Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Davant les eleccions, responsabilitats polítiques

Els líders encausats semblen descarregar les seves responsabilitats, menys la de desobediència, sobre la ciutadania

Un punt de votació de les eleccions generals del 2015.
Un punt de votació de les eleccions generals del 2015.

Diferents testimonis en el judici, en converses i, fins i tot, en entrevistes mostren com tots els dirigents, d’un i altre signe, van intentar en algun moment negociar i arribar a pactes. Perquè, com resulta obvi per a qualsevol persona que cregui en la política –en majúscula–, com a instrument de resolució de conflictes, el diàleg, la negociació i la transacció són elements habituals per arribar a acords que facilitin la vida a la ciutadania. És més, el que resulta contrari al mandat de gestió de la sobirania popular que la ciutadania confia als poders de l’Estat és no negociar, no buscar acords entre les diferents opcions polítiques que estan presents en una comunitat política. La paraula traïció, i les seves derivades, s’haurien d’evitar en un escenari tan polaritzat com el nostre, en què més aviat caldria bastir ponts per a l’entesa. No obstant això, uns, a través de les xarxes, el van utilitzar per pressionar el president Puigdemont perquè no convoqués unes eleccions que ens haurien estalviat una declaració unilateral d’independència per a la creació d’una república que mai va arribar a existir. Així ho han declarat els processats en el judici davant del Tribunal Suprem. Uns altres, perquè han fet declaracions tan grandiloqüents com falsàries contra les actuacions encaminades a obrir canals de comunicació i primers intents de diàleg.

També va quedant clar com la pugna pel poder entre ERC i l’actual PDeCAT, anterior CDC, té una responsabilitat important en la situació de bloqueig en la qual ens trobem. Tot indica que el tret de sortida d’aquesta cursa, eminentment electoralista, va ser responsabilitat d’Artur Mas. L’expresident de la Generalitat va ser qui va iniciar, el 2012, l’estratègia de desafiament a les institucions centrals de l’Estat, fins a arribar a un punt de no retorn en el qual el Sr. Mas es va veure forçat per les CUP, el grup antisistema del Parlament, a donar pas a Carles Puigdemont, un delfí que va acabar menjant-se el seu mentor i que va demostrar, l’octubre del 2017, no tenir la fusta necessària d’un president d’una entitat política com Catalunya. La pressió dels seus adversaris polítics dins de la cursa per la independència van poder amb ell. ERC es va imposar en aquell moment i el PDeCAT, a les mans de Puigdemont, va callar i va caure.

Des de llavors les dues ànimes del PDeCAT s’han anat distanciant. Alguns s’han mantingut fidels al Sr. Puidgemont, cada vegada més allunyat de tota realitat. D’altres, en un to molt més moderat i pragmàtic, construint sobre el principi de realitat i sense renunciar al seu objectiu final, la independència de Catalunya. Dues ànimes i qui sap si dues maneres d’entendre la política que necessiten estructures partidistes diferenciades, que permetin iniciar un nou camí d’entesa amb Espanya-la resta de l’Estat. El que seria desitjable per reconstruir sociopolíticament Catalunya i recanalitzar una nova entesa amb les institucions centrals de l’Estat és que el sector realista pogués acabar agafant el relleu de l’espai polític de l’antiga Convergència.

Mentrestant, seguirem atents al que es derivi de les diferents declaracions en el judici penal al Suprem. Els líders encausats semblen descarregar les seves responsabilitats, menys la de desobediència, sobre la ciutadania que, segons semblaria, s’autoorganitzava per entrar als centres de votació, s’entén que tenint les claus d’accés gràcies a l’autorització d’algun membre de l’Administració titular dels centres respectius. Una ciutadania que, a més d’accedir per participar en una (pseudo)votació, estava organitzada per frenar l’actuació dels cossos de seguretat (no oblidem les imatges de nens i nenes, a coll dels seus pares a les primeres files de les anomenades “muralles humanes”). La Policia Nacional va actuar de manera desproporcionada en alguns llocs, mentre que els Mossos actuaven gairebé com a cossos de pau. Costa de creure que tot això fos fruit de l’espontaneïtat ciutadana, de la casualitat i l’autoorganització popular, millor dit, d’una part del poble, atès que n’hi va haver una altra que no es va assabentar absolutament de res. Els canals de comunicació també van ser molt selectius.

Veurem quina valoració jurídica fa de tot això, i del que vingui, la Sala que presideix el magistrat Marchena. Des de la perspectiva política, els testimonis que hi hagi en el judici ens ajudaran a aclarir les responsabilitats polítiques que cadascú va tenir en els fets d’aquells dies i els que van arribar en els mesos següents. Venen eleccions i la ciutadania ha de depurar responsabilitat polítiques.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >