Selecciona Edició
Connecta’t

La línia dura de l’independentisme s’imposa al sector més possibilista

La negativa d'Esquerra i el PDeCAT als Pressupostos ha posat davant del mirall un secessionisme que encara es debat

Quim Torra i Roger Torrent a la manifestació contra el judici d'aquest dissabte.
Quim Torra i Roger Torrent a la manifestació contra el judici d'aquest dissabte.

El desenllaç dels Pressupostos Generals de l’Estat, l’estocada final dels quals va ser la negativa d’Esquerra i el PDeCAT a la seva tramitació, no només ha tingut com a conseqüència l’avançament electoral. També ha posat davant del mirall un secessionisme que encara es debat entre el corrent partidari de la confrontació i el que s’obre a un cert possibilisme. Aquesta segona pulsió va triomfar el juny passat, quan va tirar endavant la moció de censura contra Mariano Rajoy. La de mantenir el pols a l’Estat es va imposar dimecres —en plena arrencada del judici del procés— amb el ‘no’ a debatre els comptes de Pedro Sánchez.

“No hauríem d’haver deixat la negociació a les mans d’algú que no és del PDeCAT”, es lamenta una font del partit en referència a Elsa Artadi, la portaveu del Govern. La relació entre els neoconvergents més possibilistes i l’entorn de l’expresident Carles Puigdemont —fugit a Bèlgica— mai ha estat fàcil. El divendres 8 de febrer, quan les converses entre la Moncloa i la Generalitat van arribar a un punt mort, des del PDeCAT es va intentar obrir una via directa, com feien a l’època del seu antecessor, Convergència i Unió.

Però des del Govern els van fer saber que ja era tarda. “Ens van trobar amb un PSOE que ja estava en mode electoral”, explica aquesta mateixa font. Dimarts passat, in extremis, el president dels neoconvergents , David Bonvehí, i el líder de Podem, Pablo Iglesias, van proposar un acord nou. Fins i tot, el van arribar a consultar amb Puigdemont i Artadi, que el van rebutjar. L’independentisme possibilista perdia la partida.

Tant a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) com al PDeCAT ja havien decidit fa mesos rebutjar els comptes. Permetre la tramitació dels Pressupostos era una altra cosa. El Govern i les dues formacions independentistes, imbuïdes en ple diàleg amb el Govern de Pedro Sánchez, veien en el debat a les Corts una forma de guanyar temps. Després de l’arribada de Sánchez, els dos partits van advertir que el seu vot final seria negatiu, tret que hi hagués “un gest” cap als polítics a la presó preventiva i cap a l’autodeterminació.

Canvis a ERC

Després de la tardor del 2017, l’etapa més convulsa del procés —amb el referèndum de l’1-O, la declaració unilateral d’independència i l’aplicació posterior de l’article 155 de la Constitució—, les veus més possibilistes en l’independentisme es van fer sentir. ERC, per exemple, va plasmar aquest canvi de paradigma en la seva campanya per a les eleccions autonòmiques del 21-D. Els republicans van optar per aparcar la via unilateral i es van llançar a eixamplar la base del seu projecte polític, conscients que calia no només una majoria parlamentària sinó també una àmplia majoria social.

Els republicans partien d’una premissa: governar i gestionar bé permet aconseguir més ciutadans a l’independentisme. Al PDeCAT, no obstant això, hi havia més divisió entre el rupturisme propugnat per Puigdemont i una ala més pragmàtica, silenciosa i sense un líder clar.

La moció de censura contra el Govern de Rajoy, motivada per la sentència del cas Gürtel, la van gestionar les sensibilitats més pactistes. L’expresident Puigdemont mai li va perdonar a l’exlíder del PDeCAT, Marta Pascal, que facilités l’èxit de la votació que va portar Sánchez a la Moncloa. Aquesta circumstància, de fet, va ser una de les raons per les quals va decidir defenestrar-la.

Els sectors més hiperventilats de l’independentisme veuen qualsevol intent d’acostament com una traïció. El suport dels republicans va derivar en una onada de missatges a les xarxes socials contra el veterà líder d’ERC al Congrés Joan Tardà: “Botifler, traïdor, mentider…”. “Quan el meu equip em comenta insults per part d’alguns independentistes no em deixen de sorprendre”, va escriure des de la presó Oriol Junqueras.

Lluita per l’hegemonia

Aquesta hipersensibilitat a l’insult no és una simple qüestió de tenir la pell fina. Està en joc la lluita sense caserna entre l’espai neoconvergent i ERC per l’hegemonia independentista. Tot i que Artadi i el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, compartien taula de diàleg amb la Moncloa, ambdues formacions es miren de reüll. Una part no perd l’oportunitat per reivindicar-se com a més independentista que l’altra. Una mostra d’aquesta rivalitat és el marcatge de cadascun dels moviments del president del Parlament, Roger Torrent, al que des de Junts per Catalunya encara tenen en el punt de mira per no haver desobeït i per permetre la investidura de Puigdemont.

“Tots rebem pressions, àmbits del nostre entorn més favorables a impulsar un diàleg i a no fer-ho, però hem tingut el coratge de seguir. Ho fem en un moment en què queden quatre dies perquè comenci un judici contra el qual considerem el Govern legítim de la Generalitat”, va reconèixer Artadi fa una setmana, quan l’Executiu de Sánchez va donar un ultimàtum a les negociacions sobre la taula de partits.

El temps de les negociacions també ha estat crític. Des de la Moncloa van pensar que el judici i la votació no s’encavalcarien. Es van equivocar. El dimarts 12 de febrer va arrencar, amb les qüestions prèvies, el judici contra els 12 líders independentistes: Junqueras, vuit exconsellers, l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell i els dirigents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

“Nosaltres al Congrés donant aire a Sánchez mentre, a un quilòmetre i mig de distància, es jutja el procés. Això és impossible”, diu un dirigent d’ERC. I encara que minimitzin l’impacte del fet de no aprovar els Pressupostos, accepten que no tenir-los va en contra de la seva idea de “gestionar millor”. “Senzillament, de cara al nostre electorat, no era possible una altra cosa [que no fos votar contra la tramitació]”, explica un diputat de Junts per Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >