Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Les 16 vides de Maggie O’Farrell

L'escriptora irlandesa recull a 'Visc, i visc, i visc', un volum autobiogràfic que es llegeix com una novel·la, amb les seves experiències properes a la mort

Maggie O'Farrell, a Barcelona, al febrer.
Maggie O'Farrell, a Barcelona, al febrer.

Maggie O'Farrell, figura clau de la literatura (nord) irlandesa i, amb cada nova i impecable entrega de la seva apassionant obra en marxa, de la literatura mundial, escriu un diari des dels 11 anys. De vegades li explica coses que no tenen res a veure amb el seu dia a dia. De vegades li explica coses que li han passat. Com aquella vegada que, de camí a Hong Kong, l'avió en què viatjava es va precipitar al buit. O aquella altra vegada que, quan era una adolescent, en plena nit, va decidir que, per què no, es tiraria al mar des d'una altura considerable, sense tenir en compte que podia no arribar a tocar fons –i així va ser– i que, per ella, estar envoltada de foscor equivalia a perdre's per sempre. De vegades li explica coses que no li havia explicat a ningú. Per exemple, que un home li va posar al coll la corretja dels prismàtics amb què una setmana més tard va escanyar una noia que podria haver estat ella. Després, un dia, rellegint-ho, es va adonar que el seu diari no era només un diari. “He llegit prou llibres per adonar-me quan en tinc un al davant”, diu O'Farrell. S'aparta un rínxol pèl-roig, i afegeix, “i això era just el que tenia al davant”. Tenia un llibre sobre les 16 vegades en què havia esquivat la mort i el va acabar titulant Visc, i visc, i visc (L'Altra Editorial).

Al principi, va provar de negar-s'ho. Anava a ser el seu primer llibre de memòries, i a O'Farrell (Corelaine, 1972) no li fa gens de gràcia l'autoficció perquè no es vol sentir obligada a explicar coses que no vol explicar. Què podia fer per evitar-ho? Allunyar-se prou per encarnar el seu propi personatge. És a dir, tot el que s'explica és cert, però la manera en què s'explica és la manera com es faria si no fos cert. “L'he enfocat com una novel·la, i no una que tracti de la mort, sinó una sobre el que vol dir estar viu, haver-me lliurat totes aquestes vegades de ja no ser enlloc, alegrar-me per tot aquest temps de descompte”, diu. O'Farrell s'ha guardat per al final –realment el llibre té aspecte de novel·la, i és una en què l'última part, l'últim capítol, et permet entendre la resta, i no només la resta, sinó també la poderosa energia de tota la seva obra– l'episodi més dur: als vuit anys li van diagnosticar una encefalitis aparentment incurable que va acabar curant-se de miracle (va passar un any en cadira de rodes, fent tota mena d'exercicis per intentar tornar a caminar, fins que ho va aconseguir). Encara avui té seqüeles. “Aquesta ampolla d'aquí. Si no la miro, soc incapaç d'agafar-la”, diu. I la foscor continua sent un enemic ferotge.

MÉS INFORMACIÓ

Clavada en aquell llit va aprendre una lliçó realment valuosa. No només que la mort no avisa mai, això també, sinó que l'amabilitat dels desconeguts et pot salvar la vida. “En els pitjors moments sempre hi ha hagut algú que m'ha estès, literalment, la mà –com quan vaig estar a punt de dessagnar-me en el meu primer part–, o que ha confiat que me'n podia sortir, i m'ha somrigut i ha estat amable amb mi, i aquesta amabilitat m'ha donat la força que necessitava. Estic convençuda que l'amabilitat et pot rescatar del pitjor dels abismes. No estaria malament que intentéssim ser amables sempre que podem”, sentencia. Però tornant a haver fregat la mort amb només vuit anys, l'escriptora explica a partir d'aquella experiència fins i tot la seva pulsió narrativa. Ho explicava, fa uns mesos, en un bar poc il·luminat de Barcelona, on va viatjar a presentar el seu últim llibre.

“Haver estat tan a prop de la mort de petita i tornar altre cop a la vida em va proporcionar durant molt de temps un atreviment, una actitud desdenyosa i fins i tot demencial davant del risc”, escriu, i afegeix: “No és que no concedís valor a l'existència, sinó que tenia un desig insaciable d'abraçar tot el que la vida em pogués oferir”. Li va perdre la por a la mort, la seva proximitat li resultava “gairebé familiar”. “Sabia que un dia arribaria i no m'espantava, al contrari”, escriu. I la pulsió narrativa? “Vols viure, tant com puguis. Que potser no expandeix la vida, la literatura? No és viure moltes vides? L'única cosa que sé és que quan no escric, em torno boja. No paro de fer coses. A casa canvio tots els mobles de lloc. No puc parar”, contesta.

De les experiències properes a la mort que recorren tota la seva vida, el llibre es pot llegir com una profunda i fascinant reflexió sobre cada etapa de la vida d’un ésser humà

Com que les 17 experiències properes a la mort recollides a Visc, i visc, i visc –volum que deu el títol a un cèlebre vers de Sylvia Plath– recorren tota la seva vida, el llibre es pot llegir com una profunda i fascinant reflexió sobre cada etapa de la vida d'un ésser humà: com som de valents i despreocupats de petits, com ho som molt més conscientment d'adolescents, i com, d'adults, la por comença a allunyar-nos de la persona que havíem estat. De les 17 experiències relatades, 16 són seves, i l'última, de la seva filla petita, nascuda amb al·lèrgia a tot tipus de coses, una al·lèrgia que la col·loca a tocar de la mort una vegada i una altra. “La maternitat et torna una persona més cauta", diu O'Farrell, "perquè ja no tems per tu, tems pel que deixaries enrere si no hi fossis”.

De l'amenaça que representen per a les dones els homes –l'home dels prismàtics que la va assaltar al mig de la muntanya i dos més que van intentar quedar-se amb el seu cotxe i ves a saber què més mentre li donava el pit al nadó tota sola a dins–, apunta que en cert sentit sempre serà així. “Són més forts que nosaltres. Qualsevol dona amb qui et creues et podria explicar un parell d'històries com les que relato. És terrorífic. L'hi dic al meu fill de 15 anys. Imagina't arribar a un cafè i que un grup de senyores cridessin coses que t'incomodessin. Riu. No s'ho creu. Doncs això és el que han de suportar les noies, tota l'estona, li dic jo”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >