Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

Cans, ensaïmades i patés

Menys pa eixut o greixos directes, molts de cans domèstics mengen de tot, contra la doctrina de l'educador i veterinari que prefereixen la dieta del pinso i les normes: lloc, hora, mateixa ració

Un gos menja aliment especial per animals.
Un gos menja aliment especial per animals.

Un ca de cabellera rossa i blanca dit Dic, un collie, va ser per ventura l'animal més ben alimentat i tractat d’aquell poble. L’animal cada dematí compartia el berenar del humans, li tocava l’ull de l'ensaïmada, el cor de l’espiral, de mans de la seva propietària/protectora, una dona que en dirien ara animalista tot i que part de la seva fortuna va engreixar d'una matança de porcs. En Dic era un popular, de carrer i simpàtic.

Els veïnats varen fer gran la llegenda del ca senyor que menjava ensaïmades i de tot en el benestar compartit amb aquella dona gran, solitària, lectora i cinèfila, que abans va tenir un lloro xerrador. A la cuina hi havia dos menús, en paral·lel, com a moltes de llars del món. La casa havia tingut un exotisme pioner, gran danès, na Baby, una femella geganta, que se n’anava a pescar amb el sogre de la casa, vinater. I aquell ca el va acompanyar en l’hora solitària de la seva mort sobtada canya en mà. Va lladrar i udolar, no es va fer enfora del cos immòbil, arran de mar d’un port quasi desert. Un altre animal de la mateixa casta, ara, és el tercer habitant total d'un casal pagès i romàntic d'artistes amb art i lletres, on es cuina segons és tradició de receptari propi i es reverencia la natura.

Als amunts de Deià i al Maresme, na Best va semblar sempre una gossa (era catalana) tranquil·la i ultraeducada que va fer costat fidel, anys, als seus tenedors, gent moderna, creativa i sabuda i per això, discreta. Amb d’altres veus, a les sobretaules, na Best no va emprenyar, fer nosa, ni va insistir a compartir els plats d’arròs o italians en safates belles. Mirava, atenta o s’endormiscava. Era borda (encreuada) i adoptada, àgil recorria el seu territori mallorquí de la Tramuntana, ara envaït per l’oblit pagès, els caminants i les cabres.

Un dia el ca de Deià va córrer darrera d'un cabrit que fugí a un cingle, la cabra vella va sortir al pas i encerclà na Best contra el fondal, l’envestí i la llançà cap avall. Un fatal envit d’instints. Un pintor plasma retrats i escenes de les seves cusses i cans pastors en les correries amb bèsties i cabres que posseeixen el seu territori silvestre i de cultiu. Els cans de pastor i continentals rossos i abans negres no molesten el personal. Mengen allò bo que queda. La cussa és nedadora i acompanya els seus amos i es submergeix per treure una pedra i jugar.

Menys pa eixut o greixos directes, molts de cans domèstics mengen de tot, contra la doctrina de l'educador i veterinari que prefereixen la dieta del pinso i les normes: lloc, hora, mateixa ració. Però hi ha cans urbanites que mengen costelles i porcella, peix cru, gambes, síndria, estofat, patates (bullides), tomàquet no, meló, pomes, pastanaga, carxofa crua, culleradetes de iogurt, no llet i no en parlem de formatge. Els guisats no picants ni salats, llenties, pilotes, arròs sec...Tot el que es cuina i menja l’amo.

Les grans guardes de cans eivissencs, cans de caçar conills, ‘podencs’, rebien un ranxo de les sobres de les cuines dels hotels, especialment es veien sacs de panets secs a voler. També s’usà per engreixar endiots i porcs emperò no fan bona carn. En l'instant primari, gairebé prehumà, quan esdevé la captura del conill, el caçador sense arma dona un premi saborós al seu aliat: en el passat era un tros de botifarró sec o d’altres llepolies.

En Terry va quedar registrat per anar a missa, era un canet de carrer i casa bona, sense raça coneguda, propietat d'un vicari de sotana, que entrava a vegades a l'església a cercar l’oficiant en la seva vellesa. “El ca ve a missa”, deien els escolans. Acudia al so de les campanetes dels Sants, a meitat de l'ofici. L'animal mai es va disgregar de la figura del capellà, la germana i la criada. En morir —l’animal— el van embalsamar i va quedar exposat a l’entrada del casal prop del pas de la verge Dolorosa de la processó. Un canonge contemporani en la seva fe va gestar la pitjor metàfora per menysprear un pèssim menjar: “és com un vòmit de cussa”.

La sèrie de televisió IB3 Amor de cans i el palimpsests que segueix, entre la cuina, la bogeria i les disputes hereditàries, es tanca amb una lapidària ”amor de gossos, amor de germans”. Un caner, l’home que estima els cans, un poeta insular postgeneracional i seriosament lesionat, viu entre la seva perspicàcia sobre el passat, 1.000 pàgines de la seva escriptura vital sobre Mallorca, els menjars i les maies, els cacics i els nobles. L’autor té la flama de la vida amb la persona amb qui conviu i la fidelitat de tres i quatre gossos de carrer adoptats, sempre damunt i al seu voltant, amb els quals menja, poc, i dialoga, escriu, poc, i xerra molt sobre el futbol, el Balears.

L'olor que s'expandeix en l'obertura d'una llauna de paté de porc de marca insular que comença per M desperta la gana a O, un bichón maltès que no és de miniatura, que compareix i aixeca la mirada i la trufa (nas) aguditzant el seu instint olfactori. Igual que en sentir el crec-crec de la cel·lofana, de bosses de fruita seca o galetes i el perfum del sofregit dels arrossos.

N’O fa el cap viu, va restar mesos devora de la seva amiga, malalta, i en partir ella de vegades recercà en els buit dels seus redols on rebia calidesa i petits detalls de menjua, espipellades. Aquella cussa com tantes d’altres espera el què, rere la porta i cerca pel carrer semblances. Alguns dies solitaris, n’O apareix entotsolada al despatx-llibreria sense usuari. S’ha vist que llepa i toca alguns lloms de llibres i agendes plenes —no és gana— i s’ajeu davall la taula de l’ordinador, com feia, en una estora buida, ara sense peus inquiets ni el teclejar ràpid.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >