Selecciona Edició
Connecta’t

El judici del procés mira cap a Estrasburg

Les defenses reuneixen munició per a una “segona volta” i confien que la justícia europea condemnarà Espanya per vulnerar els drets dels acusats

Dirigents d'Esquerra segueixen la declaració d'Oriol Junqueras al judici.
Dirigents d'Esquerra segueixen la declaració d'Oriol Junqueras al judici.

A Manuel Marchena només li va faltar dir: “M’alegro que em faci aquesta pregunta”. Perquè l’havia prevista. I tenia la resposta a punt. Ràpidament, el president del tribunal que jutja el procés va rebutjar la petició de Vox d’impedir que els acusats duguin “símbols ideològics”. Per avalar la seva decisió va citar, sense cap mena d’esforç, dues sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que van condemnar Bòsnia Hercegovina i Bèlgica per haver impedit que es duguessin símbols religiosos durant una vista oral d’uns processats.

A més de lligar curt el partit ultra —que exerceix l’acusació popular contra els 12 líders independentistes processats—, Marchena va demostrar a tothom que la sala està al cas del que passa a Estrasburg, el màxim garant dels drets humans a Europa, que és l’últim filtre de les llibertats al continent.

Els magistrats saben que, probablement, la causa del procés desembocarà tard o d’hora a Estrasburg. Són conscients —ho van poder veure i sentir en la primera sessió del judici— que els advocats faran tot el que estigui al seu abast perquè un recurs eventual (en cas de condemna) prosperi. Amb la ment ja posada en aquesta “segona volta del partit”, els advocats confien que Europa “farà justícia” i posarà en evidència la vulneració de drets fonamentals dels anomenats “presos polítics”. Per aquesta mateixa raó Marchena i companyia volen evitar, amb arguments, qualsevol possibilitat que s’emeti una condemna contra Espanya, el màxim desig de l’independentisme.

Les “qüestions prèvies”, que la setmana passada van acaparar dues de les tres primeres sessions del judici, acostumen a ser tedioses: arguments tecnicojurídics barrocs i aspectes enrevessats de procediment que, a més, no solen portar enlloc. Malgrat tot, de vegades salta la sorpresa, com quan l’Audiència de Barcelona va anul·lar, el 2012, les escoltes telefòniques a una banda de proxenetes del Raval: les escoltes no estaven motivades i es va vulnerar el dret fonamental de la banda al “secret de les comunicacions”. Els proxenetes van celebrar l'absolució amb balls que es feien notar i botifarres davant del tribunal.

No és fàcil que les al·legacions de les defenses del procés sobre vulneració de drets fonamentals (llibertat d’expressió, de protesta, de participació política) prosperin. Això suposaria la nul·litat d’un procés que manté en presó provisional, des de fa més d’un any, nou persones, entre les quals hi ha tot un exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras (ERC). El tribunal, en qualsevol cas, ha optat per no pronunciar-se, de moment, i ha anunciat que resoldrà les peticions en sentència. Un senyal més que vol treballar l’assumpte a fons, amb seny, tancant tant com li sigui possible les comportes de la justícia europea.

Sentències del TEDH

Però Europa està present des del primer minut del judici del procés. És on ja tenen el cap una part dels advocats —els que han plantejat una estratègia més política que no pas jurídica—. I l’esperança. Així s’explica el reguitzell de sentències del TEDH que van citar davant de Marchena i que pensen que es poden exportar també a la causa especial 20907/2017, la que impulsa el Tribunal Suprem contra els màxims responsables del full de ruta independentista.

Fiar-ho tot a Estrasburg té els seus riscos. D’entrada, fiscals que han estat consultats sobre aquest tema —però que no han intervingut en la causa del procés— coincideixen a dir que suposa, d’alguna manera, “una assumpció precipitada de la derrota davant del Suprem”. I adverteixen que no tot s’hi val, tampoc a Europa. “Certes actituds, com la de Junqueras, que no va voler contestar al fiscal, es tenen en compte”. Per bé que els advocats lliuraran igualment la batalla, alguns d’ells creuen que la sentència, tot i que no estigui dictada per endavant, serà condemnatòria. “Tinc poques esperances. Òbviament, la sentència s’haurà de dictar, però tots ens estem preparant per a Europa”, diu l’exdiputat Francesc Homs, codefensor dels acusats del PDeCAT. “Aquest és un partit a doble volta i tots ho sabem”, afegeix.

Com Marchena, els advocats també estan molt al corrent del que passa a Estrasburg. Ho va provar Benet Salellas, autor d’un llibre (Jo acuso: la defensa en judicis polítics) que parteix d’Émile Zola per aterrar en la causa pantanosa del procés. Salellas, exdiputat de la CUP al Parlament, va citar una condemna del tribunal europeu contra l’Azerbaidjan per haver empresonat líders de la societat civil a fi de “silenciar” l’oposició. Un paral·lelisme clar, afegeix Salellas, del que passa amb el seu client, Jordi Cuixart, i també amb Jordi Sànchez. Durant la tardor calenta del 2017 —amb les protestes pels escorcolls judicials del 20-S, el referèndum de l’1-O i la posterior declaració unilateral d’independència— presidien Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), les dues entitats que van catalitzar la mobilització independentista al carrer.

El cas Dermitas el van citar els advocats amb un afany especial. El TEDH va condemnar Turquia per vulneració de drets en mantenir en presó preventiva, durant una mica menys de dos anys, el diputat kurd Selahattin Demirtas. L’empresonament d’“un càrrec parlamentari” per un temps perllongat és “incompatible” amb els “drets polítics”, van concloure els magistrats. La Fiscalia va rebutjar que aquest cas sigui aplicable al del procés.

Les intervencions dels advocats en les qüestions prèvies van ser un desenvolupament dels seus escrits de defensa. Només en el de Cuixart, les sigles TEDH ja apareixen citades 53 vegades. També omple les pàgines de la defensa de Jordi Sànchez, que després d’assegurar que no hi ha delicte de rebel·lió perquè no hi va haver violència, llança un advertiment exprés: “Una eventual condemna suposaria, necessàriament, la vulneració de drets fonamentals i així es denunciarà” davant d’Estrasburg.

L’esperança dels acusats té un fonament: quan la partida del procés s’ha jugat en altres camps de joc (o sigui, fora d’Espanya) han guanyat. La victòria més sonada va ser la d’Alemanya. El tribunal de Schleswig-Holstein va rebutjar la petició del jutge Pablo Llarena de lliurar l’expresident Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Una decisió que, segons va dir el fiscal Javier Zaragoza en el judici, va ser una “intromissió” en la jurisdicció espanyola perquè es va valorar el fons de l’assumpte. Bèlgica també va rebutjar lliurar els exconsellers fugits Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >