Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Art i generositat de Mela Muter

Dona, polonesa, jueva, socialista, exiliada, artista, la seva obra reneix a Girona en una exposició i dos llibres de cartes i memòries

Detall de Dona nua amb mitges, de Mela Muter (1922).
Detall de Dona nua amb mitges, de Mela Muter (1922).

Si voleu contemplar un record vívid, una imatge penetrant, en definitiva un retrat pintat del galerista Josep Dalmau (1867-1937), de qui parlen totes les històries de l’art català que es fan i es desfan per la seva tasca avantguardista en la malfiada Barcelona del seu temps, defensant Miró i exposant Duchamp, només el trobareu en la pintura de Mela Muter (Varsòvia 1876-París 1967). És un quadre que l’artista polonesa va pintar el 1911 i que des del 1958 pertany al MNAC. Ara es troba en l’exposició que li dedica el Museu d’Art de Girona, una mostra molt en consonància amb el seu art i la seva generositat. No presenta únicament les seves obres sinó també la dels artistes polonesos de la seva generació, seguint el criteri que Muter va mantenir des de jove, estigués o no exiliada. Dona, polonesa, jueva, socialista, exiliada, artista sempre.

Hi ha temps fins al 23 d’abril per veure Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya, mentre que ja s’acaba aquesta setmana l’exposició que la complementa a Les Bernades, a Salt, titulada Llibertats perdudes, també a càrrec de Glòria Bosch i Susanna Portell. En aquest cas, les historiadores, que treballen en la reconstrucció de la trajectòria de Mela Muter des del 2006, s’han centrat en els seus escrits: les cartes amb Rainer M. Rilke entre el 1925 i el 1926, quan el poeta ja està ingressat al sanatori on morirà, i les seves memòries últimes i cartes amb el periodista i activista Raymond Lefebvre, mort als 29 anys el 1920 d’una manera misteriosa que es podria relacionar amb la sobtada desaparició en accident d’altres comunistes de la primeríssima època. Ja s’ha publicat Cartes a la tardor de la vida, la correspondència amb Rilke, a càrrec de Robert Fàbregas. Per Sant Jordi estarà disponible Je m’en souviens, el segon llibre de Muter que podrem llegir.

Dona, polonesa, jueva, socialista, exiliada, artista sempre: ho repeteixo per no oblidar-ho, i per llançar també un avís a tants espectadors que s’han sumat al monestir de Pedralbes per veure l’expo de Charlotte Salomon i el seu brillant testimoni artístic dels camps de concentració. Mela Muter no hi va passar, ja estava exiliada de Polònia des d’abans de la Gran Guerra. Va viure una llarga temporada a Girona, on va ser, com sempre havia estat i volia seguir sent, una catalitzadora de l’ambient artístic, que és dir molt, doncs si Barcelona era malfiada amb l’art modern, imagineu-vos Girona. Durant anys l’hem pres per una amfitriona que pintava les vistes de la ciutat des del Ter i després moltes flors, que reunia artistes i crítics a casa, tota una senyora, diguem-ne. Ho va ser, sens dubte, i no perquè tingués el pressupost necessari. I, sobretot, va ser una artista del seu temps, molt del seu temps. Amb un ampli sentit de la generositat que l’art ha de tenir per ser-ho de debò. Amb el carrer, amb les persones, amb la tristesa del món.

En tots els seus retrats i rostres, i en va fer molts, la mirada transmet tristesa, em fa notar Glòria Bosch, i té tota la raó. Ella i la seva col·lega Susanna Portell van més enllà: és com si tots els retrats fossin autoretrats de la pintora, un autoretrat constant. Comparteix amb ells, dones i homes, a casa seva i al carrer, sols o en companyia, el dolor que provoca la injustícia social en uns, la solitud creativa en d’altres causada directament per la desigualtat col·lectiva o indirectament per l’aïllament entre els seus semblants (com en el cas del retrat del galerista Dalmau).

La seva pintura no té els colors radiants dels primers impressionistes alemanys (ni el colorit fosc dels segons), els pintors de Die Brücke, que eren els de la seva joventut, però sí altres paral·lelismes. Pràcticament no fa servir el vernís en les teles ni tampoc la protecció del vidre. Un indici de modernitat: no treballa per donar cap tipus de consol o relació distant, que això és el que ofereixen el vernís i el vidre, una distància amb el tema. Pretén en canvi que no te n’allunyis, que entris sense mediacions en el que t’ofereix, en les pinzellades i en els colors. Tampoc és òbvia, no hi ha proclames en els seus quadres. Si sembla discreta pot ser que no sigui només perquè era indicat per la seva condició de nòmada de la primera meitat del segle XX sinó també perquè va voler convertir la tristesa en acollida.

El 1938, Mela Muter va escriure sobre els treballs col·lectius i anònims que van donar lloc a les catedrals medievals. En això creia, en això consisteix tal vegada l’art. És bo recordar-ho, recordar-la.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >