Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Retrat robot de l’alcaldable

Barcelona és un bon model de les singularitats de la política urbana, perquè és una ciutat molt seva, que compensa amb la identificació dels barcelonins la falta de la condició de capital d’Estat

Sobres de les eleccions municipals del 2015.
Sobres de les eleccions municipals del 2015.

Diu un amic que, en anticipar les eleccions generals, el que havia de ser el superdiumenge (municipals, autonòmiques en algunes comunitats i europees) ha passat a ser més aviat un subdiumenge, supeditat al que passi el 28 d’abril. La campanya municipal haurà de competir amb els preparatius per a l’elecció d’un president i la formació d’una nova majoria.

Sens dubte, la nit electoral els candidats a alcalde revisaran les seves estratègies en funció d’uns resultats que poden donar vent de cua a uns i de cara a uns altres. Evidentment, els candidats socialistes confien que un èxit de Pedro Sánchez els doni una empenta: misèries de la política, els barons que no suporten el president el consideren la seva salvació. Un èxit del trident de la dreta podria posar-li en safata més quotes de poder, però també podria despertar els qui s’hagin quedat a casa en prendre consciència de la dimensió del perill. Més complicat és anticipar els efectes a Barcelona. Les generals poden atreure vots útils per aturar la dreta, però tornaran després als seus corrals? Qui vulgui ser alcalde que afini el seu perfil des d’ara, perquè quan arribi l’abril ja estigui consolidat.

El carisma o el valor afegit –com es diu ara que el llenguatge econòmic mana– que s’espera d’un alcalde és sensiblement diferent del que es reclama a un president del Govern espanyol o de la Generalitat. En una monarquia, és a dir, un règim amb dues legitimitats, l’aristocràtica i la democràtica, el president ha de ser prou fort perquè el monarca no passi mai a primer terme. I ja hem vist el que passa quan cedeix, per exemple, el 3 d’octubre del 2017. La càrrega històrica –la força de la continuïtat que dona aparença a la falta d’Estat propi– marca la condició de president de la Generalitat, incompatible amb posicions vicàries. Un alcalde o alcaldessa requereix empatia perquè la ciutat és l’espai en què la política es fa directament, barri per barri, carrer per carrer, sense l’estructura d’Estat com a parapet. A l’alcalde se li demana que porti la ciutat posada, que sigui capaç de créixer segons creix la ciutat (o almenys la ciutat en què ens ha fet creure) i no a l'inrevés. Pasqual Maragall és l’alcalde que a Barcelona ha representat millor aquesta condició. Per això encara es parla de la Barcelona de Maragall. El carisma de l’alcalde ha de ser més còmplice que no pas autoritari, atent als detalls i no només als grans projectes. Per això la primera condició d’un candidat és encarnar alhora la proximitat i la síntesi, trets aliens tant als candidats paracaigudistes com als que venen de les entranyes dels partits. Cal portar el carrer posat.

Barcelona és un bon model de les singularitats de la política urbana, perquè és una ciutat molt seva, que compensa amb la identificació dels barcelonins la falta de la condició de capital d’Estat. Per als seus ciutadans, Barcelona és la capital de Catalunya però, al seu torn, és molt més: un subjecte polític amb vida pròpia. Com Nova York, que no necessita ser la seu del poder central, a diferència de Washington, per tenir un lloc al món. Per això una política per a Barcelona ha de ser molt barcelonina: capaç de moure’s entre l’àmbit local i el global sense aturar-se. I buscar aliances per situar els governs i els poders contramajoritaris davant l’evidència de les amenaces. Les ciutats són contenidors dels grans problemes del món i molts només tenen resposta a aquesta escala.

Les ciutats viuen en una situació paradoxal: els Estats els neguen els recursos necessaris per als problemes que afronten, però tenen més llibertat de moviments que altres institucions, perquè la ciutadania és més a prop. Per això estan destinades a ser un subjecte polític determinant en el món que ve. Aquests dies, en una trobada sobre Salut planetària, va sorgir aquest exemple: si les 40 ciutats més importants del món es posessin d’acord per treure els cotxes del centre de les ciutats tindria més impacte ecològic, més efecte pedagògic i més pressió política, que molts acords entre Estats que ja neixen amb les rodes punxades. I és en aquest horitzó que s’espera qui vulgui governar Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ