Telenotícies i “postveritat”

El dia 22 de febrer, el Telenotícies Migdia ens va oferir un telenotícies notable sobre l’anunciada i feta publicitat “aturada de país”. La notícia obviava que la famosa “intersindical CSC”, que va convocar l’aturada, agrupa uns 380 càrrecs sindicals dels 55.000 de tot Catalunya, la gran majoria dels quals són d’UGT i de CCOO. Un marcià que hagués arribat aquell dia a Catalunya hauria vist el següent: algunes barricades amb flames; la manifestació d’estudiants al migdia, que van acabar saltant a les vies del tren de plaça Catalunya, als quals —llevat d’una càrrega molt breu al passeig de Gràcia— els Mossos van tractar de manera versallesca. Incidents: només un senyor una mica indignat, castellanoparlant, és clar, que apareixia com una estranya excepció; cues llarguíssimes de camions a l’AP7; TV3 entrevistant dos conductors, un que es lamenta de manera comprensiva que bé, això afecta la seva feina, però no hi pot fer res, l’altre camioner es declara totalment a favor del tall i se solidaritza amb els “presos polítics”. I després les manifestacions més nombroses, aquestes sí, a Girona i sobretot a Barcelona, amb la batalla habitual de xifres. En realitat, el que va passar va ser el que abans s’anomenava “un tancament patronal”: les institucions de la Generalitat van tancar totes, per decret vertical, les universitats no van impartir classe però estaven obertes, la indústria no es va immutar, i els comerços… van tancar els que es van sentir intimidats, perquè, una vegada més, “els piquets informatius” van ser sobretot coactius. Però com a “vaga general”, i ja no parlem com a “aturada de país”, va anar més aviat limitadíssima.

Un altre telenotícies que cal esmentar va ser el Telenotícies Migdia del divendres 23 de febrer. El tema central tenia a veure amb la “retirada”, tal com va passar a la memòria col·lectiva amb la fugida massiva de republicans al febrer del 1939. Com han recordat aquests dies els mitjans de comunicació, allò va ser increïble: unes 480.000 persones, civils, militars, homes, dones i nens, van passar com van poder a França, bàsicament per la Jonquera - Perthus, o bé per Maçanet de Cabrenys - la Vajol, i per la via de Port Bou. Es rememora, especialment, la tragèdia d’Antonio Machado i la seva mare ja molt gran, que moren a la pensió Quintana de Colliure. Tot això va quedar reduït en el Telenotícies del 23 de febrer passat a la (llarga) notícia del dia que mostrava el Sr. Torra en una de les seves particulars peregrinacions, aquesta vegada a la Vajol, acompanyat del Sr. Ibarretxe, exlehendakari basc. I TV3 ens relata una crònica sobre el que va passar en aquells paratges com si hagués succeït així: per culpa del feixisme espanyol, un català i un basc creuen la frontera al febrer del 1939, el primer és Lluís Companys i el segon el lehendakari Aguirre (que no va creuar la frontera, perquè ja era a París, sinó que hi va anar per acollir el primer). Ens diuen, de passada, que a la Vajol es va reunir l’últim Consell de la Generalitat. I ja està. No sembla rellevant que el Govern de la República espanyola es reunís al mateix lloc per última vegada. No es parla de Machado, ni de tots els altres intel·lectuals catalans i espanyols que experts com Ian Gibson esmenten amb detall: Corpus Barga, Bosch Gimpera, Joaquim Xirau, Joaquim Trias Pujol (el meu avi matern), Carles Riba, que li va donar part dels seus pocs diners a Machado, el qual intentava vendre el seu rellotge a la frontera… L’intent de reduir aquesta tragèdia col·lectiva a una notícia esbiaixada que va protagonitzar un llarg monòleg del Sr. Torra, en un relat simbolitzat exclusivament en un basc i un català, resulta xocant.

I el tercer Telenotícies Migdia, el dia 24, amb motiu de la visita del president Sánchez a les tombes d’Azaña i Machado, ens va mostrar un grup reduït d’independentistes catalans insultant (cridant “feixistes”) a un grup de jubilats republicans hispanofrancesos que anaven a retre homenatge a la tomba de Machado. Aquest assumpte és potser el més ofensiu, perquè la voluntat d’ofendre i de fer mal d’aquests manifestants va més enllà del que és comprensible. Recordo de nou l’“informe” que un suposat historiador va lliurar el 2017 a l’Ajuntament de Sabadell sobre els canvis en la llista de carrers (i que l’Ajuntament va relegar al calaix dels oblits: Machado, Calderón, i no es qui més, eren “un subproducte de la cultura franquista”.

Un té la sensació que som en l’autèntica “postmodernitat”. La veritat és irrellevant, tant és tot, res és mentida, com en el tango famós. Tot va cada vegada més ràpid, i en format més reduït. Com més propaganda, menys informació.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política (UB).