Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

L’home duplicat

Tot i que l’obra de Jordi Cabré s’esguerra, cal agrair el canvi de rumb del Sant Jordi

L'escriptor Jordi Cabré.
L'escriptor Jordi Cabré.

Hi ha escriptors que s’armen de valor i es proposen, potser fins i tot abans d’haver construït una primera frase, fer del lector una persona millor i surten a la recerca d’unes respostes que expliquin les preguntes que es formulen al voltant del que es podria anomenar l’ànsia dels Grans Temes. I aleshores, com si complissin els dictats d’un programa d’investigació moral sense desviar-se de l’espai previst, indaguen sobre les contradiccions de la conducta humana, com s’espavila cadascú per saber qui és, en què consisteix la identitat, què defineix les persones com a individuals i úniques. Com el José Saramago de L’home duplicat, a Digues un desig, premi Sant Jordi 2018, Jordi Cabré (Barcelona, 1974) també es proposa narrar el malson, desconcert i pànic que s’origina quan un personatge descobreix que la imatge que s’havia format de si mateix no respon a la percepció de la realitat que s’ha forjat l’altra gent. A L’home duplicat, el protagonista és un home insatisfet i deprimit que troba el seu doble en un actor secundari vist en una pel·lícula. A Digues un desig, el protagonista és un escriptor d’èxit —però insatisfet i deprimit— que el dia de Sant Jordi de 2026, a Barcelona —la Sagrada Família s’ha acabat i l’avinguda del General Mitre ja es diu Simone de Beauvoir perquè es viu en una societat “postheteropatriarcal”—, llegeix la seva pròpia autobiografia sense que l’hagi escrit ell. Tant en un cas com en l’altre s’emprèn una investigació tan real com inversemblant, la novel·la deriva cap al thrilleri, com si fos una partida d’escacs entre el que s’era i el que resulta que potser s’és, el lector es troba amb les peripècies del progressiu reconeixement que cada protagonista fa de la seva part oculta.

L’home duplicat

DIGUES UN DESIG

Jordi Cabré
Enciclopèdia Catalana
258 pàg. 19,50 euros

Cabré construeix un artefacte metaliterari que s’organitza en dos plans, on es dibuixa i es desdibuixa una identitat, i que no poden viure per separat ni unir-se mai del tot, com l’escriptor duplicat que protagonitza Digues un desig: en el primer nivell, es pot llegir la falsa autobiografia i, en el segon, les conseqüències que s’originen a mesura que l’escriptor d’èxit va coneixent les infàmies que s’han escrit sobre ell, la crisi matrimonial que suposadament viu i l’adulteri que arriba de seguida amb una alumna del taller d’escriptura que imparteix a l’Ateneu, i que serveix per introduir una sèrie de consideracions sobre la realitat i la ficció, la veritat i la mentida, i les maneres diverses que existeixen d’ordenar la matèria narrativa. I mentre el lector acompanya l’escriptor d’èxit en l’empresa de descobrir qui ha escrit la falsa autobiografia i quins propòsits hi ha al darrere, no triga tampoc gaire a adonar-se que hi ha peces que no lliguen, que entre els dos plans es produeixen uns transvasaments enigmàtics, que en el protagonista hi ha amnèsies i punts foscos que augmenten a mesura que augmenta la seva voluntat d’esbrinar les claus del malson —o de la realitat verdadera— on es va endinsant de mica en mica. No són poques les vegades que el protagonista diu que ningú es podria creure que la seva vida s’hagi convertit en una història semblant, que identifica les situacions que experimenta amb les al·legories surrealistes de Dalí —Cadaqués hi té una presència important—, però a mesura que el laberint d’obsessions que l’aclaparen s’eixampla i el venç, no són tampoc poques les vegades que el lector pensa que la voluntat artificiosa de l’autor ha jugat en contra del resultat final: les impecables seqüències argumentals del començament s’enfosqueixen, el ritme narratiu es desequilibra, el thriller i el drama deriven cap a l’al·legoria i l’ensenyança, i els compassos que condueixen cap al desenllaç semblen ser-hi perquè cal que n’hi hagi algun.

A pesar de tot, s’ha d’agrair el canvi de rumb que ha emprès el premi Sant Jordi, que hagi guanyat una novel·la més literàriament ambiciosa que no una novel·la que es relacioni amb els assumptes de moda de l’actualitat. Cabré té la gosadia d’executar una pirueta perillosa sense tenir en compte que pot caure i fer-se mal, demostra la voluntat de treballar una prosa dominada per la regularitat d’una respiració malaltissa, d’acord amb la personalitat escindida del protagonista, i, fins que s’esguerra, el misteri de Digués un desig està ben executat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >