Selecciona Edició
Connecta’t

Dotze hores al locutori amb el pres Cuixart

El president d'Òmnium Cultural explica en un llibre escrit amb Gemma Nierga que des del 2015 intuïa que seria empresonat

La periodista i escriptora Gemma Nierga.
La periodista i escriptora Gemma Nierga.

Dotze hores repartides en tres matins. Dotze hores parlant a través d’un intèrfon, sempre asseguts al mateix locutori de la presó de Lledoners, un cubicle de metacrilat transparent, separats per un vidre, transcrivint amb paper i bolígraf, sense pauses. Jordi Cuixart, el president d’Òmnium Cultural, volia explicar als espanyols qui és, i volia que per fer-ho l’entrevistés Gemma Nierga. La periodista va dubtar en un primer moment, “temia que m’utilitzessin com a instrument de la seva causa”, però finalment va accedir perquè li van garantir plena llibertat. El resultat és Tres dies a la presó (La rosa del vents i Plaza & Janés), l’únic llibre dels líders independentistes empresonats que també surt publicat en castellà, el proper 27 de febrer.

Tres dies a la presó és un retrat de Cuixart i del seu pensament. És un llibre ric en experiències de la vida del protagonista i del seu pas pels centres penitenciaris de Soto del Real i Lledoners: la relació amb altres interns, el centenar de cartes diàries que rep de mitjana, l’amistat que va forjar amb l’artista Ai Weiei quan aquest va visitar Lledoners o l’efecte de la reclusió en la seva família. On Nierga demostra que s’ha pres seriosament el repte és en les moltes preguntes severes que planteja a Cuixart, sobretot les que fan referència als estralls causats per la cursa de la independència unilateral. El llibre reprodueix una situació especialment intensa arran d’aquest diàleg que inicia la periodista:

“-Recordo un dia que entràvem a Barcelona en cotxe i hi havia cartells de Junts Pel Sí [la coalició electoral independentista del 2015] que deien: “Vull que la meva àvia tingui una pensió digna’. Els meus fills em van preguntar: “Mamà, de quina àvia parlen, de la de Còrdova o la de Sant Feliu?”. I jo els vaig haver de dir: “Em temo que només parlen de l’àvia catalana”. Em va fer molt de mal que em preguntessin això.

-Jo vull pensions dignes per a les àvies de Portugal. I també per a totes les àvies del món.

-Jordi, parlar de les àvies de Portugal és fer trampes. Tu saps quanta gent a Catalunya té família a la resta de l’Estat?

-Quanta gent té àvia a Portugal? Molta gent!”

Cuixart s’embolica encara més quan argumenta que Catalunya està especialment evolucionada per protagonitzar una “revolució” social: “Hi ha una llavor a la societat catalana que permet fer canvis que no es poden fer a la resta de l’Estat. Per què això passa a Barcelona i no a Madrid? Doncs potser perquè Barcelona és més permeable avui als temes socials i Madrid no tant”. Tot seguit, en un moment d’aparent contradicció, Cuixart recorda que els moviments del 15-M van néixer a Madrid.

Nierga interpel·la Cuixart sobre aquestes contradiccions, com quan renega de les banderes malgrat tots els anys en què Òmnium ha liderat manifestacions tenyides de colors nacionals. Cuixart es presenta com un idealista, un romàntic, un ingenu –són paraules seves-: “Saben [els jutges] que som bones persones”. Cuixart admet que l’any 2015 ja era conscient, seguint els seus principis de desobediència civil, que podia acabar a la garjola: “En aquell moment ja tenia decidit que volia dedicar una part important de la meva vida al projecte que representa Òmnium i sabia que podia acabar entrant a presó”. Aquestes paraules guanyen encara més significat si es para atenció a consignes que havia manifestat els darrers anys, com aquest escrit seu del 2017 a la revista d’Òmnium, només un mes abans de ser empresonat: “Guanyarem la independència perquè l’endemà del referèndum serem capaços de blindar el resultat i actuar amb sentit d’estat davant del món sencer. [...] Des d’Òmnium assumim totes les responsabilitats col·lectives i individuals que siguin necessàries per defensar la legitimitat democràtica i les lleis que emanen del Parlament, som conscients que ara tot depèn de nosaltres”.

“Recordo les ganes de vida que tenia el primer dia que vaig entrar a presó. Hi vaig entrar estimant la vida”. Cuixart relata la seva experiència carcerària amb un optimisme que sorprèn. Nierga interpreta que Cuixart “ha trobat una felicitat a presó perquè ha trobat una raó de viure, una causa, defensar l’autodeterminació del seu poble com a sinònim de democràcia”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >