Selecciona Edició
Connecta’t
ART

‘Liberxina’: una ocasió perduda

L'exposició del MNAC és un muntatge molt purità tenint en compte que eren temps de “fer l’amor i no la guerra”

Exposició ‘Liberxina’ al MNAC.
Exposició ‘Liberxina’ al MNAC.

Sabem que últimament el MNAC ha decidit suplir el Macba i mostrar i estudiar l’art català, però el MNAC sempre ho ha fet de manera parcial i amb errors diversos, com va passar amb Del segon origen, la mostra sobre art català de 1950-1977 (exhibida el 2015). Ara aquesta exposició tracta un període més curt i especialitzat: el de l’art de 1966 a 1971, i porta per subtítol Pop i nous comportaments artístics. La idea era estupenda, però es queda a la meitat en el nombre d’obres exposades, alhora que mostra múltiples errors historiogràfics o llacunes evidents. Per què no posar més obres, fins i tot millors, de la majoria d’artistes escollits? Per què aturar-se el 1971, quan just s’inicia l’art conceptual català, col·locant uns artistes sí i els altres no? Per què, per exemple, Angels Ribé sí però Francesc Torres no? (tots dos, a més de parella a l’època, són grans artistes). Per què no apareix Jordi Pablo, que és un dels artistes més interessants del grup conceptual? Per què, si es parla de disseny, no apareix l’Escola Eina, creada el 1967, o fins i tot Elisava, o la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme? On són el Ràfols-Casamada de 1964 i la seva integració del collage amb imatges quotidianes derivada directament del pop?

Aquest període històric és el de la Guerra del Vietnam, el del Maig del 68, el de la Cuba de Fidel Castro, el del Xile d’Allende, i a casa nostra, el del Manifest subnormal de Vázquez Montalbán, el de la Caputxinada, el de la semiamagada contracultura on exercien de gurus Pau Riba i la parella Luis Racionero i María José Ragué, el de Paco Ibáñez i Joan Manuel Serrat, el de les comunes —s’esmenta la famosa casa Fullà, de Tusquets/Clotet, encara que no n’hi ha cap fotografia—, el de les magnífiques revistes com Triunfo i Cau, per mencionar-ne algunes. Però és també el del Bocaccio, el disseny naixent, els hippies, la gran influència de David Hockney a l’Escola de Belles Arts, i tantes coses més que l’exposició oblida.

Anant a les obres, l’exposició s’inicia amb una excel·lent tela de l’Equipo Crónica —suposem que inclosa a la mostra perquè aquest grup va exposar habitualment a la galeria Maeght de Barcelona— al costat d’una obra molt derivativa de Jasper Johns, però bonica, de Lluís Güell (una columna de caixes de Coca-Cola). En aquest període van ser importants molts artistes figuratius —alguns injustament oblidats avui— com Arranz Bravo/Bartolozzi, Gerard Sala, Francesc Artigau i Robert Llimós, que haurien merescut dues obres cadascun. Amb el doble d’espai tot això es podria haver solucionat.

Veiem també exemples de disseny, també pobrament escollit, amb treballs d’Enric Sió, Jordi Fornas o Amèrica Sánchez, i alguna obra de denúncia com el linòleum de Guinovart (però a Estampa Popular també hi eren Ràfols-Casamada i Maria Girona, per exemple).

Una secció més coherent és la dedicada al Grup del Maduixer. D’Antoni Llena, podem veure algunes de les seves ja famoses Escultures dissecades, però no la foto del seu Cos amarat en suor (una obra que avui en diríem de body art, radicalísima el 1966). De Sílvia Gubern —que també va arribar a fer obres de body art com Matèria viva, matèria morta, de 1971, a la Galeria Aquitània— només veiem uns petits dibuixos en vidre a un sol color, tot i que en tenia molts d’acolorits, molt lírics i de qualitats màgiques i totèmiques. D’Àngel Jové, esplèndid artista que va fer escultures radicalíssimes (un bloc de granit travessat per un neó i una tela de tul, per exemple) només en veiem una petita obra. I per sort Zush (ara Evru) està ben representat amb les seves pintures fluorescents. També ho estan Miralda, Benet Rossell i Rabascall i els pocs conceptuals que apareixen. Dels films experimentals, molts recuperats, gairebé només se salven el de Carles Santos i el Liberxina de Carles Duran, ja que el pas del temps els converteix alguns en intents fallits de ser Jonas Mekas. Aquest era el temps del “fer l’amor i no la guerra”, del rosa i del violeta, i jo no he vist mai una exposició de muntatge tan purità i tan poc hedonista.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >