Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Pastitx o paròdia involuntària

Joan Benesiu utilitza amb massa freqüència manierismes prescindibles

Croàcia és el país d’un dels personatges de la novel·la.
Croàcia és el país d’un dels personatges de la novel·la.

De la mateixa manera que hi ha escriptors, d’una arrogància exacerbada, que creuen que abans d’ells ningú no ha escrit res de tant de valor i que, per tant, poden prescindir de les lliçons dels seus predecessors, n’hi ha d’altres que assumeixen, amb un excés d’humilitat, que no poden aportar res a la tradició i es limiten a combinar o a apropiar-se del que ja ha sigut inventat. A la seva novel·la anterior, la celebrada Gegants de gel, Joan Benesiu (Beneixama, 1971) no ocultava en cap moment que el model de tempo i to a seguir era W. G. Sebald, i el lector hi reconeixia, en efecte, els mecanismes que posen en funcionament llibres com Els emigrats o Austerlitz: el continu interminable d’històries que es fonien unes en altres gràcies a l’associació d’idees, l’eficàcia narrativa i la voluntat de l’orfebreria sintàctica, el jo melancòlic d’una veu narradora envoltada de clarobscurs —l’afany de processar les vides dels altres personatges, les obres d’uns autors que es convertien en una part inseparable de la seva vida—, les passejades crepusculars i terapèutiques, tot tamisat per la incurable malaltia de la literatura com a eina per entendre el passat i el present del món. Però més enllà de constatar que Joan Benesiu havia assimilat amb profit el magisteri de Sebald, el lector de Gegants de gels’endinsava amb goig en una novel·la que adquiria personalitat pròpia gràcies a l’efervescència imaginativa, o a la passió moral, o a la seductora capacitat de fabulació, de la majoria de relats que hi confluïen.

Pastitx o paròdia involuntària

SEREM ATLÀNTIDA

Joan Benesiu
Edicions del Periscopi
352 pàg. 19 euros

A Gegants de gel, Sebald era el tema a partir del qual s’interpretaven unes notes originals i es realitzaven unes improvisacions particulars, com si Joan Benesiu gestionés de manera pròpia l’herència rebuda. No es pot dir el mateix de Serem Atlàntida: continua sent una literatura a favor de l’exigència i l’ambició, però aquí sembla que l’autor es limiti a conjugar impersonalment els tòpics que han fet ascendir veloçment Sebald al territori del mite, i són poques les vegades que el lector se sent arravatat per les peripècies vitals que els personatges es van explicant, com si els pensaments, o les reflexions meditabundes sobre el destí d’Europa com a circ global, eclipsessin la potència narrativa. A Serem Atlàntida el lector retroba de nou la mateixa veu narradora de Gegants de gel, que viatja, investiga i descriu el que pensa i el que veu i que li serveix per deixar constància, amb tristesa o exabruptes, de les ruïnes o l’apocalipsi de la modernitat; o l’alternança d’assaig i ficció, la mescla de l’autobiogràfic i el biogràfic documentat amb fotografies, i moltes cites i referències d’autors de qualitat que potser satisfaran el plaer del lector que es consideri habitant del cercle dels happy few; o, en fi, les històries infinites que es traven i s’encadenen, i que surten de la literatura, dels marges del passat i de la memòria, de les experiències personals que li relaten Mirko i Clara, l’extravagant parella —o obsessiva, o impossible, o contra natura— amb qui el narrador es va trobant intermitentment al llarg dels anys, i amb la qual emprèn, durant un estiu, un viatge de vacances culturals al llarg de la línia imaginària del meridià de Greenwich. Abans, ja s’havia tingut ocasió de conèixer l’illa de l’Ascensió, Txernòbil i Croàcia, el lloc d’on és originària la senyora que cuida la Clara i on es tanca una novel·la massa pretensiosa sobre la mutació de les fronteres i de les identitats, la impostura moral d’Europa, el naufragi del present sense que les lliçons del passat puguin actuar de salvavides.

Podria ser que l’ànim vital que Joan Benesiu inverteix a la novel·la anterior a Serem Atlàntida s’hagi convertit en ocurrència, certament molt elaborada, però insuficient per captivar l’atenció del lector que demani que l’admiració cap a Sebald sigui alguna cosa més que la repetició militant d’unes estratègies determinades: al capdavall, seguir un projecte únic comporta el risc del pastitx o la paròdia involuntària. Tampoc no ajuda gaire a Serem Atlàntida que la recerca de la brillantor del llenguatge incorri amb massa freqüència en manierismes prescindibles: un avió és “una gran libèl·lula”, i “un reguitzell de llums i ombres epistemològiques” és el que es dibuixa a les cares dels protagonistes, i a la ment del lector, quan s’adonen amb estupefacció d’una evidència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >