Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Estrella Morente arrasa amb la cobla més caduca

La cantant de flamenc granadina imposa al Liceu la seva superba veu malgrat el repertori

Estrella Morente, durant la seva actuació al Liceu.
Estrella Morente, durant la seva actuació al Liceu.

Estrella Morente torna amb un nou treball sota el braç després de tres anys de silenci discogràfic, i l'ha titulat senzillament Cobla. I d'això es tracta: recuperar les cobles més populars i tornar-les a cantar com si en els últims 75 anys no hagués passat res.

I amb aquest treball va arribar a un Liceu que gairebé es va omplir diumenge a la nit. A l'escalinata del vestíbul i a la sala dels miralls els mòbils no van parar de fotografiar un públic amb aires de festa grossa i ben mudat. A l'entrada es regalaven clavells vermells a tots els assistents, una bona manera d'assegurar-se que, al final del concert, acabessin tots cobrint l'escenari; no tots: alguns llançats sense gaire força van fer diana al cap d'algun espectador de platea.

Estrella Morente

Estrella Morente
Gran Teatre del Liceu, 3 de març

Vint-i-dos músics, fusta, metall i percussió, i dos directors, que es van anar alternant, omplien l'enorme escenari. I va aparèixer la diva, perquè Estrella Morente ja ho és, agitant un ventall, amb peineta, mantilla i una enorme bata de cua blava amb estrelles daurades. I va començar a interpretar les cançons del seu nou disc pràcticament en el mateix ordre. En aquests primers temes l'enorme veu de la cantant de flamenc va quedar minimitzada per la sonorització fallida d'un petit micròfon facial que, tot i que li deixava les mans lliures, retallava excessivament el rang de freqüències empobrint-ho tot. Després de la cinquena cançó, a més de canviar-se la bata de cua, va agafar un micro de mà i la cosa va canviar: en comptes de sucumbir davant de l'orquestra, la seva veu es va imposar amb seguretat.

Van anar desfilant les cançons del nou disc, amb Quintero, León i Quiroga al capdavant, però tot sonava monòton, vell. Uns arranjaments poc imaginatius servien més per potenciar poses toreres i els cops de bata de cua que no pas les possibles arrencades de geni d'una veu superba. En els últims temps hem viscut alguns intents força encertats de treure-li la caspa a la cobla (des del recordat Carlos Cano a Martirio o Miguel Poveda) dels quals Morente sembla voler fugir en un intent més arqueològic que no pas musical.

Però va arribar la mitja part i tres cantants de flamenc van aparèixer colpejant amb els artells una taula vermella i tot va començar a canviar. Li van escalfar el camí a la cantant de flamenc granadina, que, sense bata de cua ni peineta, es va arrencar sobre Los cuatro muleros amb dos guitarristes, un cajonista i dos palmeros, i el públic es va començar a tornar boig. Com si el concert comencés en aquell moment. Morente va estremir més d'un. Tres temes intensos que van valer per a tota la vetllada. Així, quan va tornar a sortir l'orquestra, el Liceu estava en plena ebullició i les tres cobles finals van transcórrer en plena eufòria. I amb Suspiros de España l'escenari, tal com estava previst, es va cobrir de clavells vermells.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >