Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

No ens tindrem fàstic

Tots guanyarem molt si ens conjurem per separar l’aversió que ens inspiren les polítiques defensades pels nostres adversaris de les seves persones

Un exemple de campanya electoral
Un exemple de campanya electoral

És una promesa humil, però m’atreveixo a demanar a tots els candidats a les properes eleccions municipals a Barcelona que ens la formulin a nosaltres, els seus electors, a veure si s’estén l’exemple. La promesa diu així: “No ens tindrem fàstic, cap candidat dirà d’un altre que li fa fàstic, que el repugna, que sent aversió per ell o ella, ningú ho farà”. Aquesta promesa no impedirà que ningú critiqui les propostes polítiques dels seus adversaris per buides, cares o injustes; o censurar el seu passat per fosc, tortuós o –encara pitjor– per inexistent; o negar a l’altre qualsevol futur en política. Però, quan hagi estat formulada la promesa, ningú, absolutament ningú podrà dir sense incomplir-la que una altra persona li fa fàstic. I si algun candidat ho fa sense demanar després disculpes, no el voteu, no s’ho mereix, m’és igual quin sigui el seu color polític, la seva filiació ideològica o el seu talent. Jo no acostumo a recórrer a l’improperi, a la desqualificació, encara menys a l’insult, però alguna vegada dec haver escrit (mil perdons) la paraula fàstic que avui proposo proscriure per qualificar les persones.

El fàstic és una sensació primària, tot i que té un gran component cultural: els nens de menys d’un any no experimenten fàstic ni pels excrements –se’ls poden posar a la boca davant l’horror dels pares, que s’afanyen a ensenyar-los com es gestiona el fàstic–. També és, per descomptat, una sensació útil, protectora, ja que de seguida ens allunya dels productes en descomposició, dels morts i els seus cucs. Però no hauríem de dir que un ésser humà viu ens fa fàstic, que és un fastigós.

No serà fàcil, se’ns pot escapar: fàstic té molts sinònims que utilitzem cada dia, com aversió, repugnància, nàusea, arcada o menyspreu. I a tots hi ha moltes coses que ens fan fàstic, com els aliments putrefactes. Encara que també hi ha molts neuròtics, persones que no donen la mà a d’altres perquè tenen por d’embrutar-se-la, mare meva. En tot cas podem intentar evitar dir-nos que ens fem fàstic, deixar de dir que ens repugnem recíprocament, o que els qui no pensen, senten o pateixen com nosaltres són uns fastigosos. No en aquesta campanya, sisplau.

Espero que les nostres diferències no es dirimeixin en l’irreflexiu tribunal dels fàstics a les persones

Recordo esdeveniments deplorats de manifestacions clarament properes a la declaració de sentir fàstic per persones, per grups polítics o per comunitats senceres: fa alguns anys el candidat a l’alcaldia d’una ciutat catalana al costat de Barcelona va fer campanya dient que la netejaria i el context del reclam era mobilitzar l’electorat contra polítiques i pràctiques acollidores de gent estranya, estrangera, extraordinària. En una altra ocasió més recent uns pocs habitants d’un poble proper a Girona van desinfectar amb aigua, sabó i lleixiu el terra que havia trepitjat una comitiva dels seus adversaris nacionals que, per associació òbvia, titllaven implícitament de bruts, de fastigosos. Vostès ho deuen recordar, però creguin-me, és molt millor oblidar-ho o, almenys, intentar superar la noció que jo desinfecto la meva terra perquè tu l’has trepitjat. Tots guanyarem molt si ens conjurem per separar l’aversió que ens inspiren les polítiques defensades pels nostres adversaris de les seves persones. Jo, per exemple, puc discrepar de la renda ciutadana bàsica i automàtica, ja que m’agrada més un impost de la renda negatiu i, sobretot, perquè no m’agrada que la renda bàsica se cenyeixi als ciutadans: si tots els residents, ciutadans o no, poden treballar i pagar impostos sobre les seves rendes del treball, també haurien de beneficiar-se d’un impost negatiu, tot i que no siguin d’aquí. Naturalment, vostès poden discrepar d’aquesta idea i la meva proposta fins i tot us pot generar repulsa, però espero que les nostres diferències no es dirimeixin en l’irreflexiu tribunal dels fàstics a les persones.

Això que avui els proposem molts comuns mortals, fastiguejats pel to d’algunes manifestacions que es veuen venir, ja ho va escriure molt abans i millor que jo la gran filòsofa americana Martha Nussbaum: les expressions de fàstic per les persones no solen ser bones perquè ens allunyen de la humanitat, ens deshumanitzen. Si arriba el cas, no deixem de demanar disculpes (Hiding from Humanity, 2004).

La immensa majoria dels polítics són gent cordial que donen la mà a tothom i que saluden de cara, mereixen els meus respectes. Un altre dia els demanaré que no deixin mai de saludar-se. Però avui en tinc prou que ens prometem que no ens tindrem fàstic. Començant aquesta llarga primavera electoral. A Barcelona, ciutat oberta a tothom.

Pablo Salvador Coderch és catadràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ