Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE

Violència destil·lada a La Villarroel

Laia Marull i Pablo Derqui es deixen la pell a ‘La dansa de la venjança’

Laia Marull i Pablo Derqui, en una escena de l'obra.
Laia Marull i Pablo Derqui, en una escena de l'obra.

Hi ha alguna cosa en l'implacable ritme teatral de la dansa de la venjança, la quarta obra que el dramaturg català Jordi Casanovas presenta a La Villarroel, que recorda el lent i implacable ostinato que mou el Bolero de Maurice Ravel. En la cèlebre partitura, l'obsessiva repetició fa créixer la melodia i el ritme fins que esclata en un clímax aclaparador. També el Roger i la Clàudia, un matrimoni trencat que viu la seva separació marcat per l'odi, ballen en aquest drama, una obsessiva dansa de la venjança, entre retrets i traïcions. Un tour de force demolidor en què Laia Marull i Pablo Derqui es deixen la pell.

El que en Ravel és melodia de seducció, en la peça de Casanovas, dirigida en el seu ritme intern amb precisió coreogràfica per Pere Riera, és melodia de ràbia i destrucció. Una lluita dialèctica sense treva ni caserna en la qual els contrincants utilitzen com a moneda de canvi i ostatge de les seves frustracions el seu fill adolescent, a qui no arribem a veure i del qual només sabem el que ells ens deixen veure, entre recriminacions, mentides, veritats i odi, molt d'odi en constant ebullició.

Hi ha molt de dansa tribal en aquest combat teatral, amb vestigis —disculpeu el nou símil musical— del salvatge primitivisme d'Igor Stravinski a La consagració de la primavera— que ressonen com tambors de guerra en un viatge a la psicologia autodestructiva dels personatges. El Roger és un fill de puta de manual que embolica les seves formes de maltractament sota capes de falsa amabilitat, i així l'hi diu a la cara la seva víctima, la Clàudia, que sap com treure'l de polleguera i en quin moment convé mostrar-li les urpes.

No són gaire lluny els fantasmes de Qui té por de Virginia Woolf?, d'Edward Albee, i per això aquesta obra és per als actors un bombó no exempt de riscos. El principal és passar-se de la ratlla i deixar els personatges sense l'arma de la veracitat que tan bé construeix Casanova en uns diàlegs que mantenen en suspens l'espectador tant com els silencis, les mirades, els gestos i el moviment.

Per sort, el treball de la parella protagonista té el ritme, el to i la intensitat que demanen les frases i les rèpliques en el fragor del combat. Pablo Derqui fa por quan salta com un mascle emprenyat i mira fixament als ulls de Laia Marull —ella està fantàstica—, frenant l'impuls que delata, per si hi havia algun dubte, que de la violència destil·lada a l'agressió física hi ha només un pas.

Hi ha moltes obres de teatre que plasmen en escena conflictes de parella —Albee, Tennessee Willians, Arthur Miller— i en aquest sentit l'obra no aporta trets gaire nous, més enllà d'un insòlit gir final que no podem revelar. Potser perquè totes les lluites que sorgeixen en un procés de separació i juguen amb el futur dels fills són terriblement properes i previsibles.

Casanovas acostuma a apostar en les seves obres per les situacions extremes, i en aquest thriller emocional n'hi ha moltes. Pere Riera marca els temps —l'espai sonor de Jordi Bonet subratlla la tensió— i mou amb traça dos grans actors que estableixen un dur combat en un espai ben acotat, la sala d'estar de la casa d'un editor literari. Sebastià Brosa signa l'escenografia, construïda pel Teatre-Auditori Sant Cugat, en una cuidada producció de La Villarroel, amb vestuari de Berta Riera i il·luminació de Sylvia Kuchinov.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >