Selecciona Edició
Connecta’t

Les avantguardes catalanes, més enllà de Miró, Picasso i Dalí

Enciclopèdia Catalana reuneix en un llibre 150 obres creades per 40 artistes entre el 1906 i el 1939

'Calle de Barcelona', de Rafael Barradas (1918), inclosa en el llibre.
'Calle de Barcelona', de Rafael Barradas (1918), inclosa en el llibre.

Ramon Casas i Santiago Rusiñol van viatjar a París al començament del segle XX per conèixer de primera mà la modernitat artística que van reflectir en les seves pintures; unes obres que, quan van tornar, van vendre a col·leccionistes catalans. Pocs anys després, un altre pintor català, Joan Miró, va fer que li enviessin a París un sobre amb herbes de Mont-roig del Camp per poder acabar La Masia, una de les seves obres més icòniques que va acabar a The National Gallery de Washington. “Una de les grans diferències entre els pintors modernistes i noucentistes i els de les avantguardes és que per primera vegada es produeix un debat i un diàleg entre els artistes d'aquí i els de fora”, explica Joan Maria Minguet, professor i autor d'un llibre de col·leccionista editat per Enciclopèdia Catalana (2.000 exemplars a 595 euros) que aborda les avantguardes catalanes a partir de 150 obres de 40 artistes (tres són dones: Remedios Varo, Ángeles Santos i Olga Sacharoff) realitzades entre el 1906 i el 1939.

'La dona impúdica', d'Àngel Planells (1933).
'La dona impúdica', d'Àngel Planells (1933).

Per l'expert, es tracta, “a més d'un període de confusions i transversalitat”; d'un moment en el qual “s'abandona la realitat en la representació i la pintura deixar d'estar jeràrquicament per sobre de la resta de les disciplines”. Per això, en el llibre, a més de pintures, s'hi poden veure fotomuntatges, fotografies, collages, cartells i poemes visuals. “S'hi inclou el Manifest Groc, promogut per Dalí, Gasch i Montanyà, que no és una obra d'art, però sense, no es pot entendre l'oposició a la tradició noucentista i el que va passar després”.

El llibre estableix un cànon amb els artistes que van participar en aquest moment. “S'han hagut de prendre decisions, segurament arriscades, sobre quines obres s'havien d'incloure i quines no”, explica. “Totes s'havien vist i eren conegudes dins dels cercles culturals de la pintura catalana”. I cita les cinc exposicions privades que Miró va fer a casa seva o a casa de personatges com Josep Lluís Sert amb obres que havia pintat abans que viatgessin a París i Zuric per exposar-se. Unes obres que Minguet estudia per a una possible exposició a la Fundació Joan Miró.

'Acadèmia neocubista', de Salvador Dalí (1926).
'Acadèmia neocubista', de Salvador Dalí (1926).

Una influència que també es repeteix amb Picasso: “Visita Gósol el 1906, Horta de Sant Joan el 1898 i el 1909 i Barcelona el 1917, un moment en el qual és famós i li fan homenatges i sopars multitudinaris. I sabem que els artistes catalans que visitaven París passaven pel seu taller”. Per Minguet, no hi ha dubte que "sense els tres grans, Miró, Picasso i Dalí, les avantguardes serien diferents". Al llibre podem veure Dona en una butaca (1917) i Retrat d’una vaileta (1919) de Miró; Autoretrat cubista (1923), Venus i el mariner (1925) i La persistència de la memòria (1931) de Dalí, i títols com La dona dels pans (1906), Cases d’Horta (1909) i El passeig de Colom (1917) de Picasso. D'aquest últim assegura que és “una bèstia que tothom segueix des del 1907 i el millor bromista de l'art contemporani perquè quan fa cubisme, el fa nou classicisme, i quan l’imiten, el torna al cubisme analític”. També recorda els debats furibunds a la premsa catalana “per devoció o reacció” sobretot a favor i en contra de Miró i Dalí.

Però el voluminós llibre també inclou artistes vinguts de fora. Com l'uruguaià Rafael Barradas, del qual s'han inclòs una dotzena de pintures. “La seva influència és sublim, sobretot en artistes com Torres-García o el poeta Joan Salvat-Papasseit. Barradas és un personatge fascinant”, continua Minguet, que assegura que seria capaç de justificar “cadascuna de les obres del llibre”.

La socialització i la democratització de l'art que va suposar les avantguardes no van acabar amb la Guerra Civil. “Les formes i l'esperit de combat estan presents en els cartells, les portades de llibres i fotomuntatges que es produeixen en aquest moment”, i cita autors com Helios Gómez i Carles Fontserè.

'El Vallès optimista', de Ramon Calsina (1932).
'El Vallès optimista', de Ramon Calsina (1932).

Minguet després de posar sobre la taula la infausta polèmica dels límits entre el Macba i el MNAC i el fet que s'hagi considerat les avantguardes com si fossin obres i autors menors "malgrat que expliquen la realitat de la nostra pintura”, assegura que la poca presència d'aquestes obres en museus catalans és una situació "irrecuperable", una cosa que "impedeix elaborar un relat sobre el període".

Per això, el llibre que ha editat Enciclopèdia Catalana té molt de valor. “És una eina que vol ser útil, en què hi ha tot el que hi ha d’haver”. Fins i tot hi hauria inclòs alguna obra més. “En el llibre està representat Ramón Calsina, però no m'hauria importat posar més obres seves, com una de meravellosa que va sortir a subhasta per 18.000 euros fa un mes d'una càrrega de la policia a les Rambles, que, a més a més, es va quedar sense vendre. Si hagués pogut, fins i tot l'hauria comprat jo”, rebla.

Falta d’olfacte i desinterès

'Unes noces', d'Olga Sacharoff, 1921.
'Unes noces', d'Olga Sacharoff, 1921.

Per Minguet la dispersió d'aquestes obres es deu a dos factors: “A la falta d'olfacte del col·leccionisme català. Fins al 1917 les obres més venudes a la Sala Parés eren d’Enric Clarasó, Santiago Rusiñol i Ramon Casas, deixant passar la d'artistes com Olga Sacharoff i Francis Picabia, que creen aquí”. El segon, "al desinterès i la deixadesa de les institucions públiques per aconseguir obres d'aquests autors a partir del 1977 i el 1979, que han fet que s'hagin venut fora i hagin acabat al Reina Sofia o al Patio Herreriano de Valladolid".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >