Colau: “Després dels meus fills, la PAH és el millor que m’ha passat”
La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca compleix una dècada: del naixement del ‘Sí que es pot’ a l'assalt als ajuntaments i les institucions
Lluís Martí és un veí de la Bisbal del Penedès (Tarragona). El seu nom no apareixerà als llibres d'història. Martí estava cridat per la justícia a lliurar casa seva a l'entitat bancària amb la qual havia signat una hipoteca el 3 de novembre del 2010. Es quedava sense casa però amb l'obligació legal de continuar pagant el deute. No va fer ni una cosa ni l'altra. Aquell dia, quan la comitiva judicial va arribar per desnonar-lo, va topar amb desenes de (llavors) desconeguts entre els quals hi havia l'ara alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, la diputada d’En Comú Podem, Lucía Martín i l'actual portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Lucía Delgado. La PAH havia nascut amb més pena que glòria uns mesos abans, el 22 de febrer del 2009, fa ara just una dècada. Els activistes van omplir aquell dia de novembre del 2010 un autocar per intentar, per primera vegada, planta cara a un banc. Una parella d'agents dels Mossos d'Esquadra va acompanyar la comitiva judicial que es va topar amb la PAH impedint l'accés. Era una situació nova. “Farem el següent, jo suspenc avui el desnonament i li dono un mes i llavors vindrem i farem el llançament… quedem el 3 de desembre a les 10.00”, va improvisar una representant del jutjat. Adrià Alemany, un dels fundadors de la plataforma i company sentimental de Colau, va agafar un foli a la mà esquerra i una càmera de vídeo a la dreta i mentre gravava com marxava la comitiva va començar a cridar: “Ara els llegirem els articles que vostès vulneren de la Constitució espanyola que diu literalment: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat…”. Lluís Martí continua vivint avui en aquella casa. Després de diverses protestes de la PAH va arribar a un acord per pagar un lloguer social amb l'entitat.
La PAH, avui, ja s'ha fet gran i ha complert la seva primera dècada. La que llavors era la portaveu d'aquell moviment s'enfronta, el proper 26 de maig, a la reelecció com a alcaldessa de la capital catalana. Les seves sigles formen part de la quotidianitat. Els desnonaments continuen i ara no són els hipotecats sinó els llogaters els que veuen com els multipliquen les mensualitats. Durant aquest temps, la plataforma ha aturat més de 50.000 desnonaments arreu d’Espanya. La pell de la ciutadania s'ha fet dura al problema de l'habitatge, però ells mantenen que queda molt camí per guanyar.
“Després dels meus fills, la PAH és el millor que m'ha passat a la vida. Hi he après que si la gent s'organitza la realitat es pot transformar”, assegurava divendres passat a EL PAÍS l'alcaldessa de Barcelona. Colau recorda aquelles primeres reunions: “La gent estava deprimida, pensant a suïcidar-se, a abandonar el país… era tot el contrari d’un grup preparat per a la mobilització i la conquesta dels seus drets”.
A una d'aquelles primeres assemblees de diumenge va arribar Lluís Martí cridant desesperat i “a punt de cometre una barbaritat”. Els activistes el van convèncer, es van enfrontar al poder de la banca i es van adonar que podien perdre la guerra, però guanyar batalles.
Lucía Delgado és l'actual portaveu de la PAH i també va ser a la primera reunió de l'assemblea de víctimes ofegades pels crèdits hipotecaris, al local de La Solidaritat del Raval a Barcelona. Delgado, com Colau, no havia signat una hipoteca en la seva vida, però era conscient del gran problema al qual s'enfrontaven milers de persones. “Quan em vaig assabentar que si no podies pagar casa teva la podies perdre i, a més, continuaves amb un deute per a tota la vida em va fer un clic el cervell”, recorda l'actual portaveu de la PAH. Van omplir de cartells la ciutat i després, reunió rere reunió, es van convertir en especialistes en habitatge: “La PAH és una escola de formació i empoderament. Vam aprendre molt fins que va arribar el gran trampolí amb el 15M (2011)”.
La diputada Lucía Matín també remarca que el moviment dels indignats canvia el paradigma: “Fins llavors el més habitual era sentir allò de ‘ningú li va posar una pistola al cap per signar la hipoteca’ o ‘si es va hipotecar va ser perquè va voler’ però des que es van començar a recollir signatures per a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) vam construir els fonaments per fer possible l'impossible”.
Fer el salt
Colau és avui alcaldessa gràcies a la necessitat que va despertar el 15M. “Havíem aturat desnonaments, recollit signatures, analitzat el problema hipotecari però seguia havent-hi un sostre que no podíem travessar les plataformes. Havíem de fer el salt a les institucions i ho vam fer”, recorda l'alcaldessa. La primera edil de Barcelona manté que “és imprescindible” que la PAH continuï la seva tasca de manera independent perquè, “governi qui governi”, la ciutadania “ha d'estar organitzada per combare els poders que hi ha al voltant de les administracions”.
Colau s'enfrontarà el proper mes de maig a la reelecció: “Estic orgullosa de ser alcaldessa però trobo a faltar la PAH. És la meva segona família i on he crescut políticament. Les institucions tenen normes estrictes, partits amb els quals és complicat treballar amb un objectiu comú, burocràcies que obliguen que passin mesos des que es prenen decisions. A la PAH no teníem res i tots ens preocupàvem de tots. Tant de bo la política institucional s’assemblés una mica a la PAH”.
