Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

La vie est un roman

Hi ha gent que considera que la vida és una tragèdia; d’altres l’entomen com una comèdia

‘La Vida de Charlotte Brontë’, a cavall entre la novel·la i la biografia.
‘La Vida de Charlotte Brontë’, a cavall entre la novel·la i la biografia.

Al monument i memorial que l’escultor Dani Karavan va dedicar a Walter Benjamin a Portbou hi ha una inscripció, treta dels esbossos per a les seves Tesis de filosofia de la història, que diu: “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom”. No és que Benjamin s’equivoqués en aquesta frase, però segur que l’hauria modificat si, en comptes d’elaborar una filosofia de la història, hagués elaborat una teoria de la novel·la, cosa que no va fer mai, possiblement per les excel·lències del llibre homònim de György Lukács.

I és que descriure i honorar la vida de persones anònimes és el que sempre ha fet el ja llarg episodi de la novel·la moderna i contemporània: parla de personatges pròpiament anònims, encara que portin nom —Sancho Panza, Tom Jones, Jane Eyre, Quentin Duward, Emma Bovary, Josef K.—, i aquests personatges, de vegades amb un corresponent anònim en la vida real, són presentats i honorats a les novel·les com podrien haver-ho estat, sense que hagi estat el cas, en llibres d’història.

Aquí és avinent recordar l’enorme proximitat que hi ha, en llengua catalana i d’altres, entre la paraula història referida a la narració de fets que s’han esdevingut, i la mateixa paraula referida a la transposició versemblant de la vida quotidiana d’una persona a les pàgines d’una narració o d’una novel·la. Ens afigurem que els personatges d’una obra de ficció són ficticis, i ens imaginem igualment que les nostres vides, la de la gent amb carn i ossos, són de debò. Però no és així: tant la vida dels personatges novel·lescos com les nostres vides són una invenció, una ficció: tot és novel·la, o, si ho preferiu, tot és història.

Freud no s’equivocava quan afirmava que el naixement de tota ficció, llarga o curta —les vides reals també són curtes o llargues, segons els casos—, obeeix als mateixos mecanismes d’allò que en deia “la novel·la familiar del neuròtic”. Com que, segons ell, tots som neuròtics —és a dir, no som d’una sola peça sinó fets imperfectament, amb tot d’esquerdes, cosa que costa molt de rebatre—, també tots ens narrem mentalment situacions més o menys fictícies, i fins i tot construïm la nostra subjectivitat com una enorme ficció que s’aguanta tota sola i, sobretot, aguanta aquell que l’ha forjada: qui no gosa entendre’s a si mateix com a ficció sol acabar al manicomi; al revés del que se sol pensar.

En suma, com diu un gravat francès de Massard, La vie est un roman (1846), basat en un quadre de Watteau, la vida és una novel·la. Hi ha gent que considera la vida una tragèdia; d’altres l’entomen com una comèdia; els independentistes se l’afiguren de maneres que oscil·len entre l’èpica més tremenda i la lírica més cursi; però al capdavall, per al subjecte de la modernitat, allò més habitual és que la vida de tothom s’assembli a una novel·la; per això agraden tant.

Així se’ns ha acudit arran de la lectura del llibre d’Elizabeth Gaskell, Vida de Charlotte Brontë (traducció d’Ángela Pérez, Barcelona, Alba, 2016), que molts crítics anglesos consideren la millor biografia escrita en anglès després de la que Boswell va escriure sobre Samuel Johnson (Barcelona, Acantilado, 2007). Tant de l’una com de l’altra pot dir-se això que hem afirmat als paràgrafs precedents. Gaskell, ella mateixa una enorme novel·lista, va rebre l’encàrrec de redactar una biografia de la més gran de les germanes Brontë, i va escriure aquest llibre, en què és molt fàcil que el lector —llevat que sigui un gran coneixedor de l’època victoriana— no distingeixi amb tota claredat si es tracta d’una biografia o d’una novel·la. Això passa amb quasi totes les biografies del segle XIX, amb excepcions tan òbvies, per exemple, com les Converses amb Goethe, a càrrec del seu secretari Eckermann, que ja es presenten, objectivament, com una recopilació de converses (tot i això, el llibre és ple de ficcions). Si no és en casos com aquest, malgrat que una biografia com aquesta de Carlota Brontë contingui una llarga sèrie de cartes de la biografiada i moltes opinions seves sobre escriptors del seu temps (Thackeray, George Sand, Balzac, les seves germanes), el lector tan aviat pot decantar-se per la idea que està llegint història —la petita història d’una sola persona, la seva obra i el seu context— com una “història” en el sentit narratiu.

Almenys en el gènere de la novel·la de tall realista, tan versemblant i tan honorable pot ser la vida dels éssers anònims com la vida d’una d’aquelles persones que, per mèrits o demèrits a la seva vida, ha entrat en l’altre registre, el del gènere biogràfic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >