Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Mar Moreno, redactora en cap de ‘SModa’

La periodista, de 44 anys, es va especialitzar a entrevistar personatges del món de la cultura

mar moreno smoda
La periodista María del Mar Moreno, redactora en cap de 'S Moda'.

No hauríem volgut mai haver d'escriure aquestes paraules. Mai. Però la nostra professió, basada en la paraula, ens dona el privilegi de poder explicar històries. I avui toca explicar la seva.

Mar Moreno tenia una personalitat càlida, un carisma dolç que amagava una fortalesa que potser només s'apreciava amb una segona mirada, però que hi era; era sòlida, com les dones que admirava. L'última va ser Manuela Carmena, que entrevista en el proper número de S Moda. Quan va arribar a la redacció després d'haver parlat amb ella se la veia contenta. I sabem que ho estava. Perquè feia les entrevistes per aprendre i per això els personatges amb els quals decidia conversar no estaven escollits a l'atzar. Li agradava escoltar per endur-s'ho a l'ànima. La Mar sempre tenia ganes de saber, de conèixer i de ser. Volia omplir-se de bones frases i pensaments. De vegades, sense adonar-se que només amb la seva pròpia vida ja estava construint una gran dona. Però amb això no n'hi havia prou, lluitava sempre contra corrent per evolucionar. I per això la cultura va ser una de les seves grans passions.

El Niño de Elche, Los Planetas, Israel Galván. L'emocionaven. Adorava Rocío Márquez i, en general, les dones fortes, capaces de canviar les coses. Estimava el teatre, d'Almagro a El Kamikaze. La Verbena de la Paloma en versió de Messiez… s'ho passava molt bé, conservava aquesta curiositat infantil que no hauríem de perdre mai. Era una periodista Peter Pan, amb una il·lusió innata.

En recerca activa d'harmonia i de pau interior, amant del ioga i de les retirades espirituals, venia cada dia a complir amb un treball, però també amb una necessitat de repartir afecte. Per a ella era important que les persones que l'envoltaven, la gent de l'equip, se sentís a gust. Sempre disposada amb una paraula amable, un detall, un somriure o sorprenent amb una abraçada espontània, que era una cosa que li encantava fer. També deixava regals sobre les taules dels companys després del tancament, per aplacar nervis momentanis i demostrar que per a ella no existia el rancor. Era incapaç d'enemistar-se o de discutir.

Professionalment responsable, tenaç i optimista, fins i tot les coses més difícils es podien resoldre. Semblava haver-se tatuat un lema molt nostre: “El ‘no’ no existeix fins que no t'ho diuen”, fins i tot en les conteses més insòlites. No hi havia res impossible: “Per provar…”, deia. Perquè la Mar aplicava rigor i serietat sense que li faltés un somriure.

Reia especialment quan explicava les anècdotes del seu poble, Huelma (Jaén) –aquí era més Mar que mai–, on sabem que avui, com en aquesta revista, és un dia molt trist. També li canviava la cara quan parlava de la seva família. Com a Elena Anaya, que va entrevistar recentment, la maternitat va donar “una altra llum a la seva mirada”. I a la del seu marit, amb qui, a més d'amor, compartia afició per l'Estudiantes. I les seves germanes, que eren com les seves mares. Perquè la Mar va tenir diverses mares. I un pare, que potser ja està abraçant.

Mar, no hauríem volgut mai haver d'escriure aquestes paraules. Mai. Però endu-te-les, per si hi ha alguna frase bona que pugui omplir-te una miqueta més l'ànima.

Sempre estaràs amb nosaltres.

L'equip de S Moda.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >