Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Rèquiem pel CoNCA

Com que no fan quòrum, la institució no cal que faci res perquè no pot decidir res

L'ajuda a la creació artística ha d'anar més enllà de la Patum de Berga.
L'ajuda a la creació artística ha d'anar més enllà de la Patum de Berga.

L’any 2009, Josep Maria Bricall va dissenyar, a petició de Pasqual Maragall, l’anomenat CoNCA —Consell Nacional de la Cultura i de les Arts—, vinculat al Departament de Cultura de la Generalitat, que es definia, segons els seus estatuts, com “un organisme públic que té la missió de vetllar pel desenvolupament de l’activitat cultural i artística a Catalunya, assessorar el Govern en el conjunt de la política cultural, i organitzar i avaluar la política de suport i de promoció de la creació artística”. La iniciativa s’inspirava en el tan prestigiós British Council, fundat el 1934 amb el nom més complex de British Committee for Relations with Other Countries, creat amb la intenció, en el seu cas, de “donar suport a l’ensenyament de la llengua i la cultura angleses arreu del món, promoure la cultura britànica i lluitar contra l’ascens del feixisme”. És una citació textual, treta del text corresponent a les normes fundacionals de l’entitat britànica. El pressupost total del British Council de l’any 2015, a manca de dades recents, va ser de 973 milions de lliures esterlines, és a dir, més de mil milions d’euros.

En el cas de Catalunya, l’ensenyament de la llengua catalana a l’estranger corre a càrrec bàsicament d’una colla d’universitats de tot el món, que n’assumeixen el cost, i de l’Institut Ramon Llull, que és, de fet, el que també s’encarrega de la projecció de la cultura catalana a l’estranger. A la nostra institució li queda, doncs, la sola responsabilitat del “desenvolupament de l’activitat cultural i artística a Catalunya”. A aquesta activitat, el British Council destina anualment uns 100 milions d’euros, la dècima part del seu pressupost total; per al mateix fi, el CoNCA disposava, al moment de la seva fundació, de 15 milions d’euros i 50 empleats, però en aquests moments compta amb 1,2 milions i deu treballadors. La comparació amb el pressupost del British Council és esborronadora, i encara ho és més la minva progressiva de mitjans d’ençà que el CoNCA es va fundar. En relació amb la població anglesa (66 milions de ciutadans), el British Council destina 1,5 euros per cap; el CoNCA, en un país amb 7,4 milions d’ànimes (sense comptar les dels animals, que, pel que sembla, també en tenen), 16 cèntims d’euro.

Tot això només són xifres: ja se sap que som pobrets (però alegrets), i que no ens podem permetre el luxe de subvenir les necessitats de l’ànima i de la sensibilitat estètica. El que no se sap tan bé és que el CoNCA, que va néixer amb una gran llibertat de moviments, atorgant ajudes d’una manera no discriminada i sense cap control ideològic per part de l’administració, la conselleria o el departament de Presidència, ha acabat en una crisi no solament econòmica, com s’ha vist, sinó essencial, és a dir, relativa al paper que juga en la promoció de l’art i la cultura en la nostra societat, i al seu grau d’autonomia.

Com que les coses es van tòrcer amb la crisi econòmica, però encara més amb la intervenció abusiva del govern en la tasca del CoNCA, l’any 2011 van dimitir de cop deu dels onze membres que tenia, inclòs el llavors president de l’entitat, Francesc Guardans i Cambó (cognom, aquest segon, que genera urticària en determinats sectors de la política independentista). Llavors Artur Mas va fer modificar els estatuts, l’entitat va quedar reduïda a set membres, i Carles Duarte va ser-ne el nou president. Després, a partir de 2014, van començar a dimitir uns quants membres més, dels antics i dels nous, o se’ls va extingir el mandat segons els estatuts: ara en queden solament tres —Duarte, sempre lleial, la incombustible Pilar Parcerisas i Mercè Gisbert. Com que no fan quòrum, la institució no cal que faci res perquè no pot decidir res, ultra el fet que les últimes decisions, d’ençà de la “reforma Mas”, les prenia adés la presidència del Govern, adés la conselleria, a partir de fràgils i hipotecades propostes de l’entitat.

I arriben les consideracions finals: 1. Si els governs adherits a la línia del procés independentista no es refien de ningú que no hagi proclamat als quatre vents la seva nova confessió (pagana i religiosa alhora), llavors no cal que a Catalunya hi hagi res semblant a una entitat dedicada a la lliure promoció de l’art i la cultura; 2. Com que els governs adherits a l’ínclit procés ja han demostrat a bastament que l’única cultura en què creuen és la folklòrica, i també l’única que promocionen i ajuden a mans vessades, llavors no té cap sentit conservar una institució que, segons el reglament, estava destinada a una “política de suport i de promoció de la creació artística”, en el benentès que “promoció de la creació” indica una activitat que ha d’anar més enllà de tot el que ja existeix des de fa segles, com els balls de bastons, la Patum de Berga o els castells, i 3. Com que repartir 16 cèntims d’euro a cada ciutadà de Catalunya no millorarà les condicions de vida de ningú, hom proposa que el pressupost de què ara disposa l’entitat, 1,2 milions d’euros, es destini a la tercera de les funcions que tenia el British Council, encara que aquesta funció no formi part dels estatuts del CoNCA: lluitar contra l’ascens del feixisme, incloses, sota aquest nom tan genèric als nostres dies, la mentalitat totalitària i la tendència al partit únic si mai això pogués temptar l’activitat del Govern de Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >