_
_
_
_
_
crònica
Crónica
Texto informativo con interpretación

Sessió de claca al Govern

Quan arriba el torn d’interpel·lar Quim Torra, als partits que li donen suport els costa més trobar una acció seva de govern per referir-s’hi

Manel Lucas Giralt
El president de la Generalitat, Quim Torra, durant la sessió de control.
El president de la Generalitat, Quim Torra, durant la sessió de control.Quique García (EFE)

Que en les sessions de control al Govern participin els diputats dels partits del Govern és un contrasentit. Què han de controlar ells? De fet, es tracta més aviat de la Sessió de Fer de Claca al Govern. Això en alguns casos. En d’altres es converteix en la Sessió de Control a l’Oposició o a Altres Governs. Aquest dimecres hem tingut alguns exemples de l’oxímoron. Primera intervenció: l’alcalde de Ripoll, Jordi Munell, pregunta al conseller de Lo Digital, Puigneró, sobre el Mobile World Congress. Bé, pregunta és un dir, ja que es dedica a l’elogi desmesurat i en versió 5G de l’excel·lència i la modernitat de Catalunya per acollir aquest congrés; sí, de tot Catalunya, el fet que estigui instal·lat a Barcelona –ciutat poc addicta– és un simple accident. Tant és l’entusiasme del diputat que fins i tot s’oblida de formular una pregunta, que és, a priori, el que s’hauria de fer en una sessió de control. Tot seguit, un altre diputat de Junts per Catalunya, Ferran Roquer, pregunta sobre la política de seguretat, o sigui, es desfà en lloances cap als Mossos, de tal manera que el conseller d’Interior, Buch, respon amb un “comparteixo la seva anàlisi en tota la profunditat”, normalíssim quan a un li estan, en teoria, fiscalitzant l’actuació. Per descomptat, els diputats d’Esquerra interpel·len consellers d’Esquerra en el mateix to de standing ovation.

Quan arriba el torn d’interpel·lar Quim Torra, als partits que li donen suport els costa més trobar una acció seva de govern per referir-s’hi; comprensible. En aquest moment s’activa la segona estratègia: disparar de dins cap a fora. Amb el judici del procés en marxa, aquest és un blanc fàcil, i els portaveus despleguen una munió de conceptes entre la retòrica, l’ètica i la poètica adreçats als testimonis de l’acusació: misèria, baixesa infinita, cinisme, mentida, vergonya, discurs de l’odi... Eduard Pujol, portaveu de Junts per Catalunya, ha encunyat el terme Millo-perjuri –per referir-se al testimoni d’Enric Millo, delegat del Govern d’Espanya l’1-O i, des d’ahir, community manager de Fairy–: i s’ha agradat tant que s’ha tuitejat a ell mateix amb la frase en qüestió i, unes hores més tard, s’ha retuitejat. Ja ho va dir un altre conseller: la República és al núvol.

Torra respon amb plaer a aquestes intervencions i se’n fa ressò. En canvi, s’incomoda quan a l’oposició li agafa per jugar arran de terra. Per exemple, si Inés Arrimadas, per una vegada sense cartellets, li pregunta pel bloqueig del Parlament a la proposta de Ciutadans de llei contra els abusos i el maltractament sexual, el president contesta amb alguna vaguetat del tipus “ho estudiarem”. A la insistència de Jessica Albiach, dels Comuns, i Eva Granados, del PSC, sobre les mancances de la Generalitat en temes d’igualtat de gènere, replica amb alguna cosa similar a “ens preocupa molt aquest tema”. I quan Alejandro Fernández (PP) l’ataca pel manteniment del peatge a les autopistes de la Generalitat, el president aplica la vella màxima: “La culpa és del dèficit fiscal”. El que s’ha dit, Quim Torra es mou malament fora de la seva zona de confort de les paraules grans. Per sort per a ell, sempre hi haurà algú disposat a enviar la Guàrdia Civil a buscar una factura de l’1-O al Parlament, un any i mig després del referèndum. I amb la instrucció judicial acabada; o si no, no sé què fan al Suprem.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_