_
_
_
_
_

‘Capitana’ Pàmies

L'Any Teresa Pàmies arrenca com una oportunitat per ordenar i valorar el llegat de la compromesa autora de ‘Testament a Praga’ i ‘Va ploure tot el dia’

Carles Geli
L'escriptora Teresa Pàmies, el 2005.
L'escriptora Teresa Pàmies, el 2005.MARCEL·Lí SÁENZ

Si alguna cosa va emmarcar la producció literària de Teresa Pàmies va ser, qualitat a banda, que es podia llegir com una crònica del seu temps en els convulsos anys previs a la Guerra Civil i els encara més tristos de l'exili i les seves misèries, tot sempre subjectat amb un transparent però insubornable i contundent fil crític, especialment amb els seus i, més d'una vegada, amb ella mateixa. Si aquest esperit pogués impregnar l'avui ja només per això haurà tingut una bona raó de ser l'Any Teresa Pàmies, que, just set anys després de la seva mort, ha presentat la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), arran del centenari del naixement de l'autora de Testament a Praga o Quan érem capitans.

“És una declaració d'intencions”, defineix el director de l'ILC Joan-Elies Adell un programa d'activitats que, habitual últimament en aquests actes promoguts per la Generalitat, ni està tancat ni presenta pressupost específic, tot i que “tindrà diners pel que s'ha de fer”. Entre les desenes d'esdeveniments clàssics previstos, on hi ha força adaptacions teatrals d'una autora que mai va escriure una peça dramàtica que se sàpiga i sembla que hi haurà una exposició itinerant amb sis panells, destaca un acte institucional central des d'un espectacle a partir de Testament a Praga, amb Emma Vilarasau i Jordi Bosch (encara sense data ni lloc). També està prevista una biografia a càrrec de Montserrat Bacardí, la recuperació de títols avui introbables com Gent del meu exili, Memòria dels morts o Amor clandestí (Testament a Praga i Va ploure tot el dia encara tenen vida activa a les llibreries) i el simposi Teresa Pàmies. Política, memòria i literatura, previst per a l'octubre.

“Era molt estimada en l'àmbit popular, però sempre va tenir la impressió que l'Acadèmia la mirava de reüll i això li pesava; ara hi haurà una visió científica de la seva obra, que fins ara no n'ha tingut”, es felicita l'escriptor Sergi Pàmies, en nom de tots els fills (Antonio, Tomàs i Pau) i dels nets d'una “sagrada tribu” que aprofitarà el centenari, admet, per ordenar el llegat de la seva mare. “Permetrà desenterrar caixes amb papers i cintes de ràdio i de tele que no tocàvem; s'han llençat i perdut coses i n'hi haurà d'altres que sortiran… per no saber, no sabem ni quants llibres ha escrit la meva mare”, va admetre Sergi Pàmies. De moment, en són 47, nou dels quals són en castellà, segons s'ha comptabilitzat ara. “És una autora que necessita ser revisitada i mirada des d'avui”, coincideixen Adell i l'escriptora, periodista i filòsofa Montse Barderi, comissària de l'Any Teresa Pàmies, que pensa que les tesis en què es basa la seva obra (descobrir el passat recent, posar límits al poder econòmic i polític, mantenir la dignitat o reivindicar l'esforç individual sobre els desastres col·lectius) són plenament vigents.

La vida de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919-Granada, 2012) és, per si sola, una novel·la. Filla d'un dirigent marxista de Balaguer, amb 10 anys lectora de versets pamfletaris enfilada a la taula del bar del poble o venent la revista La batalla del Bloc Obrer i Camperol, amb 16 anys ja participa en el mític míting que Lluís Companys i Federica Montseny encapçalen a la Monumental de Barcelona. Ho va fer en representació de l'Aliança Nacional de la Dona Jove, enquadrada en les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, on també dirigirà el setmanari Juliol. La mitologia de la tribu recull que va estar instigant una de les últimes barricades, a la plaça de la Bonanova, amb les quals es volia frenar l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el mateix 26 de gener del 1939.

“Ella ens parlava de la resplendor del sol d'aquell matí a les baionetes dels feixistes, però bé… en qualsevol cas, aquí està”, admet Sergi Pàmies, que va recordar que la seva mare, després d'un llarguíssim exili amb etapes a França, la República Dominicana, Cuba, Mèxic (on va estudiar Periodisme), Iugoslàvia (Belgrad), Txecoslovàquia (Praga) i finalment París, va arribar a la literatura amb 51 anys, amb Testament a Praga. “Tot el que havia escrit abans era vocació corporativa, fruit de l'exili, el comunisme…, textos que majoritàriament signava amb el pseudònim Núria Pla”. Tot va canviar el 1970, quan va decidir enviar al Premi Josep Pla les memòries del seu pare Tomàs, que ella no només havia passat a màquina, sinó en les quals hi va anar intercalant les seves opinions i mirades, fins a qüestionar les opcions vitals del seu progenitor o xocar frontalment davant de la invasió soviètica de Txecoslovàquia.

Comunista amb historial, casada amb el dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo, va haver de demanar un visat per poder anar a recollir el premi. “Els diners se'ls va gastar tots en la mudança d'ella i tres dels seus fills, en una decisió contra tot i contra tots, inclòs el partit comunista; es va justificar dient: ‘Veig més vitalitat a la Barcelona de Franco que al París dels exiliats”.

A partir d'aquí, s'allibera de la càrrega dels encàrrecs; “es va tornar un ésser creatiu”, diu el seu fill. Naixerà així una prolífera obra tan bonica com crítica, que acabarà sent reconeguda amb la Creu de Sant Jordi (1984) i el Premi d’Honor dels Lletres Catalans (2001). “Va arribar tard a la literatura, però amb l'avantatge d'un pòsit vital inusual, un compromís polític, moral i ètic carregat de catalanisme, comunisme, socialisme, esquerranisme, feminisme amb el qual s'omplien les xerrades a l'hora de dinar i que ens feia murmurar als fills: ‘Ja està bé!'… Era més idealista i altruista que nosaltres, els joves, i això ens xocava; en qualsevol cas són temes i coses que no són gaire habituals avui”, constata Sergi Pàmies.

L'escriptor també recorda la participació de la seva mare en una de les primeres jornades sobre la dona que es van fer a Barcelona el 1976. En un determinat moment van irrompre unes joves radicals, que, per protestar per la composició d'una taula que van considerar de dones madures, els van llançar sostenidors. Una de les que va encapçalar la curiosa maniobra va ser l'avui televisiva Karmele Marchante. “Així és la vida…”, resumeix Sergi Pàmies.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_