Fantàstica Lina Bo Bardi
Els dibuixos ofereixen unes edificacions més properes al jardí que a la construcció racional
L’exposició sobre l’arquitecta italobrasilera Lina Bo Bardi (LBB) a la Fundació Miró representa una d’aquestes ocasions en les quals ens sentim inspirats i, a més, reconciliats amb l’ofici. La seva obra resulta una manera directa i sense artificis de desfer-se dels embafadors dissenys sinuosos de l’arquitectura moderna brasilera, refugiada en l’excusa de les formes sensuals, que aquesta dona desbarata tot d’una amb quatre dibuixos i unes obres en formigó armat difícils de classificar. Una breu mostra d’arquitectura, però d’una intensitat innegable produïda per la raresa del material exposat i pel muntatge, breu i intel·ligent.
L’exposició adopta un punt de vista sobre la seva obra a partir exclusivament dels seus dibuixos, obligant-nos a afegir una gran dosi d’imaginació. El muntatge de la primera sala, en especial, és un cop d’efecte amb relació al contingut i la manera de fer de LBB, tot recorrent a una instal·lació que replica el muntatge original del Museu d’Art de São Paulo, una obra seva amb un sistema expositiu ideat per ella mateixa per fer que les obres i la gent es trobessin en l’espai en un sentit literal, sense parets de suport. Aquí s’aconsegueix subjectant els dibuixos emmarcats amb puntals d’obra de color verd que obliguen a moure’s entre ells, i a mirar al darrere dels dibuixos per llegir el títol de la peça, cosa que fa que, sense adonar-nos-en, els rodegem. El que dibuixarien les nostres petjades a terra seria el que explicaria millor aquest encert. Les altres tres sales segueixen explorant el component espacial amb recursos extrets de les obres de l’autora, sempre comptant amb el paper que interpreten els visitants.
Els dibuixos són fets per la mà que pensa mentre imagina com serà un jardí o una casa, dibuixos que retraten ciutats, edificis, plantes, paisatges o persones. Observant-los en la direcció oposada, és a dir no pel que il·lustren sinó pel que tenen de retrat de qui dibuixa, per moments tenim la possibilitat de veure alguna cosa semblant a un patró creatiu, a una idea recurrent. I el que veiem és una persona que pensa l’arquitectura com un jardí. Què vol dir, això? Vol dir que el jardí, a diferència de l’arquitectura corrent, no és del tot previsible, no sabem com acabarà, no està tancat. El seu aspecte canviarà amb el temps i creixerà, el jardí es mou i incorpora allò que existeix d’una manera natural, el jardí és contingència i, per sobre de tot, és l’art de reunir; representa una altra mena de precisió, no és mesurable, però no per això deixa de ser exacte, ho és en tant que inventari, com fan els dibuixos.
Una mica saturats de tanta coherència i de tanta explicació evolutiva de l’arquitectura, cansats de racionalitat banal i d’explicacions que justifiquen políticament el que és injustificable arquitectònicament parlant, els dibuixos de Bo Bardi deixen veure un camí que permet imaginar una arquitectura més pensada com a jardí que no pas com a construcció racional. Una arquitectura no programàtica, concebuda com a experiència, en la qual les intervencions dels que la utilitzen la completin i la facin créixer; formada com a unió harmònica de parts distintes; construïda amb temps i en el temps, que formi una manera conglomerant amb el que ja existeix i amb el que ha de venir, amb sentit de l’escena i de l’espai. Com un jardí, ni més ni menys.
A l’exposició hi ha diorames com jardins (com el del Museu do Instituto Butantã), murs que es tornen vegetals (com l’alçat de la casa Valéria Cirell), escales que semblen palmeres i restaurants que semblen carrusels. Els dibuixos de Bo Bardi fan una passa més i deixen veure també una visió de la ciutat que és pura narrativa, una barreja que no necessita justificar-se havent de recórrer als tòpics actuals. La ciutat de Bo Bardi sembla un circ sense envelat, potser la forma més propera al jardí de totes les que pot prendre el teatre. Escenari múltiple a l’espai, al trapezi i a la pista, una arena formada per la gent al voltant on tot encaixa i pren sentit quan està en moviment. Els seus dibuixos del Circ Piolin semblen ressonar en el de San Gioachino, amb l’església al centre de la pista, o a la Praça Getulio Vargas de Rio de Janeiro, dibuixada com un caos perfectament sincronitzat. Fantàstica Lina Bo Bardi.
