Selecciona Edició
Connecta’t

Pablo Casado en el túnel del temps

La proposta d’una llei favorable al castellà és una esmena a la totalitat de la normalització lingüística

El líder del PP, Pablo Casado.
El líder del PP, Pablo Casado. GTRES

Torna com una mala digestió de l’allioli una de les amenaces més estimables dels apòstols de la lengua común, rescatada de l’argumentari de la FAES i presentada sempre com la solució a les greus dolences que afecten la convivència a Espanya per culpa de la diversitat lingüística: una llei que desenvolupi l’article 3 de la Constitució. Ressona altre cop el mantra que certes autonomies amb certes llengües pròpies s’han servit precisament de la llengua per dividir, per perseguir, per generar desigualtat, i ja és hora d’un cop de timó que posi les coses al seu lloc. Que amb Franco això no passava.

Si abans era l’òrbita socialista qui havia postulat la conveniència d’una llei de llengües a través d’un manifest eunuc com va ser el Manifest pel reconeixement i el desenvolupament de la pluralitat lingüística d’Espanya, és ara Pablo Casado qui intenta avançar Rivera i Abascal per la dreta proposant una llei favorable al castellà que suposa escombrar tota la bastimenta de la normalització lingüística i fer tornar el català (juntament amb la resta de llengües) a les tenebres de l’opcionalitat i la residualitat, sempre amb l’argument de la igualtat d’oportunitats. Són faves comptades: que hi hagi diverses llengües pròpies a Espanya ha acabat sent un privilegi per als ciutadans que viuen en aquelles zones, i cal posar fi com sigui al perjudici que pateixen aquells que han anat a néixer en llocs on només es parla castellà.

La proposta de Casado arrenca d’un lament conegut dins la dreta cavernària: s’ha badat massa en el desplegament de l’article 3 de la Constitució (un dels pocs articles no desenvolupat per cap regulació ulterior; un altre era el 155) i han estat les autonomies les que, a través dels seus parlaments, han elaborat normatives específiques per a les llengües respectives, les quals han acabat fent-se càrrec d’alguns usos que abans eren senyorejats pel castellà. Ben mirat, el fet que les diverses lleis de normalització lingüística (del català, basc i gallec) no entressin en contradicció constitucional, per incompareixença, amb una llei del castellà ha estat un gran gol a un Estat lingüísticament ranci, i d’aquí plora la criatura. Així doncs, el que pretén la llei Casado és restituir la llengua espanyola al lloc d’on la Transició no l’hauria d’haver tret mai.

Vet aquí els quatre pilars de la mesura: el primer, totes les comunicacions de les administracions hauran de ser obligatòriament en castellà, fins al punt de deixar sense efecte les sancions administratives que no siguin comunicades en aquesta llengua; el segon, la llengua cooficial deixarà de ser un requisit per exercir la funció pública i passarà a ser només un mèrit, perquè el coneixement d’una altra llengua és considerat un llast a la mobilitat funcionarial; el tercer, el castellà serà la llengua vehicular de l’escola, “sense prejudici” (sic) que la llengua cooficial sigui també vehicular; i el quart, tota la retolació pública urbana i interurbana haurà de ser en castellà, cosa que inclou tant la senyalètica del trànsit com la retolació de les vies urbanes.

No cal dir que la proposta del PP representa una esmena a la totalitat dels processos de normalització lingüística, pels quals s’entenia que la història havia estat cruel amb les llengües pròpies d’Espanya i que el castellà havia d’acceptar la cessió d’espais a fi que la recuperació d’aquestes llengües fos certa. Recorda molt el debat actual sobre l’empoderament femení i la conveniència que els homes cedeixin els espais necessaris perquè, més enllà de mostrar-se empàtics amb les reivindicacions de gènere, facin un pas enrere a fi que la igualtat de drets no sigui només nominal. Doncs pel que fa a la llengua, sembla que la dreta espanyola se n’ha cansat, de cedir espais, i ja ha començat a bastir el relat per a la recuperació del que fins ara s’han deixat prendre. El pas següent, un passet de no res, seria directament la supressió de la cooficialitat lingüística, l’últim precedent de la qual es remunta a gener de 1939. I amb un nou 155 tot és possible.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >