Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Pelai i els traïdors

L’Espanya més reaccionària torna i troba aliats i refugi argumental per restaurar el vell ordre dels nous Cent Mil Fills de Sant Lluís

Albert Rivera, en un acte a València.
Albert Rivera, en un acte a València. EFE

El procés està fent aflorar el millor d’aquest nacionalisme espanyol que molts dels seus militants asseguren que no existeix. Era habitual contraposar el cosmopolitisme no nacionalista espanyol al provincianisme localista català i basc; la raó davant el sentiment atàvic. Tanmateix, la proximitat de les eleccions ha arruïnat qualsevol indici de visió il·lustrada.

L’Espanya que prega i envesteix, quan es digna a utilitzar el cap, es resisteix a deixar néixer l’Espanya de la idea, com escrivia Machado. La dreta i el nacional-populisme han ressuscitat l’Espanya de traïdors, de Pelai, de la Reconquesta i la batalla de Lepant, mentre paradoxalment combaten la imatge que els torna el seu propi mirall: la de la Catalunya carlina i provinciana de Puigdemont i Torra.

La nova Espanya de traïdors troba els seus enemics interns en un felló president del Govern, Pedro Sánchez, auxiliat a les bandes pels comunistes de Podem. Amb l’objecte de l’electoralisme, el PP busca reforçar la seva idea monolítica d’Espanya i està disposat a dinamitar qualsevol política d’Estat per solucionar el conflicte català. També hi ha Ciutadans, que enfonsen en la vistositat d’actes propagandístics amb el decorat preferent del Parlament de Catalunya o Waterloo. Tots ells saben que l’article 155 de la Constitució, per molt que s’esforcin a elevar-lo a permanent i revisable, no és cap solució per a Catalunya. L’excepcionalitat no es pot convertir en moneda corrent en una democràcia. Cal asseure’s i negociar. Es va fer en situacions de terrorisme i violència, i —amb relators o sense, però amb molt més motiu— s’ha de tornar a fer.

La dreta ha ressuscitat l’Espanya de la Reconquesta i la batalla de Lepant, mentre combat la imatge del seu propi mirall: la de la Catalunya carlina de Puigdemont i Torra

No deixa de ser curiós el PP, l’avantpassat del qual va ser el partit d’àmbit espanyol que més entrebancs va posar a la Constitució, que s’erigeixi ara en exegeta d’una llei fonamental que va rebre només 8 dels 16 vots dels diputats d’Aliança Popular.

Ara Pablo Casado es passeja amb l’estendard constitucional per Astúries i visita la Cambra Santa de la catedral d’Oviedo. A la ciutat que Clarín va descriure de falsa religiositat i convencionalismes reals, Casado ha desempolsegat la Creu de la Victòria, aquella que la llegenda diu que Pelai va enarborar per iniciar la reconquesta. El PP ha passat a recórrer a aquest imaginari europeu que alimenten formacions com la Lliga Nord de Matteo Salvini.

En la seva interpretació de la història, els nacional-populistes italians han arribat a relacionar l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York amb la derrota que van patir els turcs a les portes de Viena a la batalla de Kahlenberg. Què tenen en comú aquests dos esdeveniments? La data. Tots dos, diuen, van passar un 11 de setembre, ja sigui del 1683 o del 2001. La derrota del 1683 va portar el terrorisme islamista a atacar Nova York el 2001. La Lliga Nord considera que hi va haver un ingredient imprescindible d’aquesta victòria: la intervenció del caputxí venecià Marco d’Aviano, que va trenar les aliances entre els exèrcits de la Lliga Santa. Va poder més un religiós del Vèneto que els hússars alats de Joan Sobieski.

No s’ha de deixar que la realitat espatlli una bona història. Per això el millor és conrear clixés com el de la Reconquesta. Tant és si la creu de fusta que presumptament va enarborar Pelai procedia d’un arbre que va ser talat 200 anys després o si els musulmans que suposadament perseguien el rei godo van estar comandats pel bisbe traïdor Oppas. El que és transcendent és que la Verge va ajudar Pelai, que va guanyar la batalla fins i tot amb un prelat en contra. Tanmateix, una altra llegenda permet que els republicans asturians homenatgin cada any el primer republicà local, l’os que va matar el presumpte rei Fàfila, fill, diuen, de Pelai.

Però en la història de les grans nacions no hi ha espai per a l’insà humor. I un altre pas més dels nacional-populistes que ha aparegut els últims dies ha estat el discurs míting que el secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, ha pronunciat al Parlament europeu. Allà va desempolsegar la batalla de Lepant (Golf de Patres, 1571). Pel que sembla, segons l’orador, si no hagués estat per aquesta victòria de la cristiandat contra el turc o altres d’anteriors com la de les Navas de Tolosa el 1212 les dones a Europa “anirien amb burca”.

Ortega Smith va reivindicar el món dels Salvini, Orban i Kacynski, que tanca portes a la immigració mentre nega el dret a la vida més elemental. L’Espanya més reaccionària torna i troba aliats i refugi argumental per restaurar el vell ordre dels nous Cent Mil Fills de Sant Lluís.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >