_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Judicis paral·lels

Quan determinats líders polítics van qualificar com un cop d’Estat els fets que s'investiguen, van anticipar la reprovació irreversible dels acusats com a rebels i comprometien seriosament una futura decisió menys severa del tribunal

José María Mena
Els 12 líders independentistes, al judici del Suprem.
Els 12 líders independentistes, al judici del Suprem. EFE

Un judici oral davant d’un tribunal de justícia sempre és un espectacle públic. Així ho mana la Constitució: “Tothom té dret a un procés públic”. I així ho ordena la llei que regula el desenvolupament del procés: “Els debats del judici oral seran públics, sota pena de nul·litat”. Segons el Tribunal Constitucional (TC), l’extraordinària importància de l’opinió pública en una societat democràtica, en l’àmbit de l’administració de justícia, exigeix la cooperació d’un públic degudament informat. Aquesta cooperació que promou el TC només pot ser efectiva si és activa, és a dir, quan l’opinió pública manifesta els diversos i fins i tot contraposats criteris i valoracions de la societat civil sobre el desenvolupament del procés, mentre aquest va transcorrent. Això són els judicis paral·lels, extrajurídics, diversos i fins i tot contraposats, i magnificats per la pressió mediàtica de la immensitat dels mitjans de comunicació existents avui.

En la sentència que va condemnar Messi, el Tribunal Suprem (TS) deia que el judici paral·lel que havia patit el futbolista, segons el seu defensor, va suposar una restricció del seu dret a un judici just i a la presumpció d’innocència, ja que se l’havia condemnat per l’opinió pública abans que es dictés la sentència condemnatòria definitiva del Suprem. Els judicis paral·lels mediàtics, segons els alts tribunals, poden interferir en els processos, prejutjant i perjudicant la defensa, però aquests efectes negatius estan contrapesats seriosament pel dret d’expressió i informació i pel principi de publicitat, que són drets i principis constitucionals irrenunciables. Per això es pot dir que són problemàtics però inevitables.

Estem assistint aquests dies a la transmissió televisiva completa i en directe del judici pel procés. Aquest màxim exercici de transparència era necessari i és, sens dubte, encomiable. És la culminació d’un judici paral·lel de l’opinió pública que ja havia començat abans, durant la instrucció del sumari dirigida pel magistrat Llarena. Els comentaristes, especialitzats o no, i els creadors d’opinió van analitzar les incidències, actuacions i decisions del sumari, exercint el seu dret d’expressió i informació. Fins aquí tot correcte i democràtic. Però de seguida es van produir interferències de dades i afirmacions emeses des dels poders públics, alienes al procés, que poden confondre i condicionar el criteri de l’opinió pública, torçant intencionadament el seu judici paral·lel extrajurídic. Així va passar quan determinats líders de partits polítics van qualificar com un cop d’Estat els fets que encara s’estaven investigant, per anticipar davant l’opinió pública la reprovació irreversible dels acusats com a rebels. Així comprometien seriosament una futura decisió menys severa del tribunal. Segons el TC, la capacitat de pressió i influència és molt més gran quan la declaració abocada en els mitjans de comunicació sobre processos en curs correspon a membres destacats d’altres poders de l’Estat. Aquest és el cas dels líders de grups parlamentaris, membres destacats del poder legislatiu. Quan es donen aquestes circumstàncies, continua dient el TC, es conculca el dret a un procés amb totes les garanties.

També des d’àmbits parlamentaris independentistes es va pretendre que el Govern d’Espanya ordenés a la Fiscalia desistir de l’acusació, de manera que indirectament es pretenia sostreure del coneixement del tribunal un assumpte que ja estava sotmès a la seva jurisdicció. Aquesta pretensió, errònia i insuficient, incorpora al judici paral·lel de l’opinió pública una altra interferència aliena al procés, en presentar a la Fiscalia com a simple eina del Govern, sembrant un profund dubte sobre el conjunt del sistema judicial, i conseqüentment sobre la imparcialitat del tribunal.

També va ser una interferència aliena al procés el dubte sobre la serenitat dels tribunals a Catalunya per jutjar fets relacionats amb el procés, a causa de la pretesa crispació existent. Aquest criteri, expressat en audiència pública per un fiscal de l’Audiència Nacional i raonablement difós pels mitjans, també contamina l’opinió pública, torçant el judici paral·lel en el múltiple i complex laberint de judicis del procés. El fiscal potser no va voler qüestionar l’equitat dels tribunals catalans, però, de fet, va qüestionar la seva valentia, posant-la en dubte, injustament, per mantenir la seva imparcialitat.

Seria convenient que en el judici del procés els judicis paral·lels discorreguessin per les vies raonables d’expressió de l’opinió pública, sense que aquesta fos mediatitzada o instrumentalitzada des d’àmbits dels poders de l’Estat. Seria convenient per a la pau social i el prestigi de les nostres institucions democràtiques, del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_