Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El planeta, el feminisme i el futur

La revolució feminista es configura com l’única alternativa per subvertir les formes de poder dominant. Potser l’última utopia

Manifestació feminista a la plaça Catalunya.
Manifestació feminista a la plaça Catalunya.

Visibilitat, reconeixement, capacitat de mobilització, impacte polític, incidència ideològica, el feminisme continua penetrant en la societat amb una força fins ara desconeguda. I, per si hi havia cap dubte sobre els avenços que ha aconseguit, la destemprada reacció de determinats sectors polítics i socials, generalment agrupats en els partits de la dreta, ho confirma. Els sectors més conservadors ho veuen com una amenaça, la qual cosa és, d’una banda, la confirmació d’un èxit i, de l’altra, l’advertència que la reacció pot ser brutal.

El PP ha entrat en el joc amb disquisicions bizantines, negant les qüestions de gènere, pretenent igualar homes i dones en la condició de víctimes i veient fantasmes d’esquerres per tot arreu. L’última fa riure: es va negar a participar a les manifestacions del 8-M perquè estaven polititzades. Doncs sí, som davant d’una qüestió que, entre moltes altres coses, és política, perquè afecta directament les estructures de poder de la societat. I això és el que la dreta –i bona part dels poders establerts–, en una societat teixida sobre el patriarcat des de temps immemorial, no està disposada a suportar. Vox i el PP de Casado no dissimulen. Ciutadans s’escuda en una idea del liberalisme que es redueix al fet econòmic: el feminisme “no té cap altre objectiu", diu Toni Roldán, "que el de fer caure, amb polítiques públiques efectives, les barreres que encara hi ha en la igualtat d’oportunitats entre dones i homes a la nostra societat”. És un objectiu que seria un gran progrés, però al qual sembla difícil arribar sense una mirada més profunda sobre el problema, perquè la qüestió feminista no es pot reduir a recuperar l’abisme que separa els drets econòmics de les dones dels privilegis dels homes. Cal combinar la immediatesa del que és pragmàtic feta de conquestes puntuals amb la construcció laboriosa d’una mutació ideològica. I, per descomptat, a curt termini el final de la bretxa salarial és una prioritat, que hauria de condemnar a l’aïllament els que s’hi resisteixin.

Els sectors més conservadors ho veuen com una amenaça, la qual cosa és, d’una banda, la confirmació d’un èxit i, de l’altra, l’advertència que la reacció pot ser brutal

Però cal situar la qüestió feminista en el sentit profund que té de procés emancipador de llarg recorregut, de manera que la lluita contra les injustícies manifestes en el camp dels drets econòmics no es pot deslligar de l’oportunitat que el feminisme representa de generar una mutació en les estructures de la societat que ens obri a tots, homes i dones, una via per combatre l’hegemonia ideològica actual: la societat del Big Other, com l’anomena Shoshana Zuboff, “un règim institucionalitzat omnipresent, que registra, modifica, comercialitza l’experiència quotidiana, de la torradora al cos biològic, de la comunicació al pensament, de manera a establir nous camins cap als beneficis i el lucre”.

Si volem evolucionar cap a una societat en què el reconeixement mutu sigui fonament en les relacions entre humans, en què l’atenció, el respecte i la igual dignitat de les persones constitueixin l’horitzó civilitzador i en què ningú no es consideri amb dret a utilitzar els altres com a objectes susceptibles de ser abusats, utilitzats i explotats a conveniència seva, només hi ha avui dos camins que ho puguin fer possible i que, en realitat, van junts: la qüestió ecològica i la qüestió femenina.

L’última del PP fa riure: es va negar a participar a les manifestacions del 8-M perquè estaven polititzades

La ciència ens ha aportat tota mena d’evidències que confirmen que el planeta està en risc i que, si no es canvia el model de desenvolupament, l’espècie humana es pot extingir en molt poc temps i els nostres nets poden viure situacions extremadament dures. I, tanmateix, ni les elits econòmiques ni les polítiques no semblen disposades a assumir els canvis que exigeix aquesta realitat. Uns neguen la catàstrofe, d’altres reconeixen el desafiament, però sense que les voluntats sumin, perquè els estats i les institucions internacionals liderin avenços significatius. Les nostres societats estan estructurades sobre poders fundats sobre la lògica del més fort: l’acumulació, la violència, la por i el servei voluntari com a forma de submissió i control social que cada vegada concentra més els poders i atorga més insignificança a la majoria. I a aquests poders els costa cedir, encara que es posi en perill les noves generacions.

Avui la revolució feminista es configura com l’única alternativa per subvertir les formes de poder dominant, temperar la fúria i col·locar la salvació i la dignitat de l’espècie com a objectiu prioritari, i frenar així la dissolució imparable de la democràcia en les noves formes d’autoritarisme postdemocràtic. Potser l’última utopia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ