Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Galeria del mal

'Blasfèmia' es pot llegir com un catàleg d’elements tenebrosos on les mutilacions, la mort, la crueltat i l’asfíxia moral recorren cada una de les seves pàgines

La veu narradora, sòrdida, juga en un dels episodis amb 'Queridísimos verdugos', de Martín Patino.
La veu narradora, sòrdida, juga en un dels episodis amb 'Queridísimos verdugos', de Martín Patino.

El lector que comenci a llegir Blasfèmia i no conegui la seva novel·la anterior, Recorda que moriràs, segurament se sorprendrà del llenguatge precís i polit que usa Ferran Garcia (Vic, 1971), “amb unes línies finíssimes de color blanc” —com les que rivetegen els pantalons negres on un dels personatges embutxaca la seva mà ortopèdica—, per invocar la turbulència infernal, descriure un calidoscopi infinit d’horrors i fixar la maníaca brutalitat i el patiment d’un món de sang i fúria on “només perdura allò que fa mal”. L’exacerbació d’una procacitat sòrdida acompanya des del principi fins al final les peripècies de l’Abel Absent, el protagonista de Blasfèmia, al circ ambulant on viu la infància i recorre Andalusia; a l’hospici de Cadis després de quedar orfe i on coneix el pare Candor, i sap que “mamar-li la polla i aguantar-se les basques quan el semen li omple la boca és el preu que cal pagar” per no sentir-se tan sol; al bosc de la Sierra de Grazalema on aprèn l’ofici de matallops; o quan obté de la justícia franquista una plaça com a botxí i s’ocupa de les execucions de la part nord-est d’Espanya. No són menys sòrdides les circumstàncies de la veu narradora —un transvestit que no té la intenció de matar-se perquè “per sentir dolor cal mantenir-se viu”—, que comença a contar la vida de l’Abel Absent —“amb l’esperança que a través seu podré explicar-me”— una vegada reconeix el seu company d’hospici a la pantalla d’un cine de l’Avinguda de la Llum on es projecta el documental de Basilio Martín Patino Queridísimos verdugos. És l’any 1977, hi ha una epidèmia de suïcidis, i el lector està a punt d’obrir la porta a un viatge de deliris i desvaris on sempre es nota “l’olor d’abans de la tempesta”.

BLASFÈMIA

Galeria del mal

Ferran Garcia
Males Herbes
301 pàg. 18 euros

Blasfèmia es pot llegir com un catàleg d’elements tenebrosos on les mutilacions —hi ha molta gent malferida que ha perdut parts de la cara—, la mort, la crueltat i l’asfíxia moral recorren com un estremiment totes i cada una de les seves pàgines, i el lector, especialment en els episodis del bosc dels suïcides i a la part titulada L’últim combregar de Vic, recordarà sense dificultat els terribles rituals del poble que Mercè Rodoreda dibuixa a La mort i la primavera: en un paisatge ple de boira i muntanyes de sal, quan algú es mor, la família fa un forat amb les mans i l’enterra, però “l’endemà agafen el matalàs on dormia la persona morta i el porten al cementiri. Desenterren el mort i el posen sobre el matalàs. La família l’arrossega fins a casa i sopen amb el mort. Quan acaben, el tornen a enterrar. Després es deixa passar una setmana i es fa el mateix”. Garcia excel·leix en la construcció d’imatges i atmosferes devastadores, però serà també fàcil que al lector, en llegir La part dels monstres, li vinguin a la memòria els personatges animalitzats, l’elevada violència i la densa acumulació de calamitats —experimentades com si fossin els ingredients irreductibles d’unes lleis naturals que no es poden combatre— que poblen els esplèndids experiments narratius de Camilo José Cela: hi ha una fira de monstres que són com sàtirs, cacics de l’Espanya profunda, i pastors que compleixen al peu de la lletra els encàrrecs destructius que reben. Segurament pot haver-hi qui busqui alguna mena de protecció profilàctica que el conservi sa i estalvi durant la lectura, però aleshores es corre el risc de no apreciar les altres operacions que realitza Garcia, com aconsegueix que una tendresa bestialment lesionada per la violència travessi la novel·la, com l’omple d’un humor negre agressiu que, de mica en mica, es transforma en poesia i tragèdia, com es crea un discurs, o un relat, o el que sigui, que no pretén demostrar res, ni narrar potser, sinó tan sols mostrar o fer caure el lector en la trampa que se li para gràcies a la capacitat d’al·lucinar-lo que demostra posseir l’autor.

Blasfèmia es regeix per una lògica particular que fa que res no sigui literàriament inversemblant, però també és veritat que s’hauria agraït que Garcia connectés d’una manera més sòlida la cadència de les accions i els fets, o que existís una major voluntat d’ordre en la disposició de la matèria narrativa i el seu ritme, com si l’afany de truculència —o de lirisme— li impedís centrar-se en els necessaris moments de transició entre unes escenes que a vegades es precipiten sense gaire rigor explicatiu. A pesar de tot, seria un despropòsit que el lector no s’atrevís a conèixer aquesta galeria del mal.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >