Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Reivindicació i bellesa

La Borda és un edifici de propietat col·lectiva gestionat en règim cooperatiu a Can Batlló

Edifici d'habitatges La Borda.
Edifici d'habitatges La Borda.

La Borda, un edifici d’habitatges singular, obra del col·lectiu Lacol, ha rebut el premi Ciutat de Barcelona en la modalitat d’arquitectura. Malgrat que el premi s’atorga a una obra, penso que en aquest cas es premia més aviat el disseny del producte, que inclou la manera de concebre’l, definir el programa i les normes d’ús, que en tractar-se d’una manera peculiar a mig camí entre el lloguer i la compra, resulta una qüestió transcendent. Es premia doncs la gestió de l’edifici i la seva ideació, la manera vinculant de viure-hi, és a dir, entre els usuaris i els seus espais. Uns espais, des de l’accés i el pàrquing de bicis a les zones comunes, que són l’expressió d’aquest petit experiment social. Un edifici de propietat col·lectiva gestionat en règim cooperatiu sorgit de la llarga reivindicació de Can Batlló.

Bàsicament es tracta d’un edifici compacte amb un pati rectangular desplaçat cap a la banda del carrer que dona lloc a dos cossos, un de més profund situat al costat assolellat del sud-est i un de més estret situat al costat del carrer. Una construcció de sis plantes, cinc d’elles amb estructura de fusta, recolzades sobre una primera planta amb estructura de formigó armat. Dues façanes radicalment diferenciades acaben l’edifici cap a l’interior de l’illa, marcada pels forjats, finestres i balcons de fusta; i cap al carrer, amb una vocació productiva, amb xapa metàl·lica ondulada i policarbonat. El pati interior és també l’element que permet els accessos, als habitatges i als locals comuns, i queda caracteritzat per les passeres d’accés, baranes i portes que configuren la seva gramàtica, la veritable façana col·lectiva d’aquest conjunt d’habitatges-manifest. El pati és un element cabdal, i la seva importància queda coronada per una gran coberta transparent d’estructura metàl·lica i policarbonat que es percep des del carrer com un gran hivernacle. Un element que té certa remembrança amb les cobertes de vidre d’alguns projectes utòpics, especialment el del Familisteri de Guisa de Jean-Baptiste André Godin, un monument a l’arquitectura social del segle XIX, batejat a la seva època com a Palais Social en referència —i en oposició— a Versalles, que pel que sembla no ha estat encara superat pels addictes al segle XXI.

Però l’edifici, des de l’òptica de la formalització, és feble. Un d’aquests casos en què les idees que donen vida al projecte són més que interessants i heroiques, si admetem la immensa dificultat de dur-les a terme, però en el moment de donar-los forma aquest impuls no sembla estar a la seva altura. La distribució dels habitatges o la coberta corba, en lloc de superfícies amb arestes, en són un exemple, i no n’hi ha prou que siguin de fusta. Primer vaig pensar que es tractava d’una lletjor inconscient i despreocupada, com l’expressió d’alguna cosa fruit de l’oportunitat i la necessitat. Com la lletjor de l’autoconstrucció, que acaba sent poètica, ingènua i delicada. Però en el cas que ens ocupa, i sabent que l’edifici és el resultat d’un procés col·lectiu que inclou la definició del seu imaginari, cal pensar que aquesta lletjor no és ingènua. A més, en el procés participaven arquitectes que dirigien o, més aviat, acompanyaven les persones implicades. Així doncs, crec que el seu aspecte és totalment conscient i volgut, com si el fet que una cosa pogués ser bonica en un cas com aquest fos una equivocació. Aquest sembla un fet inherent al que podríem anomenar “l’arquitectura de la nova raó”, recolzada en la necessitat social i la consciència ecològica i proclamada als quatre vents pel fet de “ser de fusta”. I estic convençut que és la negació intencionada de la bellesa, com una radical mostra de crítica al sistema. Imagino que això és el que motiva que el formigó de la planta baixa sigui barroer; no és que s’hagi deixat vist, és que no té cap qualitat. Un acabat millor vol dir, sovint, més ben pensat i dissenyat. Tampoc cap pintura, cap color aplicat en algunes parts que pugui donar una idea d’acabat, d’elemental, polit i educat maquillatge, de decoració en definitiva, com la que podem trobar en barris autoconstruïts sencers de Bogotà, per exemple. Les classes populars, quan es tracta de casa seva, la vesteixen de diumenge. Aquí no, i res no impedeix que fos millor i més acurat. Aquest no és un cas aïllat, a “l’arquitectura de la nova raó” no li costaria gens també expressar bellesa, almenys concentra-la allà on mirem, com les finestres, i sobretot allà on toquem, com els passamans. Tots ho agrairíem, la ciutat ho agrairia. I l’arquitectura també.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >