Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | ANTONI BAYONA

“La dissociació que s’ha fet entre democràcia i legalitat és un error gravíssim”

Antoni Bayona, lletrat del Parlament, analitza al llibre 'No todo vale' la vulneració de l'Estat de dret per part de l'independentisme

El lletrat del Parlament de Catalunya Antoni Baiona.
El lletrat del Parlament de Catalunya Antoni Baiona.

Antoni Bayona (Sabadell, 1954) ha escrit un llibre fonamental per entendre la feblesa dels fonaments legals del procés d'independència català. Bayona analitza a No todo vale (Península) la cursa per l'autodeterminació des de l'Estatut d'autonomia, quan ell va estar implicat en la seva redacció el 2003. Bayona va ser director de l'Institut d'Estudis Autonòmics (IEA) de la Generalitat –del 1994 al 2003–, és professor a la Universitat Pompeu Fabra i és lletrat del Parlament des del 1985. Bayona va rebre una inusual atenció mediàtica a partir del 2015, quan els seus informes com a lletrat major del Parlament advertien reiteradament la Mesa de la Cambra i la majoria de govern que les seves accions vulneraven la Constitució, l'Estatut i el reglament del Parlament.

Pregunta. Vostè ha treballat per un referèndum d'autodeterminació, fins i tot sembla que simpatitzi amb la idea d'un Estat català, però ha defensat que això no es pot fer saltant-se la legalitat. És un resum correcte?

Resposta. Sí, és correcte. La resolució del Parlament 1/XI del novembre del 2015 [la que enceta la via unilateral cap a la independència] va suposar per a mi una desconnexió emocional. El procés s'ha plantejat d'una manera que no puc compartir com a jurista, i tenia la percepció que estava abocat al fracàs. Em preocupa com a ciutadà que un Estat pugui néixer d'aquesta manera. La classe política que em dirigirà prescindeix del valor de la legalitat. Quina garantia tenim que després respectarà les lleis? Penalitzar el dret és un molt mal missatge perquè dius a la ciutadania que el dret és una cosa prescindible, com a polític transmets el missatge que el dret és un vestit a mida.

P. A No todo vale argumenta que a Catalunya no hi ha ni comprensió del que és un Estat modern ni un cos funcionarial potent que pugui fer de contrapès del poder polític. El procés hauria anat d'una altra manera amb una Administració més independent?

R. Això és un dèficit des dels inicis de la configuració de l'Administració catalana. Catalunya és un país on allò públic provoca una mica d'al·lèrgia. No s'ha acabat de professionalitzar un funcionariat que en un moment determinat doni al polític un suport tècnic, però també advertiments que no siguin només d'assessors de confiança del polític. Així és com funcionen els Estats moderns. Hem construït una administració com d'estar per casa, amb predominança de valors civils; potser no ens hem cregut mai el poder públic català.

P. Això passa a altres administracions territorials que no siguin un Estat independent? Als länder alemanys, per exemple?

R. Totes les administracions tenen aquest component de professionalitat, però crec que a Catalunya sempre s'ha menystingut una mica perquè acusen que es reproduir el sistema de cossos estatals i el corporativisme. Entesos, doncs que inventin una altra fórmula. El més important és tenir un bon assessorament que no et regali les orelles. Aquesta mancança ha tingut el seu efecte perquè no van saltar les alarmes. S'ha volgut construir un Estat sense tenir sentit d'Estat. És com quan el president de la Generalitat, Quim Torra, un dia compara el cas català amb l'escocès, l'endemà amb el del Quebec i un altre dia amb Eslovènia: no són el mateix. Carles Puigdemont es queixa que la Unió Europea no ha anat a favor dels catalans. De la manera que ha fet les coses, podia esperar una altra reacció?

P. Torra va dir que cal “posar la democràcia i la voluntat del poble per damunt de la llei”. És això el que es va viure el Parlament el 2017?

R. És difícil comprendre que digui això una persona que és demòcrata. La dissociació que s'ha fet a Catalunya entre democràcia i legalitat és un error gravíssim. La legalitat i la democràcia són dues cares de la mateixa moneda. Quin sentit té la democràcia si passa per damunt de la llei? Però si la llei l'has fet tu mateix, ets el primer que l'ha de respectar! Això es pot entendre si t'enfrontes a una dictadura, però no en una democràcia amb un Estat de dret. La percepció que segons si això és just o no es just, compleixo o no compleixo la llei, és un terreny molt perillós.

P. Al llibre no queda clar si el poder polític català va apostar per la unilateralitat per ingenuïtat o perquè volien aconseguir una secessió reconeguda internacionalment per qüestions humanitàries [la remedial secession]. Què hi va pesar més?

R. La remedial secession és per a casos en què et quedes absolutament privat no només de l'autogovern, sinó que fins i tot els teus ciutadans no poden participar en les institucions generals de l'Estat. Era un mal càlcul, si pensaven assolir això, crec que confonien moltes coses.

P. Al llibre vostè critica que s'ha produït una politització del Tribunal Constitucional (TC).

R. De tribunals constitucionals n'hi ha haguts molts. El que es va trobar l'Estatut el 2006 semblava preparat per a allò, semblaven més activistes que jutges. El problema és voler col·locar activistes i militants. La primera època del TC va ser un gran tribunal, per això va tombar la LOAPA [la llei d'harmonització de les autonomies]. Ara em costa veure aquest tribunal, tot i que l'actual el veig una mica víctima del procés, l'han posat entre l'espasa i la paret. La resolució 1/XI va ser una declaració de guerra al TC. No és la manera de fer amics.

P. Quines condicions s'haurien de produir perquè l'Estat acceptés negociar un referèndum?

R. Després de fer el que hem fet, encara em sorprèn que es posin les condicions que es posen al Govern central. Potser hauríem de fer una mica d'examen de consciència. És molt fàcil demanar un referèndum d'autodeterminació quan fa un any i mig ho has intentat pel teu compte. L'altre pot dir: “Oi que vas anar pel dret? Doncs ara t'esperes”. Caldria rebaixar plantejaments, no descartar res, regularitzar la situació. Des d'aquí cal un sentit de la realitat que em costa veure; i també tenim una espasa de Dàmocles, no sabem què passarà a les eleccions generals. Qui hi haurà a l'altra banda? Tot el procés s'ha fet amb el Govern del PP, i com una cursa a l'esprint, tot això ha estat molt naïf, una cursa per la independència ha de tenir un recorregut molt més llarg. Escòcia va haver d'esperar dècades, i el Regne Unit no té cap constitució.

P. El 2014 vostè planteja que una opció per fer un referèndum seria defensar davant la Unió Europea que una negativa reiterada de l'Estat a acceptar-lo suposa una vulneració de drets fonamentals. Això legitima l'estratègia que ha seguit el Govern?

R. Jo veia un procés de llarg recorregut, sense trencar els plats i sense caure en la unilateralitat des del principi. El punt fort del procés és el principi democràtic. Es podia esgrimir el principi democràtic i seguir una política de desgast: davant d'una negativa sistemàtica de l'Estat, d'anys, es pot connectar amb l'article II del Tractat de la UE, que intenta un equilibri entre democràcia, legalitat i drets fonamentals de les persones. Jo plantejava intentar que la UE fes de mediadora per acordar un referèndum. Era una estratègia de perseverança, una alternativa a la unilateralitat per posar en evidència l'Estat. Era una proposta voluntarista, per carregar-nos de raons i rebre una resposta política europea i recollir simpaties. Avui, havent-nos saltat la legalitat, tenim una mala targeta de visita. La legalitat és un valor bàsic de la UE. Aquesta via en aquests moments, després d'haver trencat els plats, no ens faria creïbles. La gent confon les il·lusions amb la realitat: un procés d'independència és un procés extremadament difícil, i com més normal és un Estat i menys conflicte hi ha, més difícil és. Al Canadà i a Escòcia va anar per llarg, dècades. Aquí vam pensar que era més fàcil i que ho podíem fer perquè ho decidíem nosaltres. Tot plegat és una manca de realisme i de barrejar emocions, d'entitats sobiranistes implicades amb un Govern feble que no aguanta les pressions.

P. Vostè explica que ha patit conseqüències personals arran de la seva responsabilitat. Quines conseqüències personals?

R. Tinc la sensació que després d'haver-me mullat molt i d'haver estat exposat, hi ha relacions personals que s'han refredat, no només al Parlament, també a la vida privada, però és indiscutible que això li ha passat a molta altra gent. És una sensació de soledat. Al Parlament hi ha pocs treballadors, tothom s'avenia, ara notes que no ets benvingut a segons quines taules. Ara tinc una vida més aïllada, però no li dono més voltes.

P. El 2016, després de la dimissió del secretari general del Parlament, la presidenta Carme Forcadell Anna Simó (ERC) i Lluís Corominas (PDeCAT) li demanen que assumeixi el càrrec vacant, i per això li garanteixen que no seguiran amb l'estratègia de confrontació amb el TC. L'estaven enganyant?

R. Jo no me'n refio, veig que és posar-me a la gola del llop, per això no ho accepto. No sé si m'enganyen, és que va ser tan improvisat tot. Hi ha hagut una alta dosi d'improvisació que explica el desenllaç posterior a la declaració d'independència. És una fugida endavant, hem fet tantes promeses, hem creat tantes expectatives, tantes il·lusions, que a veure qui diu ara que tot era fantasia. El que ha passat no necessita un judici judicial sinó un judici polític a la classe que ens ha manat.

P. El Parlament constitueix ara una comissió d'investigació de la monarquia. Això com ho interpreta?

R. Això forma part d'una escenificació, com la comissió d'investigació del 155. És una acció que continua en la línia de crear l'imaginari que som davant d'un Estat autoritari, crear la imatge que som en un neofranquisme.

P. Vostè es fa creus al llibre del paper que han tingut juristes catalans defensant la via unilateral, però defensa Carles Viver al capdavant del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Creu que l'han utilitzat o que s'ha deixat utilitzar?

R. Li tinc un gran respecte. Crec que ha estat una peça per donar segell de qualitat, però em consta que ell no s'imaginava la deriva final. La redacció de les lleis [la del referèndum i la de desconnexió] al final no és tan obra seva com dels polítics.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ