“Ens veiem al carrer el dia 8 i a la lluita cada dia!”

La “setmana feminista” de TV3 es va preguntar aquest dimarts a la nit I ara què?. La pregunta és el nom del programa que, després del documental de Sense ficció que també es plantejava una qüestió en femení (De què es queixen les dones?), a última hora i fins a quarts de dues de la matinada va voler analitzar el feminisme i la manifestació i la vaga de divendres. Ho va fer amb pausa, amb arguments i amb entreteniment. Un plató ple de pantalles sobre un gran símbol femení al terra llustrós, sis cadires ocupades pels convidats per debatre (paritat, per descomptat: tres dones i tres homes), una petita graderia amb públic, Xavi Rosiñol presentant diverses dades i estudis i, conduint les dues hores de programa farcit d’entrevistes, Laura Rosel, que tornava a TV3 després de la seva destitució al Preguntes freqüents i que, de tota manera, en va fer moltes, de preguntes freqüents. De fet, parlar de feminisme amb un munt de gent ens fa caure en preguntes necessàries però també freqüents.

Les sis cadires les ocupaven l’actriu Júlia Barceló; la periodista Olga Viza; la consultora de comunicació Miriam Hatibi; el músic Gerard Quintana; l’escriptor murcià Juan Soto Ivars; l’exlíder d’En Comú Podem Xavier Domènech (presentat com a “historiador”). Més que discutir sobre el tema, van comentar les dades que aportava el programa, les experiències que explicava i les injustícies tan clamoroses com assumides per la societat (almenys fins ara) que denunciava. I, esclar, tothom hi va estar d’acord. Així, poc debat hi podia haver. Segur que més d’un haurà trobat a faltar un punt de vista diferent, potser una dona no feminista, o algú que hagués parlat en nom del “feminisme liberal” (i de passada ens expliqués què és) o algun (o alguna) masclista convençut (o convençuda). Ben mirat, la calma i l’educació amb què han pogut intervenir els convidats hauria desaparegut des del minut zero. I aquesta no era la intenció del programa.

Des de bon començament –quan ningú no va saber qui era Ada Hegerberg– fins al final, en què ens va demostrar que dels 40 mitjans de comunicació catalans més llegits, escoltats, vistos, visitats (premsa escrita, ràdio, televisió, mitjans digitals) només n’hi ha un dirigit per una dona, I ara què ha escalfat l’ambient per a la jornada reivindicativa del 8 de març. [Nota del redactor, que va seguir atentament el programa: Hegerberg és la millor futbolista del món i porta un gol més que Messi (a qui no ha calgut presentar); l’única dona que dirigeix un mitjà català és Ester Vera, de l’Ara (aquesta se la sabia)]. Olga Viza va explicar una dada curiosa: Cristina Cubero, directora de Relacions Externes de Mundo Deportivo, és l’única directiva d’un diari esportiu a tot el món.

Es van sentir coses interessants que obririen reflexions importants, com ara la necessitat del sistema de quotes per garantir la paritat (“fan ràbia, però són necessàries”, va dir Olga Viza); o la declaració de Maria Teixidor, una de les poques directives d’un club de futbol a Catalunya, que no va poder respondre amb un no a la pregunta si el seu club, el Barça, és un club masclista; o l'acceptació que en parlar de feminisme es parla de sistema, no d’individualitats: es va esmentar més d’un cop Margaret Thatcher, la fèrria primera ministra britànica als anys setanta i vuitanta, per remarcar que tan poderosa com va ser, no es pot dir que fos feminista; o la constatació que hi ha dones que no són feministes; o l’existència (o no) d’un porno femení; o el paper de la política, que, en paraules de la professora de Filosofia Fina Birulés, “pot fer molt, però no tot”; o que potser caldria analitzar l’enfocament des del que es tracta el feminisme als mitjans... I es van sentir també coses intranscendents però curioses, com ara que Gerard Quintana es va fer músic per follar més, ja que era molt lleig; o que la cantant i instagramer Kyne no es depila.

En definitiva, una de les conclusions que cau pel seu propi pes és que el problema no és falta de talent, sinó d’oportunitats, i que, com va dir Viza en la seva reflexió final, en la lluita de les dones “no hi ha marxa enrere, que això s’ha acabat!” La cita és el 8 de març però la reivindicació continuarà, com va recordar l’activista Patsilí Toledo, una de les entrevistades al programa: “Ens veiem al carrer divendres i en la lluita cada dia!”.