Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Se’ls ha escapat de les mans

Ni Puigdemont volia proclamar una independència unilateral ni Rajoy aplicar l'article 155. Però cap dels dos va tenir el coratge de donar els passos necessaris per fer el que consideraven que era el millor

El lendakari Íñigo Urkullo durant la seva declaració al Tribunal Suprem.
El lendakari Íñigo Urkullo durant la seva declaració al Tribunal Suprem.

"Les coses se’ls estan escapant de les mans”. Hi ha frases tan concises i precises que poden contenir tota la complexitat d’una situació convulsa com la que es va viure a Catalunya a la tardor del 2017. Efectivament, les coses se’ls van escapar de les mans. A tots. L’autoritat moral del lehendakari basc Iñigo Urkullu es va imposar dijous, amb valoracions com aquesta, a la sala del Tribunal Suprem que jutja els dirigents independentistes. El seu testimoni va fer que entre els dos relats predominants, el de l’èpica de les intencions i la retòrica amnèsica del poder, emergís de sobte la realitat. I la realitat és que el matí del 26 d’octubre, ni Carles Puigdemont volia proclamar una independència unilateral, ni Rajoy aplicar l’article 155 de la Constitució. Però cap dels dos no va tenir la calma, el coratge i l’enteresa de donar els passos necessaris perquè passés el que tots dos consideraven que era el millor en aquella situació: convocar unes eleccions autonòmiques que interrompessin un full de ruta impossible i evitessin la intervenció de l’autonomia per part del Govern d’Espanya.

Cap dels dos va ser capaç d’imposar-se sobre un entorn radicalitzat que els tenia emocionalment i política segrestats. Rajoy, marcat ben a prop per un Rivera que sempre tenia a punt l’acusació de “traïció a Espanya”, no va voler donar les garanties que no aplicaria l’article 155 i Puigdemont no va saber sobreposar-se a la pressió que la CUP des del carrer i ERC des dels despatxos del palau de la Generalitat exercien sobre ell i va acabar proclamant una república tan aparatosa com fictícia. Va ser una llàstima que a ningú se li ocorregués en el judici rematar la testifical d’Urkullu amb aquelles imatges tan clarificadores del dia de la proclamació unilateral d’independència, en les quals apareixen els líders ara processats o fugits sobre unes escalinates del Parlament plenes d’alcaldes amb les seves vares cantant Els Segadors amb l’expressió ombrívola dels qui saben que allò que estan representant no és el que en realitat està passant.

El judici ha mostrat el que alguns independentistes ja s’havien atrevit a confessar: que anaven de farol

El judici està sent molt més clarificador políticament del que podíem esperar. Durant les dues setmanes transcorregudes hem vist una Fiscalia desarborada, no per la seva malaptesa en la tècnica de l’interrogatori, sinó per l’absència de bases sòlides en la instrucció que sustentin l’acusació de rebel·lió. Per desgràcia seva, el que es jutja són uns fets que disposen de nombrosos enregistraments i des de tots els angles possibles. Sobre el paper i, fins i tot, sobre els atestats policials, la interpretació d’aquests fets es pot retorçar tant com es vulgui, però al final, sempre acaba apareixent una imatge que mostra el que va passar. Veurem en què acaba el judici, però s’hauria de retorçar molt la interpretació dels fets perquè puguin encaixar en el tipus penal de rebel·lió o sedició.

De moment assistim a l’enfonsament de les dues grans metàfores amb les quals s’ha volgut caracteritzar el que va passar: la del cop d’estat postmodern i la de l’adveniment de la República catalana. Poc perill de cop d'Estat els debia semblar a Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido si  la suposada amenaça insurreccional ni tan sols els va portar a considerar la possibilitat de declarar l’Estat d’excepció i tot el que van fer va ser enviar 6.000 agents per reforçar els Mossos d’Esquadra. Quant a la república que alguns independentistes continuen donant per proclamada, el judici ha mostrat el que alguns dirigents ja s’havien atrevit a confessar: que anaven de farol. Que el que buscaven en realitat els processaments era forçar una negociació. De les seves respostes en el judici, se’n desprèn que eren plenament conscients que no tenien ni la força interna ni els suports internacionals necessaris perquè el seu projecte de separació d’Espanya tingués la més mínima possibilitat d’anar endavant.

Poc perill va haver de percebre el Govern si l’única cosa que va disposar va ser enviar 6.000 agents a reforçar els Mossos

El que sorprèn és que, excepte els qui van saltar del vaixell a l’últim moment, tota la classe dirigent i bona part de la intel·lectualitat d’un país que es té per avançat participés en una ficció política de tan alt risc. Al final, en lloc de fer marxa enrere, optaran per cremar les espelmes i proclamar una república en la qual ni tan sols se’ls va ocórrer arriar la bandera. Com va dir Urkullu, la situació se’ls va escapar de les mans. El problema és que la dinàmica que va conduir tant Puigdemont com Rajoy a prendre la decisió equivocada —la por a ser acusat de traïdor a Catalunya o a Espanya— continuen operant amb força a un costat i a l’altre del conflicte. La rivalitat electoral en el si de cadascun dels blocs dificulta una rectificació necessària. Per sortir de l’atzucac ens caldrà líders més sòlids i resistents que els que ens han portat fins aquí.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ