Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Ases a balquena

A ‘Apología de los asnos’, Manuel Lozano carrega contra les altes jerarquies del regnat de Ferran VII

Asta el abuelo, el gravat de Goya que reflecteix un ase estudiant el seu  arbre genealògic.
Asta el abuelo, el gravat de Goya que reflecteix un ase estudiant el seu arbre genealògic.

L’ase ha estat un dels animalsmés útils, resistents i treballadors que hi ha hagut a la terra. Només el camell se li pot comparar, una mica el bou, una altra mica el cavall. És normal que, havent estat tan preuat fins famolt pocs decennis, la literatura parli dels ases, començant per la Bíblia i continuant després per Apuleu. De vegades, un autor clàssic convertia l’ase en matèria d’una comèdia, com passa a Plaute (Asinaria), però, en termes generals, fins i tot alQuijote l’ase és tractat amb molta seriositat i simpatia.

Una altra cosa és la literatura d’ases que va néixer al temps de l’Humanisme: Maquiavel, per exemple, va escriure una obra dramàtica, inacabada, que es deia L’ase, en què va començar a aprofitar el mal nom que, segons els refranys i no la realitat, tenen aquests animals, bo i fent una subtil comparació entre aquestmamífer i els ases en sentit metafòric: en el seu cas, determinats ciutadans de la Florència del seu temps, que ell va historiar.

Ara no podem fer una llista completa de totes les comèdies, novel·les i poemes dedicats als ases en aquest doble sentit; però és important anotar que Alexander Pope (1688-1744) va escriure una Dunciada (dunce, en anglès, és ase), en què ja no dissimulava per a res que feia servir els burros com a animal emblemàtic dels homes ximples, estòlids o tanoques. Comque Pope es troba ja a les portes de la Il·lustració, va faltar temps perquè els escriptors d’aquest període, que es consideraven sempre més intel·ligents que la resta dels mortals, escrivissin llibres en què l’ase es convertia en el motiu principal per criticar bona part de la humanitat. Coneixien bé les paraules del Cohélet bíblic, en què llegimque el nombre de ximples que hi ha al món és infinit: Infinitus est numerus stultorum.

Espanya, que va tenir una il·lustració força notable —no tant, és clar, comFrança, Anglaterra o Alemanya, que són països tan cultes com ho era Espanya abans de l’expulsió d’àrabs i jueus, de la qual cosa deriva un estat d’estultícia general, en aquest país, que no serà mai erradicat—, va donar una significativa mostra d’imitació de la Dunciada de Pope: és El imperio de la estupidez (noteu que la paraula imperi no hi és per casualitat), del pare Lista, llegit a l’Acadèmia de Lletres Humanes de Sevilla l’any 1798. Comença així, amb la fórmula comuna a l’èpica clàssica: “Canta, ohMusa, lamadre poderosa / de la mentecatez, y el hijo heroico / que, a la fértil Iberia trasplantado / de las playas tirrenas, mostró al mundo / cuán igualmente en todos los países / un verdadero azote fructifica”. Una bona edició d’aquest llibre indicaria a quins contemporanis seus es referia Lista, burros tots.

Un altre il·lustrat espanyol, Manuel Lozano Pérez Ramajo, va publicar el 1829 un llibre, que s’ha reeditat mantes vegades (per exemple, Aldebarán, 1993), intitulat per a gran clarícia dels lectors Apología de los asnos, que conté aquest epígraf: Auriculas asini quis non habet, és a dir, ¿Qui no té les orelles com els ases? Això recorda aquella dita de Martí de Riquer que, veient com veu cada generació un progrés inèdit de l’estupidesa humana —malura que, en realitat, ha contaminat en qualsevol temps de la història elmateix percentatge d’éssers humans—, exclamava: “Arribarà un dia que la gent es mocarà amb les orelles!”.

Aquesta Apología... s’inscriu,més que en les Burrícies de Pope o del pare Lista, en una tradició que marca un punt zenital en L’elogi de l’estupidesa, d’Erasme de Rotterdam, el qual, per no ser enviat a la foguera de la Inquisició, va dissimular en la figura dels folls tota la ximpleria reial, religiosa i de   la dita “societat civil” de la qual volia fer mofa. És sabut que Cervantes va aprendre la lliçó  erasmista, i si el d’Alcalá no hagués estat erasmista al seu Quijote i hagués tirat pel dret —cosa a la qual solen resistir-se els ases de debò—, hauria estat cremat amb força més probabilitat que l’holandès.

En el cas de Lozano, els que més reben són les altes jerarquies de la monarquia de Ferran VII —considerat universalment comel reimés imbècil que mai hagi donat la dinastia dels Borbó— i, de passada, la plebs que se n’aprofitava i l’aplaudia. Diu, considerant un llibre de la Bíblia, però amb segones: “Se sabe lo que en esto hubo de cierto. / Yo lo diré clarito: sin los Asnos / no hubiera acaso Reyes, Tronos, Cetros; / a lo menos tal vez Reyes ningunos / habrían conocido aquellos pueblos”. Escriu, referint-se al vulgus estupiditzat: “¡Y qué de Asnos quedaran ocultos /  quemerezcan aquí digno recuerdo! / ¡Cuántos habrá en la villas y ciudades; /

Y en la corte; en colegios y conventos / cuyo nombre pudiera hacer figura / con los Asnos que a España honor han hecho!”. I encara versifica, com a bon liberal que era i republicà per escreix: “Para ser Rey, tan solo es requisito / que el padre lo haya sido o los abuelos”. Si busqueu el llibre no deixeu de llegir les notes del final, especialment quan parla del liberalisme, a la pàgina 208: “Liberal es el que manifiesta un celo razonable por el bien general el que prefiere la protección de la ley a la los hombres el que prefiere el epíteto de ciudadano al de cortesano el que ama la instrucción y que se propaguen los conocimientos humanos”. Època envejable d’una il·lustració espanyola desapareguda!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >