Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

El teu nom

Quan sentim que algú es diu Olga, pensem en la nostra Olga particular. Perquè ella també ha “depurat les nostres vides de preocupacions innecessàries”; amb ella també hem comprès que cap mot-etiqueta no ens dirà qui sou

Josep Maria Espinàs amb la seva filla Olga, morta el 7 de febrer.
Josep Maria Espinàs amb la seva filla Olga, morta el 7 de febrer.

És Olga, el teu nom. I no saps pas com ho hem sabut durant tots aquests anys, des que el teu pare va escriure un llibre per explicar-ho. Des de llavors, cada Olga —petita o gran, alta o baixa— ens fa pensar en tu, en la tu que vam conèixer a través d’una lectura que, malgrat voler explicar la teva singularitat —la del fonoll, la de la rosa— ha fet que totes les Olgues de la nostra vida se t’assemblin. I gràcies.

No ho dic pel que els deu passar a les noies batejades Audrey o Greta, per exemple. Que la gent, sense voler, pensa en la portadora del nom coneguda (Greta Garbo, Audrey Hepburn). No. Quan sentim que algú es diu Olga, almenys a casa —deixeu-me desemmascarar la universalitat d’aquest “nosaltres”—, quan sentim que algú es diu Olga, pensem en la nostra Olga particular. En les semblances que ens conforten i que fan que tingueu un aire de família. Perquè ella també ha “depurat les nostres vides de preocupacions innecessàries”; amb ella també hem comprès que cap mot-etiqueta que vulgui encabir-vos així, en conjunt, no ens dirà qui sou; que vivint, passejant a peu per la nostra quotidianitat, no ens pensem que som especials pel sol fet que hi sigui; que hem après a mirar-la com vol ser mirada: des del seu nom (que no és precisament el de persona-afectada-per-la-síndrome-de-Down o les seves derivades antigues); que hem après també a capgirar el valor del progrés; a tolerar la ignorància dels altres, a no avergonyir-nos-en (de la dels altres, de la nostra); que els seus límits tan estridents no li són essència, són suggeriments de millora per a tots, i això sembla un pamflet i plego. Que ja ho sabem una mica més, tot plegat, i ha plogut molt per a totes les Olgues que se t’assemblen i que no són tu, 36 edicions després del llibre que va escriure el teu pare. I gràcies.

Només volia dir que he sentit molt la teva mort perquè he recordat que també vindrà per a nosaltres, per a la nostra Olga (què vols que t’hi digui, de tant viure ens hem cregut que som eterns!). Però m’he perdut escrivint, fent semblances, disfressant sentiments entre la retòrica, com fem sovint. Ai, Olga!, quan aprendrem a no embolicar la troca quan escrivim la vida que veiem? Potser ja hauríem d’haver après —parlo per mi i per tots els escriptors amb pretensions de transcendència— que no podem anar per la vida generalitzant, pontificant sobre cada assumpte com si, des de la nostra porosa singularitat, poguéssim tocar el cel de les idees. El cel només cal mirar-lo, com fa ton pare. Com fem tots des que hem sabut que ja hi ets, al cel, perquè hi creies. Però això no és un obituari, Olga, és una carta que he doblegat en forma d’avió i que espero que t’arribi amb el vent d’aquest matí que comença.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >