sancho eren tan precises que explicaven que Casanovas tenia la conformitat del general Sebastián Pozas, de filiació comunista i cap de la quarta Divisió Orgànica, Catalunya, i fins del govern de la República per constituir un nou govern a Catalunya que posés fi a la CNT-FAI de manera completa. S’apuntava fins i tot que el dia 15 a Barcelona començaria un escorcoll al Comitè Regional de la CNT-FAI i, comptant amb la resistència a la força pública, s’aniquilaria els militants més destacats. A València, seu fins aleshores del Govern republicà, havia de passar el mateix.

Si era cert que l’operació estava plantejada, es desconeix què l’avortà. Tanmateix, la informació apuntava en dues direccions: que l’interès d’alguns sectors per anorrear la CNT-FAI continuava ben viu i que els informadors anarcosindicalistes veien conspiracions contra la seva organització arreu. En conjunt, doncs, i tal com demostra l’exemple que QUADERN ha exposat amb l’afer Sancho, el subsol de la rereguarda era molt més tèrbol i complex del que les mirades maniquees volen presentar.

I és que, com assenyala Vázquez Osuna a aquest suplement, “policies que havien col·laborat amb Sancho a l’Oficina de Passaports durant el franquisme van dedicar-se a perseguir comunistes i socialistes. El mateix va succeir amb altres que havien col·laborat amb Eroles, que van arribar a comissaris de policia i fins a distingir-se en la persecució dels anarcosindicalistes”. Queda, doncs, molt encara per pouar.

Per què matar Cortada?

Corrupció a la rereguarda

El 25 d’abril de 1937, a prop de Molins de Rei uns pistolers van aturar un vehicle, van demanar la documentació als ocupants i selectivament van assassinar el militant del PSUC i UGT —i, molt important, excenetista moderat— Roldán Cortada, secretari del conseller de Treball i Obres Públiques. El fet que Rafael Vidiella, membre del PSUC i representant ugetista a l’executiu català, acusés l’anarcosindicalisme d’aquesta mort va escalfar l’ambient polític. L’assassinat s’acostuma a presentar com un episodi important, també pel seu ús propagandístic, en l’escalada de violència a la rereguarda que menà als Fets de Maig, com va explicar Ferran Gallego a Barcelona, mayo de 1937 (Debate).

Tanmateix, el crim no fou esclarit i enlloc no es diu per què s’aniquilà Cortada. La documentació en poder de la CNT-FAI a la qual ha accedit QUADERN conté una carta entre militants socialistes anònims, datada a París precisament el 25 d’abril, en què es fa esment d’un informe previ en què s’explicava que Cortada havia estat allí pocs dies enrere per comprar armes. “Lo del camarada Roldán Cortada no me parecía bien y así se lo indiqué a ud. en mi informe, en el orden moral: prepararse para una lucha cuando estamos empeñados todos, aquellos contra quienes nos preparamos y nosotros, en otra en la que nos va todo, lo juzgo error”. La missiva permet plantejar si els anarcosindicalistes estaven al corrent del paper de Cortada per armar el PSUC i la UGT per enfrontar-se’ls, essent aquest, llavors, el motiu pel qual se’l declarà objectiu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >