Un boxejador al judici del procés

Soraya Sáenz de Santamaría estava guanyant el combat sense despentinar-se. A estones va estar a prop del KO. Segura, convençuda, ferma —les mans entrellaçades d’alumna perfecta, el somriure entre burleta i maliciós—, l’exvicepresidenta esquivava tots els cops. Fins que va aparèixer ell. Javier Melero (Barcelona, 1958), advocat i boxejador aficionat, la va anar arraconant al ring del Tribunal Suprem; li va buscar els punts febles i, per primera vegada, la va fer dubtar, vacil·lar, eludir les preguntes. Melero va estar a punt de tombar-la a la lona —se li va escapar per poc— quan la va qualificar de “testimoni reticent” sense que Manuel Marchena, l’àrbitre, protestés.

Els interrogatoris de Melero, especialment a Sáenz de Santamaría i a l’exministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido, van ser una successió de cops ràpids, dreta esquerra, ganxos i uppercuts que van deixar vacil·lant els polítics, atrapats contra les cordes. Amb una tècnica depurada, fidel a allò jurídic i allunyat de temptacions polítiques, l’advocat de l’exconseller d’Interior Joaquim Forn ha arrencat silencis, contradiccions i explicacions poc coherents als testimoni del judici del procés.

El lletrat va participar en les reunions fundacionals de Ciutadans

Melero no busca guanyar per KO, sinó als punts. La seva baralla la planteja des del cop a cop. Tracta d’establir petites veritats, busca defensar el dispositiu dels Mossos i la inoperància de l’Estat davant de l’1-O, tot per salvar el seu client, Forn, que afronta una petició de 16 anys de presó de la Fiscalia. Ho fa des de la premissa que, malgrat el que està en joc, és un combat més. “És un judici tècnic que versa sobre política. No sé què és una defensa política”, explica des del seu despatx a Barcelona, tot i que al Suprem duu la toga del Col·legi d’Advocats de Madrid.

L’habilitat quan interroga (“Quines són les seves fonts de coneixement?”, pregunta sovint) no l’ha adquirida al ring, que li aporta altres coses: una vàlvula d’escapament de la feina i una activitat física “perfecta per a l’equilibri i els reflexos”. Els llibres i les pel·lícules el van portar al quadrilàter. El van captivar la lectura d’On boxing, de Joyce Carol Oats, i la mitologia —tan ben explotada pel cinema, de Rocky a Milion Dollar Baby— de gimnasos polsegosos i vides fracassades. Com fan també els defensors del rugbi, de la boxa, Melero n’aprecia la “fraternitat” entre els adversaris (el que passa al ring es queda al ring). Lluita en un gimnàs de Barcelona —sovint contra altres advocats— i assisteix a vetllades al club de boxa de Sant Adrià.

De la boxa, n’aprecia “la fraternitat” entre els adversaris

Però Melero sap que, de vegades, no es tracta de colpejar, sinó d’utilitzar el guant de seda. El que reserva per a Marchena, a qui sempre reconeix com a “senyor president”. Melero s’ha guanyat cert respecte del president del tribunal, que no és un tracte de favor sinó una mena d’autoreconeixement, la sensació que juguen al mateix joc i amb les mateixes regles. A altres advocats del procés, Marchena els dona peixet (suposadament) lloant la seva depurada tècnica o remarcant com són d’interessants les seves preguntes. A Melero, senzillament, el deixa fer i gairebé no l’interromp.

Melero —fill d’un mecànic i d’una mestressa de casa; casat i amb dos fills— s’ha esforçat per construir-se aquest perfil tècnic, independent: un vers lliure. A diferència de la resta d’advocats, no torna el cap de setmana a casa amb AVE, sinó amb avió. Ni tan sols és independentista i, de fet, va participar en les reunions fundacionals d’un grup d’intel·lectuals que van desembocar en la creació de Ciutadans. No li va impedir aquesta primerenca militància defensar l’expresident Artur Mas en la causa del 9-N perquè havia estat el penalista de capçalera de Convergència, sobretot per delictes econòmics o de corrupció. Defensor d’empresaris (Javier de la Rosa), de mafiosos russos i d’Oriol Pujol, ha acabat patrocinant Forn en el procés després de la renúncia d’una altra toga d’or barcelonina, Cristóbal Martell. “D’aquella pols”, diu, en referència al 9-N, “venen aquests fangs. Ja s'intuïa la tragèdia”. Sobre el judici del procés, Melero assegura que s’ha fet una “selecció arbitrària” dels fets. I intenta explotar la contradicció que la rebel·lió, la “màxima crisi de l’Estat”, no va portar el Govern espanyol a adoptar mesures dràstiques ni a plantejar-se, per exemple, l’ús de la força militar. “Es pot plantar cara”, diu. I això és el que fa.