Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA

El got amb aigua per la meitat

Convé aparcar tant l’optimisme com el pessimisme per sumar esforços a favor de la llengua

Manifestació en defensa del català, el 2014.
Manifestació en defensa del català, el 2014.

La pèrdua de la independència de Catalunya com a horitzó immediat (més o menys tothom té clar que no serà per Sant Jordi) ha sostret el debat de la llengua del centre d’interès que havia concentrat tota la producció escrita recent, això és, l’estatus del castellà en l’estat propi i si seríem o no oficialment un país bilingüe. Ja no se’n parla, afortunadament, i torna la qüestió sobre la salut real de la llengua, aquella que té a veure amb els usos lingüístics de la població i de la qual se’n sol ocupar la sociolingüística. I el fet que enguany s’hagi de fer pública la nova entrega de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) ha motivat el lingüista Pau Vidal a escriure a Vilaweb un parell d’articles amb el títol, prou evident fins i tot sense conèixer el seu pensament: “El got mig buit”. Com que de les nostres discrepàncies ja se n’han fet ressò fins a la Universitat de Bonn, mirarem des d’aquí de donar alternatives al seu catastrofisme.

Són diverses les línies mestres que caracteritzen el negativisme lingüístic, però n’hi ha dues que destaquen per sobre de la resta. Una és aquella que sempre posa les percepcions personals per damunt del rigor estadístic, que extreu conclusions sociolingüístiques de mostres ínfimes obtingudes de passejar pel carrer o assistir a manifestacions de determinats col·lectius, i que extrapola aquests resultats (sempre obtinguts en localitats de l’àrea metropolitana de Barcelona) a la generalitat del país. I és clar, si en contrapartida els reclames alguna mena de precisió basada en dades, aleshores sempre argüiran que les mostres oficials són esbiaixades, que es confia massa en les percepcions dels usuaris enquestats, els quals han de jutjar el seu propi comportament lingüístic, i que les conclusions estan sempre passades pel tamís del cofoisme per fer dir coses que no són.

L’altra línia mestra del negativisme té a veure amb els usos interpersonals i amb la interpretació del canvi de llengua d’acord amb l’interlocutor gairebé com el paràmetre únic per valorar la situació sociolingüística, obviant altres paràmetres que beneficien la llengua, com ara la transmissió generacional. El problema del canvi de llengua és més complex del que sembla, i és un error veure’l com una subordinació del catalanoparlant. Avui, segons l’EULP de 2013, hi ha 3.448.500 parlants de castellà com a llengua inicial, dels quals un 74,3% parlen català, això és, 2.562.235 persones, que són més que els parlants de català inicial, que arriben a 1.940.000. Agradi o no (la història de la llengua és la que és), hi ha més parlants de català de segona llengua que no pas de primera, i en molts casos (per força majoria) el canvi de llengua al castellà no és tant un fenomen de claudicació com de retorn del parlant a la seva llengua primera. Són molts els castellanoparlants inicials que han fet del català la llengua d’identificació i de relació amb els fills, i no sempre és legítim treure conclusions de com s’adrecen al caixer del súper.

Però és hora de mullar-se, i convido Pau Vidal que faci alguna mena de pronòstic sobre la propera EULP, a veure qui l’encerta més o qui patina menys. Soc del parer que hi haurà millora, modesta, petita, però millora al capdavall, basada en dos fenòmens: el primer, l’increment del català com a llengua d’identificació en els joves, malgrat que sempre són els més suspectes d’abandonar la llengua (a l’EULP13 la diferència a favor del castellà era només d’un 2% contra un 11,2% del total); i segon, l’increment electoral de l’independentisme. Potser és casualitat, però el nombre de parlants de català inicial coincideix amb el vot independentista, no tant perquè tots els catalanoparlants siguin indepes, sinó perquè hi ha un transvasament del vot equivalent, amb catalanoparlants unionistes i castellanoparlants independentistes en proporcions semblants. I fins ara cap contesa electoral dels últims anys ha delmat l’independentisme.

Però ja n’hi ha prou de gots mig plens i mig buits, com si estiguéssim barallats quan a tots ens preocupa el mateix i volem remar en la mateixa direcció. Per molt que divergim, al got hi ha aigua, i el nivell és més o menys per la meitat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >